TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES -II

L’anomenat pensament lateral, és a dir, la manera de resoldre problemes de manera creativa, és quelcom que es pot entrenar. Però és evident que abans d’aprendre a córrer, és interessant saber caminar correctament. Es podria arribar a dir fins hi tot, i sense por a equivocar-se, que provar de córrer sense saber caminar prèviament, pot ser un acte de vergonyosa frivolitat.

Com tothom sap, el clixé anglosaxó thinking outside the box, pensa fora de la caixa, va ser creat per administratius i assessors relacionats amb el món de la banca, per mirar de desenvolupar productes financers que superessin, o evitessin de manera, diguem-ne innovadora, les restriccions que la regulació els imposava. El concepte sempre m’ha cridat l’atenció per una premissa essencial, inherent al desenvolupament d’aquesta forma d’organització del pensament, que la majoria que intenta aplicar-lo sembla passar, sorprenentment, per alt. No és possible pensar fora de la caixa, sinó es coneix a la perfecció la caixa que es pretén superar.

Per mostra-ho amb una analogia senzilla,  imaginem-nos una persona que té la intenció de crear una nova manera de nedar. Si aquesta persona no coneix amb antelació totes les modalitats de natació i no les sap aplicar amb èxit, o com a mínim, domina de manera bàsica alguna forma de sustentació en l’aigua, un cop es llanci a la piscina per mirar de desenvolupar el seu meravellós nou mètode de desplaçament aquàtic, existeix un nombre molt limitat de possibilitats de que el subjecte en qüestió no s’ofegui. I en el cas de que el temerari emprenedor no acabi al fons de la piscina i aconsegueixi sobreviure, els improvisats moviments espasmòdics amb els que haurà aconseguit salvar-se, hauran resultat una llastimosa i esperpèntica forma d’aproximació barroera a algun mètode previ ja existent i, indiscutiblement, molt més elegant, provat i efectiu.

En general, el valent poble català té una facilitat enorme per dir-se que està preparat per fer la independència, és a dir, per pensar fora de la caixa autonòmica espanyola. Malauradament, sembla que en el món real, l’única qüestió que sembla tossudament capaç de demostrar reiteradament és un desconeixement profund i lamentable de la caixa en la que està clos. I no és possible escapar de la caixa, és a dir, produir idees que estiguin fora del patro habitual i que desencadenin accions que, efectivament, permetin sortir de la caixa, sense conèixer-ne les dimensions reals, sense entendre el material amb la que aquesta està feta, ni la intenció amb la que està dissenyada.

La caixa autonòmica espanyola, de la que els catalans hauríem d’escapar urgentment, està fabricada amb les parets negres del record i les amenaces de la violència, amb una xarxa de supòsits deformats, alimentada per la costum de la subalternitat forçada, i un fons putrefacte de falsedats tranquil·litzadores, canalitzades incessantment per els integrants dels partits polítics catalans i la seva catèrvola de mercenaris. Unes mans fangoses que s’apropien del pensament de la gent i s’encarreguen de mantenir-lo subjecte dins la caixa de terror i mort que és Espanya. Una gent, un poble, que a força de costum, ha interioritzat la rendició i l’excusa com a única forma d’ alienament autocomplaent. La mateixa cuirassa que ens ha permès sobreviure durant segles a la violenta ocupació franco-espanyola, ens està enfonsant en el decadent toll de la inevitabilitat i el cinisme. És quelcom que podem i hem de corregir amb inajornable eficàcia , perquè som capaços de fer-ho.

Les conclusions a les que podem arribar com a poble que pretén, teòricament, autogestionar-se, no poden ser encertades sinó fem abans un exercici encertat de percepció de la realitat, que ens permeti entendre quins són els obstacles que hem de superar per alliberar-nos. La crisi del coronavirus és un exemple perfecte, un més, de la inquietant tendència dels catalans a posar tota mena d’excuses per evitar sortir de la maleida caixa espanyola.

Culpar Madrid, és a dir, Espanya, és a dir l’enemic, de tots els mals i totes les desgracies i tots els morts dels catalans, com si no fos precisament aquesta la funció bàsica i natural d’un enemic, no és només un exercici de llastimosa futilitat, sinó que beneficia sempre i precisament, aquells mecanisme de reproducció i reconeixement implícit del poder, que permeten que l’Estat dels espanyols segueixi imperant sobre Catalunya.

Justificar la inoperància criminal del Govern de la Generalitat, i la seva imperdonable falta d’accions concretes i valentes en la defensa de la vida dels catalans, desviant la mirada acusadora cap a Espanya i excusant-se en una suposada falta de competències o capacitats, quan és precisament la promesa d’independència i de Govern Efectiu la que porta a aquesta gent al poder, en comptes d’exigir una immediata i contundent acció unilateral per protegir al poble a qui es deuen i al que suposadament serveixen, és una mostra dramàtica de la perpetuació d’uns mecanismes de pensament que són diametralment oposats a els que hauriem de posar en marxa, com a societat que pretén sobreviure i prosperar, per aconseguir la plena i total sobirania de Catalunya.

En la guerra, la distinció entre irresponsables i criminals no existeix. Bàsicament, perquè les decisions d’uns i altres comporten el mateix i tràgic resultat: derrota, mort i desolació. Cal saber entendre que la diferència entre qui no et protegeix, des del poder, excusant-se en una obediència deguda que l’eximeix de tota responsabilitat i que el transforma en un malfactor impune, i la pura maldat de qui envia conscientment i volguda a milers de persones a la mort, és inexistent. La epidèmia del coronavirus és una guerra que els partits polítics catalans han volgut jugar mantenint els privilegis de la posició, però sense cap de les responsabilitats que el poder comporta. Així ho jugen tot, sempre. I així els catalans ho perdem sempre tot. És així com actuen els criminals més perillosos. Protegits sempre per les ombres de suposats poders més grans, defugint tota responsabilitat i no volent acceptar el preu dels seus actes.

En el futur, només hi ha dues opcions fonamentals. Dues conclusions a les que els catalans podem arribar després de l’experiència d’aquesta crisi. Podem extreure’n la conclusió errònia i ruïnosa de sempre, pensant que la font de totes les nostres desgracies és Madrid, que resulta inviable que la Generalitat actuï unilateralment, i acceptar amb resignació que Catalunya està irremeiablement lligada al destí que l’Estat dels espanyols disposi per a ella, cosa que ens mantindrà en la caixa autonòmica espanyola per molt de temps.

O podem preguntar-nos perquè el Govern no protegeix al poble, perquè és nega a actuar com a independentista en un moment de profunda crisi humanitària i econòmica, a què espera per defensar unilateralment el país i a la gent a la que es deu, i quines són les conseqüències de seguir confiant en una classe política catalana que permet que les insensates i grotesques ordres de Madrid matin a milers de catalans. I actuar en conseqüència. En cas de no escollir, ja haurem escollit. Nomes escollint bé, ens salvarem.

TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES -1

El virus etern de Catalunya és la dependència de l’Estat dels espanyols i una casta política catalana irremeiablement incompetent.

Quan el govern dels espanyols va decretar l’estat d’alarma el passat 14 de març, el missatge compartit des de Catalunya pels líders d’opinió concertats va ser que el decret es tractava d’un 155 encobert. A aquestes alçades, a l’estat dels espanyols no li cal cap excusa per aniquilar les suposades competències autonòmiques, suposant que aquestes hagin existit mai, i encara menys té la necessitat d’encobrir les draconianes mesures de recentralització proposades en l’estat d’alarma derivat de la pandèmia causada pel virus SARSCoV2. Però l’excusa del 155 encobert era, i és, perfecte per la classe política catalana, acostumada a encobrir la seva gestió negligent amb un “és culpa de Madrid”, i a disfressar la seva brutal incompetència amb una trista llagrimeta autonòmica.

El govern català va fer i fa, en aquest episodi, com sempre. Va passar de relativitzar irresponsablement la situació, no preparar-se adequadament per cap escenari concret i menystenir els experts mundialment reconeguts que alertaven, des de Catalunya mateix, que des de la Generalitat no s’estava fent res d’útil per evitar els efectes del virus, a veure’s superat per la realitat, proposar mesures contradictòries, improvisades i insuficients, dir que estava fent coses que no estava fent en cap cas, mentir en les dades, desprotegir criminalment la població, i permetre la militarització espanyola de Catalunya en la lluita contra un virus. Tot, per acabar culpant a Madrid com a gran cortina de fum de la seva deixadesa, incompetència i irresponsabilitat.

De fet, aquest és l’esquema que els successius governs catalans autonòmics i autonomistes tots, han utilitzat per evitar la fiscalització de la seva població i convertir la democràcia en paper mullat, la responsabilitat en l’exercici del govern en un concurs d’excuses barates, les promeses en acudits i la política en publicitat enganyosa. És el mateix esquema, calcat i sense anar més lluny, que el produït en l’octubre del 2017. Previsió desastrosa, gestió nefasta, engany massiu i culpar Madrid. La mateixa seqüencia de sempre, aplicada pels de sempre, amb el mateix, inevitable i catastròfic resultat de sempre.

El resultat de la gestió del govern català, així com la de la corrua d’impresentables assessors que orbita al seu entorn, és només comparable a la desfilada tragicòmica de la col•lecció d’éssers grotescos que l’Estat dels espanyols ha fet aparèixer aquest dies. La col•laboració de la premsa pública i concertada a Catalunya és imprescindible per intentar mantenir la ficció de Govern competent i diligent, però tothom amb un mínim de sentit comú ha pogut observar com els conseller negaven la crisi, amagaven les dades, ploraven en directe i anaven sempre a remolc d’un govern espanyol mediocre. El fet que, en les ultimes hores, s’hagin presentat diferents tipus de respiradors dissenyats per empreses catalanes i que no s’estiguin distribuint urgentment a els hospitals catalans perquè el Govern espera l’aprovació des de Madrid, mentre moren centenars de persones a Catalunya cada dia, hauria de desacreditar com a independentistes i com a persones dignes d’ostentar un càrrec públic a tots els membres del Govern català.

El coronavirus i els seus efectes són avui incalculables a nivell de pèrdues de vides humanes i impacte econòmic. La retracció de drets i llibertat que ja s’està aplicant, tardarà temps a revertir-se, i els Estats, i en espacial el dels espanyols, de tendència autoritària i totalitària, tindran com a primera prioritat el manteniment dels seus règims per sobre de qualsevol altra consideració. Espanya caurà en una depressió econòmica monstruosa que, com sempre, acabarà pagant Catalunya d’una manera cruenta i directe a tots els nivells.

El que si que és fàcilment calculable és la capacitat del govern català per desaprofitar qualsevol oportunitat per demostrar, no ja una mínima voluntat d’ independència, sinó la capacitat per entendre que es deuen al poble de Catalunya i el representen. La crisi del coronavirus ha ofert tota mena d’oportunitats al Govern per fer política de manera seriosa, desmarcar-se definitivament de la dependència espanyola i adoptar una posició valenta i unilateral centrada exclusivament en la defensa de la salut i la vida dels catalans. Però a Catalunya hi ha una casta política que no entén al poble que representa, que l’ignora i el menysté, a qui li importa ben poc el benestar dels ciutadans, que està criada per perpetuar tossudament un model de submissió polític perfecte per mantenir l’stato quo espanyol, i entendre’s exclusivament com a un prescindible apèndix subaltern del poder central. I fer tot això amb uns fums d’heroi nacional que exigeix beats incondicionals en comptes de ciutadans intel·ligents.

Que en aquest context d’emergència sanitària i desastre econòmic, els diputats del Parlament català no s’hagi rebaixat el seu sou ni un sol euro de les seves grans nòmines, i que l’únic gest que han publicitat amb insensat orgull hagi estat el fet de proposar-se no cobrar les dietes per desplaçament, amb el Parlament tancat des de fa setmanes, il·lustra de manera insolent i  definitiva la desconnexió total entre el poble català i els seus suposats representants. Una casta immoral i patològicament sociòpata.

La possibilitat que, amb aquesta mentalitat raquítica de l’estament polític, els catalans tinguem institucions que salvaguardin la Nació dels embats cada vegada més cruents del corrent de la història, és inversament proporcional a que la Unió Europea o l’Estat dels espanyols surtin d’aquesta crisi amb una sensibilitat democràtica augmentada i una capacitat econòmica solvent. Tota insensata esperança que l’autonomisme català podia mantenir, en una resolució del cas català basat en una interpel·lació a la UE, o a la negociació amb l’Estat dels espanyols, ha quedat avortada, en el món real, per dècades.

Precisament per això, perquè resulta evident que aquesta línia d’acció pactada i multilateral frena i fa impossible la independència, aquest carreró sense sortida serà el que triaran els representants de l’autonomisme català i el seu Sindicat de la Rendició (ERC, PdeCAT i CUP) per seguir enganyant al poble de Catalunya en la seva creuada contra la veritat. No fan la independència perquè no imaginen el Poder ni saben perquè serveix. Estan dissenyats per ser impermeables a qualsevol sentit de la responsabilitat o cap responsabilitat social. El 155 encobert són ells, i això, malauradament encara costa d’entendre a una gran part de la població.

Les campanyes d’infantilisme vergonyant com la del TotAniràBé, els eslògans del 155 encobert, els missatges patrocinats i difosos pel món convergent com el GràciesPresident, els tuits d’ERC apropiant-se de la gestió (mediocre, a destemps i falsa) de part del Govern, o la desaparició, de facto, de la CUP com a organització política són l’entremès en la gran festa del despropòsit que ens espera un cop superada l’epidèmia. I en això, en el desastre que vindrà, els independentistes que no sapiguem organitzar-nos reflexivament i conjurar-nos col·lectivament per desallotjar del poder a una casta política traïdora a les seves responsabilitats, no en serem part de la solució, sinó del problema.

Carles Puigdemont: el Princep mestís

Un dels personatges més destacats de la saga de Harry Potter és el professor Severus Snape. Soldat de Voldemort, espia de Dumbledore, sempre al servei de forces ocultes, més grans i poderoses, Snape es veu arrossegat inevitablement a un espiral d’enganys que el porten a un final tràgic. L’unic que motiva a Snape en tota la història és el record de l’amor romàntic que sentia per la mare de Potter. Un suposat amor pel que mai lluita veritablement, i que utiliza com a refugi per justificar una vida entregada al cinisme més hipòcrita. En una de les primeres intervencions d’Snape, un mestre en les arts obscures, i la primera lliçó que dona als seus alumnes, els diu: “Els ensenyaré com dominar la ment i encisar els sentits, els ensenyaré com embotellar la fama i generar la glòria i fins i tot posar-li un fre a la mort.”

Ahir, diumenge 29 de febrer, en el quaranta-vuitè aniversari de Pedro Sanchez, president de l’estat dels espanyols, Carles Puigdemont va demostrar per enèsima vegada, una capacitat inquietant per perdre oportunitats. Des del punt de vista independentista, evidentment. Puigdemont, ahir, no va dir absolutament res de nou. Davant de milers de persones, en un escenari dissenyar expressament per rendir culta a la seva figura, amb el toc d’esplai festivo inofensiu característic, Puigdemont va oferir un espectacle marca de la casa: dominar la ment i encisar els sentits amb un fum de colors inofensiu, apel·lant a totes les causes justes del món sense defensar-ne cap amb fets. Una retòrica que no porta enlloc més que al reforçament d’un simulacre de conflicte que algú resoldrà per ell.

El “Preparem-nos!” de Puigdemont a Perpinyà, a la Catalunya Nord, davant d’aquells que li van comprar i distribuir unes urnes que ell pensava simbòliques, que mai va entendre com a reals, és un “Preparem-nos!” inconcret. La inconcreció que el defineix i l’ha definit sempre. La mentida embolcallada d’èpica d’anar per casa.

La gran indefinició convertida en exclamació, emblema electoral, representació propagandística, sempre encarada a un futur inconcret, a una realitat per venir, a uns fets imaginats. Un “Preparem-nos!” per no se sap què, no se cap quan, no se sap on, no se sap ni es vol saber amb quin objectiu material. Un “Preparem-nos!” que sembla que apel·la al moviment, a l’acció, a quelcom tangible, però que guarda cap altre objectiu que disparar les salves de salutació a un líder que no lidera ni ha liderat mai res, i permetre als poders a l’ombra fer una classe pràctica de com embotellar la fama i generar la glòria.

Des del poder, Puigdemont va aprimar la democràcia a Catalunya, va supeditar el mandat democràtic d’un referèndum vinculant a l’amenaça de la violència d’un estat espanyol desacreditar i vençut, va cremar la carta d’una DUI seriosa i convincent, convertint la ocasió en un grotesca parodia apolítica, i va tenir la barra d’aparèixer en un restaurant a Girona mentre el país, desconcertat i en mans dels enemics, reclamava un lideratge que ell, des del seu cinisme i inconsciència majúscules, era incapaç d’oferir. Des de l’exili, Puigdemont no ha fet altra cosa que demanar un referèndum pactat, dir que la independència no és la única solució al conflicte català, i implorar una conducta democràtica i exemplar a l’estat dels espanyols de qui ell es va burlar davant del món. Com s’ha burlat de tothom, sempre, a tot arreu.

Ahir, a Perpinyà, es va celebrar la victòria de la propaganda. El primer acte de retrobament popular de llaç groc i parafernàlia circense, entre la fal·làcia d’un lideratge impostat basat en la propaganda i l’espai polític convergent, eternament reconstruït, experimentadament camaleònic. Els poders a l’ombra sempre són convergents, i treballen incansablement per posar-li un fre a la mort al seu monopoli del poder de les engrunes. Per això, ahir, Puigdemont només es va poder rodejar de cínics, voltors i cadàvers, tots esperant el seu tros de pastis, d’un país dessagnat, d’una Nació extingint-se.

És irrellevant fins a un punt extrem, la voluntat del públic assistent ahir a Perpinyà. És irrellevant però útil que la gent que ahir era al primer acte de campanya electoral de Convergència, pensés que assistia a un acte de país, a una trobada unitària, a una espècie de reunió independentista transversal. La irrellevància d’aquell que fia la seva vida a un simbolisme sense sentit, fantasiós, que juga sempre a favor dels mateixos que pretenen destruir tota esperança. Irrellevant com irrellevant era la voluntat dels votants del Primer d’Octubre. Irrellevant com irrellevant eren els votants del vint-i-u de desembre de 2017, quan Puigdemont va prometre tornar. Irrellevant tot menys el que no és irrellevant. La continuïtat en el poder dels que maten la veritat, la victòria dels carronyaires de la virtut, dels assassins de la democràcia.

Puigdemont és el nostre Snape, portat a l’altar de la gloria per una cohort d’inconscients. El Princep mestís de totes les derrotes. El gran egocèntric, incapaç, irresponsable, de la política catalana. Una estrella de circ decadent de la qual ningú, seriosament, es pot refiar de res. La cara visible dels poders invisibles.

Els estornells morts

Anys de simulacres. Anys de sirenes sonant escandaloses. Anys de dir que tot estava preparat. Discursos i propaganda. Aire net i tot va bé. Quina sort. Ho diuen els que manen. Els que en saben. I a l’hora de la veritat, les sirenes no sonen. La gent veu el foc, veu el fum, sap d’on prové. Espant. Les sirenes no van, els missatges són contradictoris i la gent té por. I fa el que pot. I es queda a casa o torna a casa, o surt del supermercat o es refugia al supermercat, perquè les sirenes no van i els missatges són contradictoris i es veu el foc i es veu el fum i tothom sap d’on ve, i té por i no sap què fer.

No vivim en un país amb un do especial per posar el poder i els recursos en mans dels més irresponsables cretins. Però ho sembla força. No és Catalunya un país amb una singular facultat per triar, d’entre els més inútils demagogs, els representants polítics que han de liderar el país. Però ho sembla massa. No és casa nostra un cas aïllat, on la democràcia sembla que s’hagi convertit en un concurs perfecte de cínics adotzenats, eterns guanyadors de la batalla de l’estupidesa. Però ho sembla molt, com s’assemblen un idiota i el seu reflexa.

Els accidents passen. I sigui per negligència, mala fe o incompetència, sempre tenen responsables. Els accidents passen i la paciència no és infinita. Es dona el cas, que com més llegida i culta és una societat, menys paciència té amb els cretins. I és possible, només possible, que Catalunya, com a societat, estigui arribant al límit de la seva paciència. Perquè quan un centenar d’estornells apareixen morts a l’autopista, a tocar d’un polígon petroquímic, i els responsables de la seguretat, els responsables de les sirenes, els responsables de dir la veritat i d’actuar amb celeritat quan tocava, han fallat estrepitosament en tots i cada un dels casos, i et diuen que els estornells han mort de fred, o de cansament, o han xocat contra quelcom invisible, o han tingut tots, de cop i coordinadament, un atac de cor aviari, no se’ls creu ningú. I quan dic ningú vull dir ningú.

En aquest país arrugat i estripat, cada dia hi queda menys paciència. Després d’anys de mentides, de manipulacions i de xantatges dels campions mundials del cinisme i la inconsciència, la paciència s’ha convertit en una metxa que crema cada dia més ràpid. I al final de la metxa hi ha una bomba nuclear.

La bomba nuclear d’un país que no pot aguantar més un Govern desconnectat de la realitat i farcit d’energúmens intolerables. Una bomba nuclear d’indignació somorta que explotarà a la cara d’una gent que menteixen perquè no sap fer cap altra cosa. Una bomba H, la mare de totes les bombes, que detonarà en les properes eleccions i deixarà a l’atur a una classe política que porta dècades prenent per imbècil a tot un poble. Perquè els estornells morts només saben una cosa: és millor estar viu. I Catalunya està apunt d’entendre una sola cosa, la més important de totes: els estornells morts no poden ser al Govern.

Junqueras no vol sortir de la presó

El que suggereix Gonzalo Boye en aquest article és de gran calat polític. Enorme, diria. Tot i que no dona per tancat el recorregut del TJUE-TS, el camí que esbardissa l’advocat xilè, ergo Puigdemont, és més que una proposta de recorregut jurídico-administratiu. És un gran cop d’efecte al tauler polític.

Boye està posant de manifest, primer i bàsicament, que la Generalitat de Catalunya té la possibilitat real, reconeguda i especifica, de fer possible que Oriol Junqueras assisteixi a la sessió plenària del Parlament europeu el proper dilluns. En resum, la Conselleria de Justícia, amb la competència sobre les autoritats penitenciaries a Catalunya, i seguint estrictament el Reglament Penitenciari, té la possibilitat i competència per, activant diversos articles del mateix (155.1 – 155.2 – 158.2 – 159), donar a Junqueres un permís extraordinari per complir amb els seus deures i obligacions com a eurodiputat.

Apunt: si això ho sabia jo, que no sóc jurista de professió, els advocats de Junqueras i d’ERC, els de la resta de presos polítics,  els lletrats de PdeCAT, els de la CUP, d’Òmnium, d’ANC, de l’AMI ho sabien. Ho saben. Ho sabien fa mesos i ho saben avui. Perquè de no saber-ho, en realitat no saben res de res, cosa que he de confessar que no em sorprendria en absolut.

El fet que Boye (Puidemont) estigui il·luminant el més que factible camí de la llibertat efectiva de Junqueres, que un cop fora del territori espanyol, reforçaria la seva condició amb la immunitat d’europarlamantari  que a l’estat dels espanyols se li nega, convertint-lo de facto en un exiliat i reforçant l’aïllament espanyol a nivell jurídic, polític i diplomàtic, i que aquest recorregut no hagi estat proposat per el grup d’advocats de Junqueras (Van den Eynde & Co.) és il·lustratiu.  L’estratègia de l’equip de Junqueras, a dia d’avui a aquesta hora, sembla discórrer per un camí diferent. Presentar un recurs al TS espanyol del prevaricador Marchena (que, detall menor, ha consultat una versió il·legal de l’Acta de 1976, mencionant un article 13.3 del funcionament del PE que ja no existeix per la seva psicodèlica resposta al TJUE…) i demanar protecció a Sassoli, president del Parlament Europeu.

Puigdemont (Boye) està dient a la gent que la possibilitat que la Generalitat alliberi Junqueras és real, que aquesta possibilitat depèn de la Conselleria de Justícia en mans d’ERC i que si no s’activa aquest recorregut és perquè ERC, i bàsicament Junqueras, no vol. L’única pega a aquest argument és que el President de la Generalitat és Quim Torra, que en aquest assumpte i sota aquesta llum, queda novament com un President sense poder o com un inútil cagadubtes. A hores d’ara, a Puigdemont això ja no li importa gens. L’estratègia Puigdemont és clara: si no allibereu Junqueras i el feu venir a Europa, on estarà sempre un graó i mig per sota meu, un faré quedar com una colla d’inutils botiflers insensats, que no feu tot el possible per alliberar-lo. El win-win convergent de sempre.

Perquè s’entengui: Junqueras fa veure que està demanant als seus segrestadors que l’alliberin, quan aquests acaben de dir a el TJUE que no el deixaran anar ni en cas d’apocalipsi zombi. Però el pitjor per a ell seria que li fessin cas.

El recorregut que té amb la suposada demanda d’empara a Sassoli és, teòricament més sòlid, perquè aquest pot rebotar altre cop l’assumpte al TJUE i sobretot a la Comissió Europea, que ja deu estar al·lucinant amb la resposta de Marchena i valorant l’inici d’un procés d’estudi per a l’activació de l’article 7 UE. Però Junqueras sap que la UE exhaurirà tots els mecanisme i eternitzarà els tempos, passada aquesta crisi, abans d’enfrontar-se a un soci com Espanya. Sobretot després de la bufetada del Brexit. Tot el què vol Junqueres doncs, i com sempre, és un resplendor publicitari.

Perquè, i aquí ve el que molta gent no pot ni vol entendre: Junqueras no vol sortir de la presó. Vol poder seguir fent de màrtir. Vol ser Tarradellas. Vol ser Pujol. Desitja per sobre de tot ser President de la Generalitat. Vol sortir amb l’aurèola invencible del martirologi, i pensa que la gent el votarà sense dubtar-ho amb els sobre electorals amarats de llàgrimes. Però ha investit Sanchez i això li resta recorregut. De fet, és possible que l’hagi mort políticament. Ara només li queda la presó per seguir explotant-ne el valor polític. Ja no té res més. Per això fa volar coloms de propaganda, mentre el seus advocats callen sobre la possibilitat més que legal, factible i no tutelada per la justícia espanyola, d’alliberar-lo. Simplement li fa pànic polític sortir de la presó i trobar-se eclipsat automàticament per Puigdemont. Oriol Junqueras no vol anar a Brussel·les, ni a Estrasburg, ni vol ser europarlamentari ni ser alliberat, ni vol sortir de Lledoners. No encara. En tindria l’oportunitat de fer-ho avui mateix, i la rebutja i li fa por ell, i fa que ERC la rebutgi, crea una secta d’animadors embogits i illetrats que li riuen les gràcies de Sant, mentre destrossen el dret, la democràcia i cada finestra d’oportunitat que tenen per fer la independència del país, mentre juga amb titelles de segona fila com Torrent, Rufian, Tardà o Aragonès perquè passegin el seu cinisme davant de tothom, cada dia més ridículs i petits. 

Qui entengui el que passa en aquest capítol entendrà perfectament la història en el seu conjunt. Això no ha deixat mai a de ser una guerra entre Convergència i ERC. Una guerra d’irresponsables profunds, de cínics mediocres, d’egos insondables, que ho han utilitzat tot i a tothom per a descavalcar-se l’un a l’altre.

Però això ja ho explicarem abastament en un altre ocasió.

Normalitat autonòmica?

Fer veure que la normalitat a Catalunya és parlar de l’estatut d’autonomia, de pressupostos, de l’IRPF, de successions, de bitllets de tren, de traspassos competencials i de normalitat democràtica en els pactes amb els partits espanyols, és fer veure que Catalunya és una comunitat autònoma de regim comú. Retornar al marc autonòmic és imprescindible per a uns partits catalans que no han treballat mai amb cap altre esquema mental. No significa un retorn a l’autonomisme del Sindicat de la Rendició, format per ERC, PdeCAt, CUP i els seus bongos associats perquè mai han sigut altra cosa que autonomistes de segona. Practicar un espanyolisme submís i contemporitzador significa treure’s la disfressa d’independentista que es van posar quan els va convenir i que ara ja només utilitzaran, bruta i estripada, en els escenaris electorals on la folklorització llagrimosa encara funcioni.

El Sindicat de la Rendició té pressa per fer retornar les ovelles al corral autonòmic. Convèncer als catalans de que un pacte amb Espanya és l’únic possible i assenyat. Que la unilateralitat, és a dir l’autodeterminació, és a dir la democràcia, és a dir la independència, són qüestions que s’han de tractar a llarg termini en les taules de negociació bilaterals que els espanyols els prometen, mentre es pixen de riure en sortir de la reunió.

Una eterna gestió del mentrestant, quan fan just el contrari del que s’hauria de fer des del poder a Catalunya per reduir aquest mentrestant a zero. Perquè ells són el mentrestant, igual que ells eren el 155, igual que ells eren el Govern que prometia estructures d’estat i no les feia, igual que ells eren els que deien que el Primer d’Octubre seria vinculant i van vendre la gent,  igual que ells eren el catalanisme pactista, derrotat i en ruïnes, i igual que ells eren, són i seran les sangoneres que dessagnen Catalunya mentre la llengua, la cultura, els valors, l’economia i el futur s’ofeguen en el seu insolent mentrestant.

El Sindicat de la Rendició pensa que l’independentisme de base és cec, sord i curt de gambals, i que el seu mecanisme de control social basat en tsunamis, xantatges, mentides, frau electoral, simulacres i disfresses és suficientment poderós per mantenir a tot un moviment capturat sota la seva bandera blanca. Interpretant diferents papers a conveniència, les tres potes del Sindicat de la Rendició treballen sempre en la mateixa direcció: una Catalunya depenent, arruïnada, sense futur, desnacionalitzada, autonòmica, contemporitzadora amb l’enemic, fraternal amb el colonitzador i cruelment bel·ligerant amb la dissidència independentista catalana.

El Sindicat de la Rendició prepara un escenari en el que la independència unilateral, és a dir, la única independència possible, sigui vista com quelcom forassenyat per la majoria, com un projecte a molt llarg termini que ara s’ha d’aparcar per qüestions de seny i ordre. Ens voldrà fer empassar la roda de molí més gran que un poble pot acceptar, que és una autodeterminació subalterna, un dret universal que s’ha de pactar quan l’amo vulgui. El Sindicat de la Rendició, en definitiva, vol reconduir la democràcia cap a un espai tenebrós on tenir seny signifiqui rendir-se, l’únic dret sigui callar i el valor de les promeses i la representació democràtica valgui menys que un tuit. Vol matar la democràcia perquè una democràcia plena ser la seva mort.

En aquesta fase, el gran enigma a resoldre és quina serà la reacció d’un poble esclafat per les mentides i la manipulació. Què faran els més de dos milions d’independentistes adults que porten més d’una dècada votant a unes opcions polítiques que els prometien la independència i que ara parlen obertament d’estatuts d’autonomia i pactes amb Espanya i es donen la mà amb l’hostil enemic. Quina serà la resposta de més de dos milions per persones que esperaven una Unitat per la Independència responsable i eficaç, i s’han acabat trobant amb un Sindicat de la Rendició de la pitjor classe política de la història de Catalunya.

Armadura, escut i espasa (I)

Per ocupada i sotmesa que estigui, Catalunya és una Nació antiga i poderosa, però al límit del temps. A la frontera entre el ser i el desaparèixer. Catalunya només té una opció per ser una Nació amb futur. Una nova eina que la protegeixi dels mostres. Un Estat català per salvaguardar la Nació catalana. És possible que els catalans siguem un dels pobles més tossuts del món. Després de segles d’ocupació castellana i francesa, els catalans no hem desaparegut ni ens hem fet espanyols ni francesos. Ens hem entossudit en ser i en seguir essent. En seguir parlant la nostra llengua i defensant els nostres valors i creences, arrelades a la terra que estimem.

Aquesta tossuderia, aquesta voluntat caparruda de no desaparèixer, aquest defensar les idees sota una pluja de ferro roent, ens ha servit de cuirassa per aguantar durant segles els embats imperialistes dels sàtrapes Borbons, la violència desfermada dels estats anorreadors de pobles, les guerres i els saquejos. Ens ha permès resistir i seguir vius. Però no podem deixar que la cuirassa que ens ha dut fins aquí, sigui el plom que ens enfonsi i ens ofegui en el món que ve.

En el moment en que el Lliures o Morts ja no és només un crit de guerra, sinó una cruïlla ben real de la història, ha arribat el moment de desfer-nos de la vella i gastada cuirassa de resistència i supervivència al límit, per forjar entre tots una armadura, robusta i confortable, que ens permeti viure en pau a casa nostra. I què millor per acompanyar una armadura, que un escut i una espasa?

Abstenció Massiva

Molts independentistes es pregunten avui a qui s’ha de votar en les properes eleccions espanyoles. És una reacció lògica en una societat que ha sacralitzat el vot, després de dècades de feixisme, un període igualment llarg de simulacre democràtic, una dècada de teòriques victòries electorals independentistes i la valerosa defensa de les urnes en el Primer d’Octubre.

En les eleccions espanyoles del 10 de novembre no s’hi presenta cap partit independentista català. Per tan, és impossible votar un partit independentista.  S’hi presenten, però, ERC, PdCAT i CUP, el Sindicat de la Rendició, que com tota persona mínimament entenimentada sap, no són partits independentistes, sinó partits processistes. Viuen d’un procés etern cap a un no-res autonòmic  d’escalfapoltrones caixacobri.

D’independentistes no en tenen res, com ja han demostrat abastament en la pèrfida gestió del Primer d’Octubre, en els dos anys de Govern de Vichy d’ERC i PdCAT, en els dos anys d’oposició fake, absurda i inútil de la CUP, i per si fos poc, en la ignominiosa reacció, per part de tots i en tots els nivells possibles de la mediocritat i el cinisme, davant la sentència.

Quan un independentista assumeix que votar ERC o PdCAT o CUP és en realitat votar a uns partits que no són independentistes, però creu que votant-los els utilitza d’eina per a) bloquejar i desestabilitzar l’estat dels espanyols, obligant-lo a repetir eleccions o, b) forçar l’estat a negociar, obrint un escenari de diàleg obligat amb els grans partits estatals, o fins hi tot una visió c) que consisteix en votar estratègicament i conscient aquests partits perquè s’estavellin contra l’estat, que aquest els ho faci pagar durament, que es mostrin obertament inútils i ineficaços davant dels seus votants, utilitzant les eleccions espanyoles com a eina de desgast dels processistes de cara a unes futures eleccions catalanes, està cometent un error de càlcul comprensible però de greus conseqüències.

Les opcions a i b, bloquejar l’estat o forçar-lo a negociar, són fruit d’una aproximació il·lògica al conflicte. Ni l’estat es bloqueja per més eleccions que hi hagi, ni l’independentisme té cap força real per poder desestabilitzar l’estat si aquest no vol,  ni l’aparell judicial se’n recent, ni el deep state espanyol s’alenteix (al contrari, funciona a tota màquina) ni cap força catalana aconseguirà mai, en cap cas, que els partits espanyols s’assegui a negociar res confiant únicament en els equilibris de forces polítics. Qualsevol partit espanyol que proposi quelcom similar al diàleg amb Catalunya serà percebut com a poc digne de confiança per la seva parròquia, i com a traïdor a l’Estat per la resta. El fenomen de l’aporellos no és nou. És l’essència bàsica d’un imperi espanyol construït sobre la nació catalana. Un imperi vertical, militar, totalitari i supremacista, de blanc i negre, contra el que hi ha dues úniques opcions possibles: guanyar o morir. Independitzar-se’n o sotmetre-s’hi.

A més, l’experiència basada en la realitat ens diu que els partits catalans, un cop a Madrid, es moren de ganes de caure bé, perden el cul intentant investir presidents espanyols, estrenyent entre somriures les mans del Borbó i parlant sempre, i exclusivament en castellà, de diàleg fraternal, pacte incondicional i negociació sense límits. Un llenguatge i una gestualitat que els espanyols odien a mort per la covardia pedant que desprenen i que no fa més que insuflar els ja naturals instints d’aniquilació castellans davant dels catalans.

És a dir, es pretén  votar els partits processistes com a eina per a l’independentisme i acaben convertits immediatament en una eina espanyola de deslegitimació catalana. L’opció c és curiosa, perquè té cert sentit. Només hem de veure quina imatge ha mostrat  ERC en acumular representants a Madrid i deixar-los en mans d’un mediocre showman espanyol, no independentista declarat, com Gabriel Rufian. Podria ser interessant veure com actuen PdCAT o CUP a Madrid amb una quinzena de diputats. Les misèries autonomistes pagafantes i la sideral buidor estratègica que ha mostrat ERC no serien res comparades amb la festa de l’escuma germanívola-condescendent que muntarien Laura Borràs o Mireia Vehí. Tot i així, l’estratègia de perjudicar un partit tot votant-lo és, a part de contradictòria, un comportament electoral massa elaborat per fer-lo quallar massivament, i que ningú llegirà, enlloc ni per casualitat, en aquest sentit.

La formació d’un nou govern espanyol està garantida, perquè no s’anirà a unes terceres eleccions en cap cas. Sigui quin sigui el resultat, els grans partits polítics espanyols pactaran una treva que permeti una legislatura de dos o tres anys, i intentaran que un temps prudent de repartiment de papers desbloquegi l’empat  i proporcioni majories clares després de la tempesta que s’acosta.

El Processisme, que no l’independentisme, perquè aquest, com ja hem dit, no es presenta en aquestes eleccions, jugarà aquesta vegada, més evidentment que mai per qui vulgui veure-ho, un paper de fals protagonista, d’espàrring borratxo, d’excusa d’estat, de perfecte antagonista de cartró pedra, per refer l’aliança entre els nacionalistes espanyols. Rufian, Borràs i Vehí, en cas de ser escollits, no seran més que actors de tercera en un sainet que no estan preparats per entendre i molt menys per participar-hi, però que resultaran molt útils als espanyols per deconstruir el seu simulacre democràcti i enfonsar l’independentisme en el descrèdit internacional més profund.

El Processisme, per la seva naturalesa cínica, immoral i col·laboracionista, mai vol, ni sap ni pot afectar de cap manera l’estat dels espanyols, però és especialista en desfigurar el missatge independentista, acoplant-se perfectament a les demandes de pa i circ de l’estat dels espanyols. A nivell internacional es perd l’interès per Catalunya tant bon punt els polítics  processistes obren la boca. És automàtic. En dos anys de gestió neo-autonomista, concertada amb l’estat dels espanyols per part sobretot d’ERC i PdCAT, el cas català ha desaparegut de l’agenda internacional perquè el processisme ha fet tot el possible per aniquilar-ne el missatge.

Conseqüentment, la pregunta: “A quin partit polític processista pot votar un independentista en les eleccions per escollir el govern dels espanyols?” és una pregunta fantasiosa, que no s’ajusta en cap cas a les motivacions reals d’un independentista que no té ganes ni intenció de que amb el seu vot s’esculli o s’investeixi un nou govern espanyol, i molt menys a les repercussions pràctiques que pugui tenir el vot independentista en la formació del nou govern dels espanyols.  En les properes eleccions espanyoles el paper del Processisme serà més residual que mai i cap partit polític espanyol amb dos dits de front voldrà ni acceptarà el seu suport per la formació d’un govern.

En les eleccions dels espanyols del 10N, l’independentisme està obligat a una abstenció massiva estratègica, que deixi sense representació i sense la capacitat d’interlocució falsaria del processisme a Madrid. Cal deixa a l’atur als seus mediocres candidats i en paper mullat les seves demandes absurdes i reiteradament inútils. Una abstenció massiva que trenqui definitivament la connexió política catalana amb Espanya.

El Sindicat de la Rendició

L’independentisme no presenta cap candidatura a les eleccions espanyoles del 10 de novembre. S’hi presenta el Sindicat de la Rendició, que és una coalició de partits que es dediquen professionalment a fer veure que són independentistes però que actuen invariablement, coordinadament i planificadament com a eines de l’estat dels espanyols.

Els partits que, des de Catalunya, oferten programes electorals basats en l’amnistia (amnèsia), l’autodeterminació (autorepressió) i els drets (….), és a dir ERC, PdCAT, CUP, són partits autonomistes que practicaran, en cas de ser escollits, la política de la denúncia fraternal, la llagrimeta inútil i la queixa de caixacobri i barra de bar de l’AVE. Uns partits que, amb candidats declarats obertament no independentistes (Rufian) investiran Sanchez a la mínima que puguin (ERC), que faran el ploricó i la víctima (Borràs) tot parlant sempre en castellà i somrient a la foto (PdCAT) o que apel·laran a la fraternal simpatia de la resta de pobles de l’estat per fer caure el suposat regim del 78 (CUP).

Amb aquest panorama, qualsevol vot independentista que s’atorgui a algun d’aquests partits, per primària i sentimental o rebuscada i estratègica que sigui la formula d’autoengany per fer-ho, és un aval a la repugnant gestió que han fet ERC/PdCAT/CUP del resultat del referèndum del Primer d’Octubre, dels dos anys de miserable neo-autonomisme que han practicat des Parlament i Govern i la infame resposta, amb criminalització de les protestes, acusacions de feixisme cap a l’independentisme als carrers i violència institucional organitzada, que n’han fet de la sentència del TS espanyol.

L’estat dels espanyols reacciona molt més ràpid i s’adapta molt millor a les diferents etapes dels moments clau del conflicte, perquè té eines que nosaltres semblem incapaços de construir: un objectiu compartit, una estratègia disciplinada i unitària, una política de guerra que utilitza sense escrúpols i, quelcom bàsic, traïdors de l’altre bàndol al servei de la causa pròpia.

L’estat no permetrà la convocatòria d’unes terceres eleccions espanyoles en cap cas. A l’estat s’obre un període massa greu econòmicament com per deixar passar l’ocasió de posar un ximple com Sanchez a pilotar-lo.

Si cal, es forçaran dimissions avui impensables, s’obligarà als partits a votar a favor o com a mínim a abstenir-se per la investidura Sanchez, i es convocarà un gran pacte del deep state espanyol per evitar les urnes. PP/C’s/VOX acceptaran tres o quatre anys a la oposició per desgastar el PSOE, deixant que condueixi les retallades descomunals que s’albiren de cara al 2020 a Espanya, i poder assaltar la Moncloa en les eleccions 2023.

L’imperislisme de VOX serà fortament premiat a les urnes per un electorat que ja el prefereix a còpies barates sense recorregut com Ciudadanos, que possiblement perdrà gran part dels seus votants. El millor escenàri per la dreta imperialista espanyola seria que Sanchez optés per fer govern amb Pablo Iglessias i el situés en una posició de poder prou gran per mirar de distrubuïr el desgast. Un escenàri en el que, a més, faria que la posició de Comuns a Catalunya es tornes clarament insostenible.

L’independentisme popular ha sacralitzat el vot. Després de la dictadura i de quaranta anys de simulacre democràtic, hi ha diverses generacions de catalans que perceben les urnes com quelcom sagrat. No es plantegen no votar. Ni analitzen els programes electorals ni els conceptes basics amb què els partits es presenten a les eleccions. Voten per un sentit de la representació malentès, per un mer sentit de l’existència. Perquè cal fer acte de presencia encara que qui et representa no ho faci i el què digui no et convenci. Voten, en realitat, contra la democràcia representativa, per creure que amb el seu vot fan quelcom millor que no votant.

No farem cap pas seriós cap a la independència si no el fem abans individidament. Sinó som capaços de trencar amb una cultura democràtica falsa, imposada des del xantatge i el simulacre, l’aniquilació de la cultura i de la història, que ens faci trencar amb Espanya al més particular dels nivells, no tindrem mai la força per trencar-hi de manera col·lectiva. Cal recordar una cosa, en aquest sentit: és això mateix el què vàrem fer el Primer d’Octubre i el que ara ens hauria de portar a protagonitzar una abstenció massiva a les eleccions espanyoles. Desconnectar-ne definitivament d’un estat que ja no pot ser el nostre.

Votar en les eleccions espanyoles és, ja avui, un pas enrere per a la independència de Catalunya. Donar la interlocució legitima de l’independentisme a Madrid a una colla d’irresponsables col·laboracionistes com ERC/PdCAT/CUP és reforçar la posició del Sindicat de la Rendició i donar un missatge de normalitat democràtica que en aquests moments és pervers i antagònic a la realitat. Si podem guanyar als carrers, com ja hem demostrat, no podem seguir perdent a les urnes en unes epeccions espanyoles que són una nova trampa per a milions d’independentistes.

Quan els partits del Sindicat de la Rendició proposin, des de la tribuna d’oradors del congres espanyol,  una llei d’amnistia a VOX, PP, C’s i PSOE, quan aquest partits processistes diguin que això no va d’independència sinó de drets, quan en perfecte castellà es declarin amics fraternals dels pobles d’Espanya en lluita contra el regim del 78, o quan clamin per un referèndum pactat, pixant-se en la memòria del Primer d’Octubre, els independentistes que amb qualsevol pretext més o menys elaborat els hagin votat, apagaran la radio o la T.V., emprenyats, per no sentir-los.

Deixar sense cadires a Madrid a els partits que han jugat amb l’autodeterminació, amb el referèndum, amb la DUI, amb la sentència i amb la democràcia a Catalunya, i que n’han pervertit i aprimat tot significat en cada un dels seus lamentables actes, és deixar sense excuses, ni socis ni intoxicadors de l’independentisme a l’estat dels espanyols. Deixar a l’atur a Rufian, Borràs, Nogueras o Vehí és donar l’oportunitat a l’independentisme de respirar aire fresc, i fer pagar cara la traïció al poble a aquells que porten una dècada mentint, manipulant i fent-se les víctimes quan són còmplices de tot. No anar a votar a les eleccions espanyoles és un gest patriòtic, estratègic i intel-ligent que reforça el missatge independentista i ens acosta un pas més cap a la Catalunya independent.

Santiago Espot: actitud guanyadora

Santiago Espot és un independentista que, oh sorpresa, es comporta com a tal. És evident que no estem acostumats a veure-ho. En un país on, teòricament, l’independentisme té majoria al Parlament i al carrer, amb partits i organitzacions que, tornem-hi, teòricament defensen la causa independentista, que un ciutadà, un activista polític, un referent de l’independentisme més combatiu, es condueixi com ho faria i ho fa qualsevol independentista al món, hauria de ser la norma.

Però no. En aquest país de polítics independentistes, d’activistes independentistes, de líders socials independentistes, de periodistes independentistes, d’opinadors independentistes, d’estrelles del Twitter independentistes, de cantants, actors i vedets independentistes, que algú es comporti com un independentista no és la norma. És una excepció. Una excepció excepcional. Que Santiago Espot faci exactament el què porta fent durant dècades, això és, defensar la llengua, la cultura i els drets dels catalans on calgui, quan calgui i davant de qui calgui, continua essent una excepció en un país on els cagacalces lideren la política i els pusil·lànimes les entitats socials dites indepes.

Un país ple d’independentistes on Santiago Espot és criticat per defensar els drets lingüístics de la seva pròpia gent, on se’l condemna per posar de manifest que l’administració menteix, desatenent el drets de tot català a esser atès en la seva pròpia llengua en un àmbit tan sensible com el de la salut. Un país on tots els catalans i catalanes, sense excepció, s’han trobat en els darrers temps amb personal sanitari incapaç d’articular una sola paraula en llengua catalana, i que han vist com cap Govern feia res per protegir el seu dret a ser-hi correctament atesos per tothom, en català. Un dret, el de ser atès en català per part de l’usuari, i un deure, el de fer-ho pel personal sanitari sense posar cap dilació ni excusa ni condició,  recollit en l’estatut d’autonomia, en la constitució espanyola, en l’estatut del treballador, en el de la funció pública, i en multitud de lleis europees.

El problema no és que Santiago Espot digui que defensa la llengua. El problema és que ho fa. El problema no és que Espot digui que defensa el drets dels catalans. El problema, gravíssim, és que el defensa. La normalitat és que el Govern, els consellers i les institucions catalanes diguin que ho fan però facin just el contrari, propiciant les condicions per anular, de facto, el dret dels catalans viure en el seu país en la seva pròpia llengua.

Espot fa allò que tot polític independentista hauria de fer i allò que cap polític independentista fa. Espot fa allò que els polítics diuen que fan i que no fan mai. Espot es comporta com un ciutadà conscient i adult, que interpel·la directament l’administrador per exigir-li el compliment del seu deure i la seva obligació. No espera cap intermediari, ni cap permís ni cap salvo conducte institucional. Com a contribuent, i aquesta és una mentalitat d’arrel anglosaxona que Espot interioritza i practica des del seu liberalisme democràtic, se sent interpel·lat com a ciutadà per una mala praxi institucional i institucionalitzada, per un abús colonitzador que rebaixa el català a l’idioma de l’esclau, i decideix demanar explicacions a aquells que presten uns serveis públic pagats per ell mateix i per tots nosaltres.  En les velles democràcies, on el paternalisme d’estat és intolerable, i el ciutadà és pren la seva responsabilitat com a tal de manera seriosa, l’acció de protesta i fiscalització que va protagonitzar Espot fa uns dies, davant del director del CAP les Corts, seria presa com un exemple de compromís ètic i social, i un exemple de solidaritat activa per la comunitat.

Els espanyols no estan acostumats a veure un independentista comportar-se com a tal. Els catalans, tampoc. Espot fa por tant a espanyols com a processistes. L’actitud d’Espot molesta a uns i altres perquè  veuen algú que no s’agenolla. Un català que demostra una fermesa, valentia i contundència que, presa com exemple per la resta d’independentistes, portaria al país a la independència sense cap mena de dubte. Els espanyols no estan acostumats a que un català els planti cara amb una veu d’autoritat i sense arronsar-se per a res. Els processistes s’espanten només de pensar-hi, perquè viuen instal·lats en la veueta de ploramiques perdedor que ens ha portat fins aquí i que tants bons rèdits electorals els ha comportat.

Espot, sobretot, gasta un to desconegut al país. El to d’aquella persona que creu en el que fa. D’aquell que se sent trepitjat a casa seva i no pensa demanar permís ni perdó per defensar-se a si mateix i a la seva gent. El to, el volum de veu, la contundència decibèlica d’aquell que sap defensar el seu dret i els drets de tothom, davant de qui porta segles trepitjant-lo. Santiago Espot porta fent el mateix des de fa dècades, en la mateixa postura i creences que l’han fet un activista conegut i reconegut. L’actitud d’Espot sorprèn perquè, al comparar-la amb els polítics actuals, sembla extremada i bel·licosa. Però resulta que és l’única actitud amb la que s’enfronta un conflicte de la virulència i la gravetat del que té plantejat Catalunya, i és l’única manera que tindrà el país de sortir-se’n davant de la colonització castellana. L’actitud de Santiago Espot és l’actitud guanyadora. La dels mediocres i covards governants actuals és la vergonyosa i perdedora actitud dels vençuts. Quina preferiu per Catalunya?

Espot no hauria de ser l’excepció. Hauria de ser la norma i model per a tot independentista. La seva reivindicació activa i la seva actitud combativa és la més lògica, sensata i coherent en una Catalunya ocupada per l’enemic i dirigida pel pitjor Govern de la història de la nació. Deixar-se trepitjar els drets és rendir-se. Deixar que els servidors públic menteixin impunement, com ha fet en l’esmentat cas la metgessa, el director del CAP i la consellera Alba Vergés, sense que els ciutadans plantin cara a la mentida i lluitin per a la veritat, és capitular el país.

Espot no ha canviat ni canviarà mai. El els catalans independentistes, però, si que estan canviant. I quan en aquest país hi hagi suficients persones que en veure Santiago Espot se’n sentin orgullosos i en prenguin exemple, que d’alguna manera es converteixin ells mateixos en un Espot, aquest país estarà a un pas molt petit de ser independent.