El referèndum com a excusa

El Regne Unit i Catalunya segueixen, històricament, camins similars en molts diversos assumptes. Dos països on la inclinació natural a la llei i l’ordre, la concepció de textos canònics sobre drets mercantils i civils i la conversió en centres d’un creixement socioeconòmic transcendental en l’etapa de la industrialització es conjuguen, gairebé sense pausa, amb l’establiment de fortes corrents revisionistes, contestatàries, populismes estrafolaris, violència civil i anarquisme que fan dels territoris uns polvorins eterns.

Catalunya i el Regne Unit han topat, doncs, i com tantes altres vegades, amb el mateix mur. Un mur que el R.U. no podrà saltar sense fer-se mal. Un mur que Catalunya està obligada a saltar si no vol desaparèixer. Un mur que és la constatació de com la democràcia pot afeblir-se utilitzant els mateixos instruments que s’han ideat per reforçar-la, quan es deixa en mans d’especuladors de fireta i cínics sense escrúpols.

El Regne Unit i Catalunya han topat amb una classe política que ha utilitzat un mecanisme plebiscitari, el referèndum, dissenyat per resoldre per la via de la democràcia més pura un conflicte de profund calat nacional, i ha desobeït, o intenta desatendre per tots els mitjans, el seu sagrat mandat. Una classe política que ha utilitzat la democràcia com a mecanisme de supervivència política, com a cortina de fum d’una nefasta gestió de l’administració pública, i que mai va contemplar seriosament la possibilitat d’haver de fer front a l’impacte que el referèndum tindria en la gent dels seus països. Una casta política que ha adoptat, tan al Regne Unit com a Catalunya, tots els tics de la mediocritat, tota la profunditat de la imperfecció, i tots els vicis que el poder pot oferir a homes i dones que no estan preparats per ostentar-lo. El referèndum com a excusa, com la manera més fàcil de xutar la pilota endavant quan t’atrapa l’ombra de la teva pròpia incompetència.

A Catalunya, l’electorat independentista ha comès un error tant deplorable com comprensible. Ha confiat en que la classe política estava compromesa amb la independència al mateix nivell que ho estava la gent al carrer. Mentre la casta política catalana apostava pel referèndum com a via per amagar la seva falta d’acció i compromís electoral, utilitzant el plebiscit com a catxa per negociar amb l’estat dels espanyols, la gent s’organitzava per defensar l’autodeterminació i la independència al preu que fos. Mentre els catalans confiaven en la seva classe política, el Govern i els seus sicaris negociaven amb Madrid la manera de frenar la independència.

Al Regne Unit, Cameron va utilitzar el referèndum, primer, contra la independència d’Escòcia, mentint i manipulant descaradament als electors escocesos. I va utilitzar, de nou, la figura del referèndum per forçar un votació sobre la permanència del R.U. a la Unió Europea, pensant que frenaria l’auge del UKIP, per una banda, i contindria la pressió dels euroescèptics del seu propi partit per l’altra. Mai va calcular les repercussions reals de les seves decisions, i va dimitir just després de certificar-se el Brexit a les urnes, entre excuses de mal pagador, deixant que fossin altres els que fessin la feina bruta de frenar-lo.

El què passa a Catalunya i al Regne Unit és un pas més cap a la degradació de la democràcia, i una mostra dels passos agegantats que pot fer l’autoritarisme si se’l deixa parasitar les institucions democràtiques. A britania, el caos polític, aparent, de posar un país al servei de la guerra de partits i el miserable joc partitocràtic. De tractar l’elector del R.U. com a un ramat endormiscat, als escocesos com a idiotes, a els gal·lesos com a fum, als irlandesos com una assegurança de vida i a Londres com la Gran Bretanya.

El penós resultat de pensar, en el cas del votant català, que una casta política criada per sobreviure en el desert autonòmic i entrenada a consciencia en el gens noble art de la manipulació i el xantatge, no sols serà capaç d’expulsar l’estat dels espanyols del Principat, sinó que en tindrà una voluntat ferma.

Catalunya no serà un estat independent fins que la totalitat dels partits que formen el bloc “independentista” desapareguin d’escena. Dit d’una altra manera: qui destruirà la Catalunya autonòmica i forjarà un Estat independent no serà, en cap cas, la casta política actual, sinó un grup de partits nous, realment independentistes i nascuts de la gran ambició de defensar la llibertat i la democràcia de manera real, no retòrica, amb persones compromeses i amb lideratges forts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s