Abstenció Massiva

Molts independentistes es pregunten avui a qui s’ha de votar en les properes eleccions espanyoles. És una reacció lògica en una societat que ha sacralitzat el vot, després de dècades de feixisme, un període igualment llarg de simulacre democràtic, una dècada de teòriques victòries electorals independentistes i la valerosa defensa de les urnes en el Primer d’Octubre.

En les eleccions espanyoles del 10 de novembre no s’hi presenta cap partit independentista català. Per tan, és impossible votar un partit independentista.  S’hi presenten, però, ERC, PdCAT i CUP, el Sindicat de la Rendició, que com tota persona mínimament entenimentada sap, no són partits independentistes, sinó partits processistes. Viuen d’un procés etern cap a un no-res autonòmic  d’escalfapoltrones caixacobri.

D’independentistes no en tenen res, com ja han demostrat abastament en la pèrfida gestió del Primer d’Octubre, en els dos anys de Govern de Vichy d’ERC i PdCAT, en els dos anys d’oposició fake, absurda i inútil de la CUP, i per si fos poc, en la ignominiosa reacció, per part de tots i en tots els nivells possibles de la mediocritat i el cinisme, davant la sentència.

Quan un independentista assumeix que votar ERC o PdCAT o CUP és en realitat votar a uns partits que no són independentistes, però creu que votant-los els utilitza d’eina per a) bloquejar i desestabilitzar l’estat dels espanyols, obligant-lo a repetir eleccions o, b) forçar l’estat a negociar, obrint un escenari de diàleg obligat amb els grans partits estatals, o fins hi tot una visió c) que consisteix en votar estratègicament i conscient aquests partits perquè s’estavellin contra l’estat, que aquest els ho faci pagar durament, que es mostrin obertament inútils i ineficaços davant dels seus votants, utilitzant les eleccions espanyoles com a eina de desgast dels processistes de cara a unes futures eleccions catalanes, està cometent un error de càlcul comprensible però de greus conseqüències.

Les opcions a i b, bloquejar l’estat o forçar-lo a negociar, són fruit d’una aproximació il·lògica al conflicte. Ni l’estat es bloqueja per més eleccions que hi hagi, ni l’independentisme té cap força real per poder desestabilitzar l’estat si aquest no vol,  ni l’aparell judicial se’n recent, ni el deep state espanyol s’alenteix (al contrari, funciona a tota màquina) ni cap força catalana aconseguirà mai, en cap cas, que els partits espanyols s’assegui a negociar res confiant únicament en els equilibris de forces polítics. Qualsevol partit espanyol que proposi quelcom similar al diàleg amb Catalunya serà percebut com a poc digne de confiança per la seva parròquia, i com a traïdor a l’Estat per la resta. El fenomen de l’aporellos no és nou. És l’essència bàsica d’un imperi espanyol construït sobre la nació catalana. Un imperi vertical, militar, totalitari i supremacista, de blanc i negre, contra el que hi ha dues úniques opcions possibles: guanyar o morir. Independitzar-se’n o sotmetre-s’hi.

A més, l’experiència basada en la realitat ens diu que els partits catalans, un cop a Madrid, es moren de ganes de caure bé, perden el cul intentant investir presidents espanyols, estrenyent entre somriures les mans del Borbó i parlant sempre, i exclusivament en castellà, de diàleg fraternal, pacte incondicional i negociació sense límits. Un llenguatge i una gestualitat que els espanyols odien a mort per la covardia pedant que desprenen i que no fa més que insuflar els ja naturals instints d’aniquilació castellans davant dels catalans.

És a dir, es pretén  votar els partits processistes com a eina per a l’independentisme i acaben convertits immediatament en una eina espanyola de deslegitimació catalana. L’opció c és curiosa, perquè té cert sentit. Només hem de veure quina imatge ha mostrat  ERC en acumular representants a Madrid i deixar-los en mans d’un mediocre showman espanyol, no independentista declarat, com Gabriel Rufian. Podria ser interessant veure com actuen PdCAT o CUP a Madrid amb una quinzena de diputats. Les misèries autonomistes pagafantes i la sideral buidor estratègica que ha mostrat ERC no serien res comparades amb la festa de l’escuma germanívola-condescendent que muntarien Laura Borràs o Mireia Vehí. Tot i així, l’estratègia de perjudicar un partit tot votant-lo és, a part de contradictòria, un comportament electoral massa elaborat per fer-lo quallar massivament, i que ningú llegirà, enlloc ni per casualitat, en aquest sentit.

La formació d’un nou govern espanyol està garantida, perquè no s’anirà a unes terceres eleccions en cap cas. Sigui quin sigui el resultat, els grans partits polítics espanyols pactaran una treva que permeti una legislatura de dos o tres anys, i intentaran que un temps prudent de repartiment de papers desbloquegi l’empat  i proporcioni majories clares després de la tempesta que s’acosta.

El Processisme, que no l’independentisme, perquè aquest, com ja hem dit, no es presenta en aquestes eleccions, jugarà aquesta vegada, més evidentment que mai per qui vulgui veure-ho, un paper de fals protagonista, d’espàrring borratxo, d’excusa d’estat, de perfecte antagonista de cartró pedra, per refer l’aliança entre els nacionalistes espanyols. Rufian, Borràs i Vehí, en cas de ser escollits, no seran més que actors de tercera en un sainet que no estan preparats per entendre i molt menys per participar-hi, però que resultaran molt útils als espanyols per deconstruir el seu simulacre democràcti i enfonsar l’independentisme en el descrèdit internacional més profund.

El Processisme, per la seva naturalesa cínica, immoral i col·laboracionista, mai vol, ni sap ni pot afectar de cap manera l’estat dels espanyols, però és especialista en desfigurar el missatge independentista, acoplant-se perfectament a les demandes de pa i circ de l’estat dels espanyols. A nivell internacional es perd l’interès per Catalunya tant bon punt els polítics  processistes obren la boca. És automàtic. En dos anys de gestió neo-autonomista, concertada amb l’estat dels espanyols per part sobretot d’ERC i PdCAT, el cas català ha desaparegut de l’agenda internacional perquè el processisme ha fet tot el possible per aniquilar-ne el missatge.

Conseqüentment, la pregunta: “A quin partit polític processista pot votar un independentista en les eleccions per escollir el govern dels espanyols?” és una pregunta fantasiosa, que no s’ajusta en cap cas a les motivacions reals d’un independentista que no té ganes ni intenció de que amb el seu vot s’esculli o s’investeixi un nou govern espanyol, i molt menys a les repercussions pràctiques que pugui tenir el vot independentista en la formació del nou govern dels espanyols.  En les properes eleccions espanyoles el paper del Processisme serà més residual que mai i cap partit polític espanyol amb dos dits de front voldrà ni acceptarà el seu suport per la formació d’un govern.

En les eleccions dels espanyols del 10N, l’independentisme està obligat a una abstenció massiva estratègica, que deixi sense representació i sense la capacitat d’interlocució falsaria del processisme a Madrid. Cal deixa a l’atur als seus mediocres candidats i en paper mullat les seves demandes absurdes i reiteradament inútils. Una abstenció massiva que trenqui definitivament la connexió política catalana amb Espanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s