PRESOS POLÍTICS FAKE

Finalitzada la primera fase del judici de l’estat espanyol contra els polítics presos catalans, hi ha un seguit de qüestions que, més enllà de l’ evident causa política que els ha mantingut més d’un any en una presó preventiva arbitraria i abusiva, demostren rotundament les profundes contradiccions i fal·làcies en les que se sustenta la política catalana.

La consideració de pres polític a un encausat va intrínsecament lligada al seu comportament com a reu. L’actitud d’un pres polític pot enfortir la causa política per la qual és acusat si aquesta actitud es relliga amb el fons de la causa que diu defensar i la reforça, enfrontant-se a un dels aparells repressors contra dita causa, en aquest cas l’aparell jurídico-policial espanyol, i mostrant-li una ferma voluntat de desobediència, combat i denúncia. Un pres polític, però, no pot afeblir ni perjudicar en cap cas la causa política per la que resta pres, ja que una causa política per la qual un estat persegueix a una persona o un col·lectiu de persones està i ha d’estar per sobre d’un individu concret, perquè és sempre conseqüència i expressió d’un moviment social perllongat en el temps i en el seguiment massiu. No obstant, en la causa de la independència nacional catalana, el paper que estan jugant els politics presos és d’una perillositat i irresponsabilitat tant gran que podria, en efecte, condicionar el desenvolupament futur a curt i mitjà termini, del projecte independentista al país.

Tanmateix, una causa dita judicial, obertament política, com l’endegada per l’estat dels espanyols tindrà presos polítics sempre que els presos polítics es considerin, si, i sobretot i fonamentalment actuïn, com a tals. Els polítics presos catalans es consideren presos polítics, i gran part de la societat catalana i de la opinió internacional els en considera. No tant sols per el menyspreu que ha demostrat l’estat dels espanyols per la seva pròpia arquitectura jurídica i constitucional, i la perversió amb què ha retorçat el dret per ordir una causa insostenible, amb la reafirmació que el mateix estat no entén quin Estat ha hagut de construir des de la transició, i el nivell d’exposició de les seves misèries endèmiques a nivell internacional. També per la clara intenció de l’estat dels espanyols d’avortar judicialment una causa política que connecta directament la societat catalana amb valors universals massa grans com perquè aquest estat pugui fer veure que restarà immune a la seva vulneració.

Paradoxalment, els polítics presos catalans, en la consideració primera i encertada de ser qualificats presos polítics que afronten una causa política, i havent-se reconegut a si mateixos com a tal en cada una de les seves declaracions davant del tribunal, han actuat de manera diametralment oposada a la que ho faria un pres polític. No per error, sinó conscientment. No per estratègia jurídica, sinó per profundes conviccions, els politics presos catalans han redactat un manual declaratiu del què no és i com no s’ha de comportar mai  és ser un pres polític. No han exercit com a tals en cap cas, ni des del moment en que van esser encausats ni engarjolats, ni en les seves declaracions publiques i articles, ni en les seves responsabilitats polítiques, ni en el judici ni en les seves declaracions ni, molt em temo, en el què els resta de causa.

Els polítics catalans presos, dits independentistes catalans, han reconegut en tot moment els tribunals espanyols i la seva autoritat per jutjar-los. Han reconegut sempre el marc jurídic espanyol com a propi, assumint l’estat espanyol com a propi i fins hi tot  en alguns casos, proclamant el seu amor per l’estat que els jutja i els manté presos. Han acceptat de declarar i han declarat en llengua castellana, reblant la seva espanyolitat i la seva condició de colonitzats obedients, relegant la seva llengua i pròpia del país que diuen representar i voler independitzar, a una llengua prescindible, secundaria, oblidable, sotmesa.

Els polítics presos catalans han admès sense reserves, en tots els casos i amb vehemència, que per a ells, de sempre i per sempre, el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017 era sols una mobilització ciutadana amb l’única finalitat de construir un artefacte polític per negociar amb l’estat dels espanyols. És a dir, la teatralització de l’autodeterminació per negociar no se sap exactament què. Han recalcat amb passió que la seva intenció mai va ser vulnerar el dret espanyol, ni sobrepassar els seus límits constitucionals, ni construir una llei catalans paral·lela, ni menys superior, ni menys sobirana, ni desobeir el mandat del poder jurídico-polític espanyol. I s’han seguit anomenant independentistes, sense vergonya. Han declarat, sense ruboritzar-se, que van incomplir els seus programes electorals, les seves promeses polítiques durant anys,  les seves pròpies lleis, el mandat del seu propi Parlament, les seves resolucions, el pacte social amb l’independentisme de base i el resultat vinculant d’un referèndum d’autodeterminació en el que el poble català va creure i va defensar valerosament. I, amb tot això, dit i ratificat davant dels tribunals espanyols, volen seguir essent considerats presos polítics.

Però, presos polítics de quina causa? De l’independentisme, com han manifestat ells mateixos, no pot ser. Perquè, com han explicat, repeteixo, ells mateixos, en cap moment van fer seva la causa de l’alliberament nacional català ni se la van prendre de manera seriosa, sinó com a mer artefacte negociador i de mecanisme de perpetuació política. Com poden ser presos polítics independentistes catalans si declaren obertament haver fet tot el possible per frenar la independència, havent utilitzat el gegantí valor i dret humà de l’autodeterminació dels pobles, que amb tanta frivolitat es posen a la boca, com a mera eina electoral? Com poden ser presos polítics independentistes catalans havent qualificat el Primer d’Octubre, davant dels tribunals espanyols i en castellà, com un mer exercici de pressió transaccional, buit de transcendència política real?Com poden ser presos polítics si reneguen de manera tant evident i profunda de la causa que, precisament, els confirmaria com a tals?

No poden ser presos polítics independentistes catalans i al mateix temps renegar de la causa que els en converteix. No poden dir davant dels tribunals espanyols que el Primer d’Octubre va ser una eina per negociar amb l’estat, sense recorregut polític, i fer veure que diuen una altra cosa davant dels electors catalans que porten una dècada votant-los per fer una independència real i efectiva. No poden esperar ser considerats presos polítics quan expliquen una vegada i una altra que la seva acció política va anar sempre encaminada a frenar el referèndum i les seves conseqüències, fent veure que feien just el contrari. No poden esperar seguir essent considerats presos polítics, perquè el món no funciona com ells volen ni comprarà eternament les seves excuses de segona divisió. La seva voluntat maniquea no pot transformar ni empetitir els valors grans, immensos, amb els que han jugat i segueixen jugant. La justícia europea i internacional poden esmenar la plana a l’estat espanyol, però a les senzillaries de tot el món se sap perfectament que el límit dels independentistes catalans és el que els marca l’estat espanyol. Perquè són tant independentistes com són presos polítics. Uns presos polítics fake.

Els polítics presos catalans es deuen pensar tant originals i especials que es poden permetre el luxe de considerar-se presos polítics sense comportar-se mai com a tals. Es deuen creure tant invulnerables a un càstig electoral per part de l’independentisme, que pretenen fer passar el mateix discurs per veritable i fals a la vegada. Són tant divins que creuen que poden denigrar el Primer d’Octubre davant la justícia espanyola i fer veure que defensen l’autodeterminació i la independència davant dels catalans, tractant a tothom d’idiota.

Són tant altius i arrogants per creure que poden sortir indemnes d’un procés que els ha dut a mentir obertament i a jugar amb la voluntat dels seus electors, amb els drets humans més bàsics i profunds, amb la democràcia, amb la separació de poders, amb l’autodeterminació, amb la independència de la nació catalana, amb l’estat dels espanyols, amb la unió europea i amb la opinió publica internacional com si el món sencer patis una dissonància cognitiva terminal.

No, no són presos polítics. Són just el contrari d’uns presos politics. Són la negació radical del què és un pres polític. Són part i exemple d’ una casta política bunkeritzada, galvanitzada per la seva dependència malaltissa de la mentida i la manipulació, cínica, acrítica, tòxica,  titella d’ella mateixa, enrevessada en una falòrnia cada vegada més repugnant. El seu excés no té límit per ella mateixa. Tan sols una nova cultura política a Catalunya, que sàpiga distingir entre independentistes i autonomistes mentiders, portarà el país a la independència.

I a la pitjor generació de politics i activistes socials que ha tingut mai el país en la seva història, allà on toca. Enlloc.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s