TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES -II

L’anomenat pensament lateral, és a dir, la manera de resoldre problemes de manera creativa, és quelcom que es pot entrenar. Però és evident que abans d’aprendre a córrer, és interessant saber caminar correctament. Es podria arribar a dir fins hi tot, i sense por a equivocar-se, que provar de córrer sense saber caminar prèviament, pot ser un acte de vergonyosa frivolitat.

Com tothom sap, el clixé anglosaxó thinking outside the box, pensa fora de la caixa, va ser creat per administratius i assessors relacionats amb el món de la banca, per mirar de desenvolupar productes financers que superessin, o evitessin de manera, diguem-ne innovadora, les restriccions que la regulació els imposava. El concepte sempre m’ha cridat l’atenció per una premissa essencial, inherent al desenvolupament d’aquesta forma d’organització del pensament, que la majoria que intenta aplicar-lo sembla passar, sorprenentment, per alt. No és possible pensar fora de la caixa, sinó es coneix a la perfecció la caixa que es pretén superar.

Per mostra-ho amb una analogia senzilla,  imaginem-nos una persona que té la intenció de crear una nova manera de nedar. Si aquesta persona no coneix amb antelació totes les modalitats de natació i no les sap aplicar amb èxit, o com a mínim, domina de manera bàsica alguna forma de sustentació en l’aigua, un cop es llanci a la piscina per mirar de desenvolupar el seu meravellós nou mètode de desplaçament aquàtic, existeix un nombre molt limitat de possibilitats de que el subjecte en qüestió no s’ofegui. I en el cas de que el temerari emprenedor no acabi al fons de la piscina i aconsegueixi sobreviure, els improvisats moviments espasmòdics amb els que haurà aconseguit salvar-se, hauran resultat una llastimosa i esperpèntica forma d’aproximació barroera a algun mètode previ ja existent i, indiscutiblement, molt més elegant, provat i efectiu.

En general, el valent poble català té una facilitat enorme per dir-se que està preparat per fer la independència, és a dir, per pensar fora de la caixa autonòmica espanyola. Malauradament, sembla que en el món real, l’única qüestió que sembla tossudament capaç de demostrar reiteradament és un desconeixement profund i lamentable de la caixa en la que està clos. I no és possible escapar de la caixa, és a dir, produir idees que estiguin fora del patro habitual i que desencadenin accions que, efectivament, permetin sortir de la caixa, sense conèixer-ne les dimensions reals, sense entendre el material amb la que aquesta està feta, ni la intenció amb la que està dissenyada.

La caixa autonòmica espanyola, de la que els catalans hauríem d’escapar urgentment, està fabricada amb les parets negres del record i les amenaces de la violència, amb una xarxa de supòsits deformats, alimentada per la costum de la subalternitat forçada, i un fons putrefacte de falsedats tranquil·litzadores, canalitzades incessantment per els integrants dels partits polítics catalans i la seva catèrvola de mercenaris. Unes mans fangoses que s’apropien del pensament de la gent i s’encarreguen de mantenir-lo subjecte dins la caixa de terror i mort que és Espanya. Una gent, un poble, que a força de costum, ha interioritzat la rendició i l’excusa com a única forma d’ alienament autocomplaent. La mateixa cuirassa que ens ha permès sobreviure durant segles a la violenta ocupació franco-espanyola, ens està enfonsant en el decadent toll de la inevitabilitat i el cinisme. És quelcom que podem i hem de corregir amb inajornable eficàcia , perquè som capaços de fer-ho.

Les conclusions a les que podem arribar com a poble que pretén, teòricament, autogestionar-se, no poden ser encertades sinó fem abans un exercici encertat de percepció de la realitat, que ens permeti entendre quins són els obstacles que hem de superar per alliberar-nos. La crisi del coronavirus és un exemple perfecte, un més, de la inquietant tendència dels catalans a posar tota mena d’excuses per evitar sortir de la maleida caixa espanyola.

Culpar Madrid, és a dir, Espanya, és a dir l’enemic, de tots els mals i totes les desgracies i tots els morts dels catalans, com si no fos precisament aquesta la funció bàsica i natural d’un enemic, no és només un exercici de llastimosa futilitat, sinó que beneficia sempre i precisament, aquells mecanisme de reproducció i reconeixement implícit del poder, que permeten que l’Estat dels espanyols segueixi imperant sobre Catalunya.

Justificar la inoperància criminal del Govern de la Generalitat, i la seva imperdonable falta d’accions concretes i valentes en la defensa de la vida dels catalans, desviant la mirada acusadora cap a Espanya i excusant-se en una suposada falta de competències o capacitats, quan és precisament la promesa d’independència i de Govern Efectiu la que porta a aquesta gent al poder, en comptes d’exigir una immediata i contundent acció unilateral per protegir al poble a qui es deuen i al que suposadament serveixen, és una mostra dramàtica de la perpetuació d’uns mecanismes de pensament que són diametralment oposats a els que hauriem de posar en marxa, com a societat que pretén sobreviure i prosperar, per aconseguir la plena i total sobirania de Catalunya.

En la guerra, la distinció entre irresponsables i criminals no existeix. Bàsicament, perquè les decisions d’uns i altres comporten el mateix i tràgic resultat: derrota, mort i desolació. Cal saber entendre que la diferència entre qui no et protegeix, des del poder, excusant-se en una obediència deguda que l’eximeix de tota responsabilitat i que el transforma en un malfactor impune, i la pura maldat de qui envia conscientment i volguda a milers de persones a la mort, és inexistent. La epidèmia del coronavirus és una guerra que els partits polítics catalans han volgut jugar mantenint els privilegis de la posició, però sense cap de les responsabilitats que el poder comporta. Així ho jugen tot, sempre. I així els catalans ho perdem sempre tot. És així com actuen els criminals més perillosos. Protegits sempre per les ombres de suposats poders més grans, defugint tota responsabilitat i no volent acceptar el preu dels seus actes.

En el futur, només hi ha dues opcions fonamentals. Dues conclusions a les que els catalans podem arribar després de l’experiència d’aquesta crisi. Podem extreure’n la conclusió errònia i ruïnosa de sempre, pensant que la font de totes les nostres desgracies és Madrid, que resulta inviable que la Generalitat actuï unilateralment, i acceptar amb resignació que Catalunya està irremeiablement lligada al destí que l’Estat dels espanyols disposi per a ella, cosa que ens mantindrà en la caixa autonòmica espanyola per molt de temps.

O podem preguntar-nos perquè el Govern no protegeix al poble, perquè és nega a actuar com a independentista en un moment de profunda crisi humanitària i econòmica, a què espera per defensar unilateralment el país i a la gent a la que es deu, i quines són les conseqüències de seguir confiant en una classe política catalana que permet que les insensates i grotesques ordres de Madrid matin a milers de catalans. I actuar en conseqüència. En cas de no escollir, ja haurem escollit. Nomes escollint bé, ens salvarem.

One thought on “TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES -II

  1. M’agrada la idea de pressionar els polítics catalanistes proindependència. Sortir d’aquesta suposada caixa que ens empresona les idees és una bona manera de començar aquest plujós dia d’Abril.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s