Els estornells morts

Anys de simulacres. Anys de sirenes sonant escandaloses. Anys de dir que tot estava preparat. Discursos i propaganda. Aire net i tot va bé. Quina sort. Ho diuen els que manen. Els que en saben. I a l’hora de la veritat, les sirenes no sonen. La gent veu el foc, veu el fum, sap d’on prové. Espant. Les sirenes no van, els missatges són contradictoris i la gent té por. I fa el que pot. I es queda a casa o torna a casa, o surt del supermercat o es refugia al supermercat, perquè les sirenes no van i els missatges són contradictoris i es veu el foc i es veu el fum i tothom sap d’on ve, i té por i no sap què fer.

No vivim en un país amb un do especial per posar el poder i els recursos en mans dels més irresponsables cretins. Però ho sembla força. No és Catalunya un país amb una singular facultat per triar, d’entre els més inútils demagogs, els representants polítics que han de liderar el país. Però ho sembla massa. No és casa nostra un cas aïllat, on la democràcia sembla que s’hagi convertit en un concurs perfecte de cínics adotzenats, eterns guanyadors de la batalla de l’estupidesa. Però ho sembla molt, com s’assemblen un idiota i el seu reflexa.

Els accidents passen. I sigui per negligència, mala fe o incompetència, sempre tenen responsables. Els accidents passen i la paciència no és infinita. Es dona el cas, que com més llegida i culta és una societat, menys paciència té amb els cretins. I és possible, només possible, que Catalunya, com a societat, estigui arribant al límit de la seva paciència. Perquè quan un centenar d’estornells apareixen morts a l’autopista, a tocar d’un polígon petroquímic, i els responsables de la seguretat, els responsables de les sirenes, els responsables de dir la veritat i d’actuar amb celeritat quan tocava, han fallat estrepitosament en tots i cada un dels casos, i et diuen que els estornells han mort de fred, o de cansament, o han xocat contra quelcom invisible, o han tingut tots, de cop i coordinadament, un atac de cor aviari, no se’ls creu ningú. I quan dic ningú vull dir ningú.

En aquest país arrugat i estripat, cada dia hi queda menys paciència. Després d’anys de mentides, de manipulacions i de xantatges dels campions mundials del cinisme i la inconsciència, la paciència s’ha convertit en una metxa que crema cada dia més ràpid. I al final de la metxa hi ha una bomba nuclear.

La bomba nuclear d’un país que no pot aguantar més un Govern desconnectat de la realitat i farcit d’energúmens intolerables. Una bomba nuclear d’indignació somorta que explotarà a la cara d’una gent que menteixen perquè no sap fer cap altra cosa. Una bomba H, la mare de totes les bombes, que detonarà en les properes eleccions i deixarà a l’atur a una classe política que porta dècades prenent per imbècil a tot un poble. Perquè els estornells morts només saben una cosa: és millor estar viu. I Catalunya està apunt d’entendre una sola cosa, la més important de totes: els estornells morts no poden ser al Govern.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s