El que suggereix Gonzalo Boye en aquest article és de gran calat polític. Enorme, diria. Tot i que no dona per tancat el recorregut del TJUE-TS, el camí que esbardissa l’advocat xilè, ergo Puigdemont, és més que una proposta de recorregut jurídico-administratiu. És un gran cop d’efecte al tauler polític.
Boye està posant de manifest, primer i bàsicament, que la Generalitat de Catalunya té la possibilitat real, reconeguda i especifica, de fer possible que Oriol Junqueras assisteixi a la sessió plenària del Parlament europeu el proper dilluns. En resum, la Conselleria de Justícia, amb la competència sobre les autoritats penitenciaries a Catalunya, i seguint estrictament el Reglament Penitenciari, té la possibilitat i competència per, activant diversos articles del mateix (155.1 – 155.2 – 158.2 – 159), donar a Junqueres un permís extraordinari per complir amb els seus deures i obligacions com a eurodiputat.
Apunt: si això ho sabia jo, que no sóc jurista de professió, els advocats de Junqueras i d’ERC, els de la resta de presos polítics, els lletrats de PdeCAT, els de la CUP, d’Òmnium, d’ANC, de l’AMI ho sabien. Ho saben. Ho sabien fa mesos i ho saben avui. Perquè de no saber-ho, en realitat no saben res de res, cosa que he de confessar que no em sorprendria en absolut.
El fet que Boye (Puidemont) estigui il·luminant el més que factible camí de la llibertat efectiva de Junqueres, que un cop fora del territori espanyol, reforçaria la seva condició amb la immunitat d’europarlamantari que a l’estat dels espanyols se li nega, convertint-lo de facto en un exiliat i reforçant l’aïllament espanyol a nivell jurídic, polític i diplomàtic, i que aquest recorregut no hagi estat proposat per el grup d’advocats de Junqueras (Van den Eynde & Co.) és il·lustratiu. L’estratègia de l’equip de Junqueras, a dia d’avui a aquesta hora, sembla discórrer per un camí diferent. Presentar un recurs al TS espanyol del prevaricador Marchena (que, detall menor, ha consultat una versió il·legal de l’Acta de 1976, mencionant un article 13.3 del funcionament del PE que ja no existeix per la seva psicodèlica resposta al TJUE…) i demanar protecció a Sassoli, president del Parlament Europeu.
Puigdemont (Boye) està dient a la gent que la possibilitat que la Generalitat alliberi Junqueras és real, que aquesta possibilitat depèn de la Conselleria de Justícia en mans d’ERC i que si no s’activa aquest recorregut és perquè ERC, i bàsicament Junqueras, no vol. L’única pega a aquest argument és que el President de la Generalitat és Quim Torra, que en aquest assumpte i sota aquesta llum, queda novament com un President sense poder o com un inútil cagadubtes. A hores d’ara, a Puigdemont això ja no li importa gens. L’estratègia Puigdemont és clara: si no allibereu Junqueras i el feu venir a Europa, on estarà sempre un graó i mig per sota meu, un faré quedar com una colla d’inutils botiflers insensats, que no feu tot el possible per alliberar-lo. El win-win convergent de sempre.
Perquè s’entengui: Junqueras fa veure que està demanant als seus segrestadors que l’alliberin, quan aquests acaben de dir a el TJUE que no el deixaran anar ni en cas d’apocalipsi zombi. Però el pitjor per a ell seria que li fessin cas.
El recorregut que té amb la suposada demanda d’empara a Sassoli és, teòricament més sòlid, perquè aquest pot rebotar altre cop l’assumpte al TJUE i sobretot a la Comissió Europea, que ja deu estar al·lucinant amb la resposta de Marchena i valorant l’inici d’un procés d’estudi per a l’activació de l’article 7 UE. Però Junqueras sap que la UE exhaurirà tots els mecanisme i eternitzarà els tempos, passada aquesta crisi, abans d’enfrontar-se a un soci com Espanya. Sobretot després de la bufetada del Brexit. Tot el què vol Junqueres doncs, i com sempre, és un resplendor publicitari.
Perquè, i aquí ve el que molta gent no pot ni vol entendre: Junqueras no vol sortir de la presó. Vol poder seguir fent de màrtir. Vol ser Tarradellas. Vol ser Pujol. Desitja per sobre de tot ser President de la Generalitat. Vol sortir amb l’aurèola invencible del martirologi, i pensa que la gent el votarà sense dubtar-ho amb els sobre electorals amarats de llàgrimes. Però ha investit Sanchez i això li resta recorregut. De fet, és possible que l’hagi mort políticament. Ara només li queda la presó per seguir explotant-ne el valor polític. Ja no té res més. Per això fa volar coloms de propaganda, mentre el seus advocats callen sobre la possibilitat més que legal, factible i no tutelada per la justícia espanyola, d’alliberar-lo. Simplement li fa pànic polític sortir de la presó i trobar-se eclipsat automàticament per Puigdemont. Oriol Junqueras no vol anar a Brussel·les, ni a Estrasburg, ni vol ser europarlamentari ni ser alliberat, ni vol sortir de Lledoners. No encara. En tindria l’oportunitat de fer-ho avui mateix, i la rebutja i li fa por ell, i fa que ERC la rebutgi, crea una secta d’animadors embogits i illetrats que li riuen les gràcies de Sant, mentre destrossen el dret, la democràcia i cada finestra d’oportunitat que tenen per fer la independència del país, mentre juga amb titelles de segona fila com Torrent, Rufian, Tardà o Aragonès perquè passegin el seu cinisme davant de tothom, cada dia més ridículs i petits.
Qui entengui el que passa en aquest capítol entendrà perfectament la història en el seu conjunt. Això no ha deixat mai a de ser una guerra entre Convergència i ERC. Una guerra d’irresponsables profunds, de cínics mediocres, d’egos insondables, que ho han utilitzat tot i a tothom per a descavalcar-se l’un a l’altre.
Però això ja ho explicarem abastament en un altre ocasió.