Junqueras no vol sortir de la presó

El que suggereix Gonzalo Boye en aquest article és de gran calat polític. Enorme, diria. Tot i que no dona per tancat el recorregut del TJUE-TS, el camí que esbardissa l’advocat xilè, ergo Puigdemont, és més que una proposta de recorregut jurídico-administratiu. És un gran cop d’efecte al tauler polític.

Boye està posant de manifest, primer i bàsicament, que la Generalitat de Catalunya té la possibilitat real, reconeguda i especifica, de fer possible que Oriol Junqueras assisteixi a la sessió plenària del Parlament europeu el proper dilluns. En resum, la Conselleria de Justícia, amb la competència sobre les autoritats penitenciaries a Catalunya, i seguint estrictament el Reglament Penitenciari, té la possibilitat i competència per, activant diversos articles del mateix (155.1 – 155.2 – 158.2 – 159), donar a Junqueres un permís extraordinari per complir amb els seus deures i obligacions com a eurodiputat.

Apunt: si això ho sabia jo, que no sóc jurista de professió, els advocats de Junqueras i d’ERC, els de la resta de presos polítics,  els lletrats de PdeCAT, els de la CUP, d’Òmnium, d’ANC, de l’AMI ho sabien. Ho saben. Ho sabien fa mesos i ho saben avui. Perquè de no saber-ho, en realitat no saben res de res, cosa que he de confessar que no em sorprendria en absolut.

El fet que Boye (Puidemont) estigui il·luminant el més que factible camí de la llibertat efectiva de Junqueres, que un cop fora del territori espanyol, reforçaria la seva condició amb la immunitat d’europarlamantari  que a l’estat dels espanyols se li nega, convertint-lo de facto en un exiliat i reforçant l’aïllament espanyol a nivell jurídic, polític i diplomàtic, i que aquest recorregut no hagi estat proposat per el grup d’advocats de Junqueras (Van den Eynde & Co.) és il·lustratiu.  L’estratègia de l’equip de Junqueras, a dia d’avui a aquesta hora, sembla discórrer per un camí diferent. Presentar un recurs al TS espanyol del prevaricador Marchena (que, detall menor, ha consultat una versió il·legal de l’Acta de 1976, mencionant un article 13.3 del funcionament del PE que ja no existeix per la seva psicodèlica resposta al TJUE…) i demanar protecció a Sassoli, president del Parlament Europeu.

Puigdemont (Boye) està dient a la gent que la possibilitat que la Generalitat alliberi Junqueras és real, que aquesta possibilitat depèn de la Conselleria de Justícia en mans d’ERC i que si no s’activa aquest recorregut és perquè ERC, i bàsicament Junqueras, no vol. L’única pega a aquest argument és que el President de la Generalitat és Quim Torra, que en aquest assumpte i sota aquesta llum, queda novament com un President sense poder o com un inútil cagadubtes. A hores d’ara, a Puigdemont això ja no li importa gens. L’estratègia Puigdemont és clara: si no allibereu Junqueras i el feu venir a Europa, on estarà sempre un graó i mig per sota meu, un faré quedar com una colla d’inutils botiflers insensats, que no feu tot el possible per alliberar-lo. El win-win convergent de sempre.

Perquè s’entengui: Junqueras fa veure que està demanant als seus segrestadors que l’alliberin, quan aquests acaben de dir a el TJUE que no el deixaran anar ni en cas d’apocalipsi zombi. Però el pitjor per a ell seria que li fessin cas.

El recorregut que té amb la suposada demanda d’empara a Sassoli és, teòricament més sòlid, perquè aquest pot rebotar altre cop l’assumpte al TJUE i sobretot a la Comissió Europea, que ja deu estar al·lucinant amb la resposta de Marchena i valorant l’inici d’un procés d’estudi per a l’activació de l’article 7 UE. Però Junqueras sap que la UE exhaurirà tots els mecanisme i eternitzarà els tempos, passada aquesta crisi, abans d’enfrontar-se a un soci com Espanya. Sobretot després de la bufetada del Brexit. Tot el què vol Junqueres doncs, i com sempre, és un resplendor publicitari.

Perquè, i aquí ve el que molta gent no pot ni vol entendre: Junqueras no vol sortir de la presó. Vol poder seguir fent de màrtir. Vol ser Tarradellas. Vol ser Pujol. Desitja per sobre de tot ser President de la Generalitat. Vol sortir amb l’aurèola invencible del martirologi, i pensa que la gent el votarà sense dubtar-ho amb els sobre electorals amarats de llàgrimes. Però ha investit Sanchez i això li resta recorregut. De fet, és possible que l’hagi mort políticament. Ara només li queda la presó per seguir explotant-ne el valor polític. Ja no té res més. Per això fa volar coloms de propaganda, mentre el seus advocats callen sobre la possibilitat més que legal, factible i no tutelada per la justícia espanyola, d’alliberar-lo. Simplement li fa pànic polític sortir de la presó i trobar-se eclipsat automàticament per Puigdemont. Oriol Junqueras no vol anar a Brussel·les, ni a Estrasburg, ni vol ser europarlamentari ni ser alliberat, ni vol sortir de Lledoners. No encara. En tindria l’oportunitat de fer-ho avui mateix, i la rebutja i li fa por ell, i fa que ERC la rebutgi, crea una secta d’animadors embogits i illetrats que li riuen les gràcies de Sant, mentre destrossen el dret, la democràcia i cada finestra d’oportunitat que tenen per fer la independència del país, mentre juga amb titelles de segona fila com Torrent, Rufian, Tardà o Aragonès perquè passegin el seu cinisme davant de tothom, cada dia més ridículs i petits. 

Qui entengui el que passa en aquest capítol entendrà perfectament la història en el seu conjunt. Això no ha deixat mai a de ser una guerra entre Convergència i ERC. Una guerra d’irresponsables profunds, de cínics mediocres, d’egos insondables, que ho han utilitzat tot i a tothom per a descavalcar-se l’un a l’altre.

Però això ja ho explicarem abastament en un altre ocasió.

Normalitat autonòmica?

Fer veure que la normalitat a Catalunya és parlar de l’estatut d’autonomia, de pressupostos, de l’IRPF, de successions, de bitllets de tren, de traspassos competencials i de normalitat democràtica en els pactes amb els partits espanyols, és fer veure que Catalunya és una comunitat autònoma de regim comú. Retornar al marc autonòmic és imprescindible per a uns partits catalans que no han treballat mai amb cap altre esquema mental. No significa un retorn a l’autonomisme del Sindicat de la Rendició, format per ERC, PdeCAt, CUP i els seus bongos associats perquè mai han sigut altra cosa que autonomistes de segona. Practicar un espanyolisme submís i contemporitzador significa treure’s la disfressa d’independentista que es van posar quan els va convenir i que ara ja només utilitzaran, bruta i estripada, en els escenaris electorals on la folklorització llagrimosa encara funcioni.

El Sindicat de la Rendició té pressa per fer retornar les ovelles al corral autonòmic. Convèncer als catalans de que un pacte amb Espanya és l’únic possible i assenyat. Que la unilateralitat, és a dir l’autodeterminació, és a dir la democràcia, és a dir la independència, són qüestions que s’han de tractar a llarg termini en les taules de negociació bilaterals que els espanyols els prometen, mentre es pixen de riure en sortir de la reunió.

Una eterna gestió del mentrestant, quan fan just el contrari del que s’hauria de fer des del poder a Catalunya per reduir aquest mentrestant a zero. Perquè ells són el mentrestant, igual que ells eren el 155, igual que ells eren el Govern que prometia estructures d’estat i no les feia, igual que ells eren els que deien que el Primer d’Octubre seria vinculant i van vendre la gent,  igual que ells eren el catalanisme pactista, derrotat i en ruïnes, i igual que ells eren, són i seran les sangoneres que dessagnen Catalunya mentre la llengua, la cultura, els valors, l’economia i el futur s’ofeguen en el seu insolent mentrestant.

El Sindicat de la Rendició pensa que l’independentisme de base és cec, sord i curt de gambals, i que el seu mecanisme de control social basat en tsunamis, xantatges, mentides, frau electoral, simulacres i disfresses és suficientment poderós per mantenir a tot un moviment capturat sota la seva bandera blanca. Interpretant diferents papers a conveniència, les tres potes del Sindicat de la Rendició treballen sempre en la mateixa direcció: una Catalunya depenent, arruïnada, sense futur, desnacionalitzada, autonòmica, contemporitzadora amb l’enemic, fraternal amb el colonitzador i cruelment bel·ligerant amb la dissidència independentista catalana.

El Sindicat de la Rendició prepara un escenari en el que la independència unilateral, és a dir, la única independència possible, sigui vista com quelcom forassenyat per la majoria, com un projecte a molt llarg termini que ara s’ha d’aparcar per qüestions de seny i ordre. Ens voldrà fer empassar la roda de molí més gran que un poble pot acceptar, que és una autodeterminació subalterna, un dret universal que s’ha de pactar quan l’amo vulgui. El Sindicat de la Rendició, en definitiva, vol reconduir la democràcia cap a un espai tenebrós on tenir seny signifiqui rendir-se, l’únic dret sigui callar i el valor de les promeses i la representació democràtica valgui menys que un tuit. Vol matar la democràcia perquè una democràcia plena ser la seva mort.

En aquesta fase, el gran enigma a resoldre és quina serà la reacció d’un poble esclafat per les mentides i la manipulació. Què faran els més de dos milions d’independentistes adults que porten més d’una dècada votant a unes opcions polítiques que els prometien la independència i que ara parlen obertament d’estatuts d’autonomia i pactes amb Espanya i es donen la mà amb l’hostil enemic. Quina serà la resposta de més de dos milions per persones que esperaven una Unitat per la Independència responsable i eficaç, i s’han acabat trobant amb un Sindicat de la Rendició de la pitjor classe política de la història de Catalunya.

Armadura, escut i espasa (I)

Per ocupada i sotmesa que estigui, Catalunya és una Nació antiga i poderosa, però al límit del temps. A la frontera entre el ser i el desaparèixer. Catalunya només té una opció per ser una Nació amb futur. Una nova eina que la protegeixi dels mostres. Un Estat català per salvaguardar la Nació catalana. És possible que els catalans siguem un dels pobles més tossuts del món. Després de segles d’ocupació castellana i francesa, els catalans no hem desaparegut ni ens hem fet espanyols ni francesos. Ens hem entossudit en ser i en seguir essent. En seguir parlant la nostra llengua i defensant els nostres valors i creences, arrelades a la terra que estimem.

Aquesta tossuderia, aquesta voluntat caparruda de no desaparèixer, aquest defensar les idees sota una pluja de ferro roent, ens ha servit de cuirassa per aguantar durant segles els embats imperialistes dels sàtrapes Borbons, la violència desfermada dels estats anorreadors de pobles, les guerres i els saquejos. Ens ha permès resistir i seguir vius. Però no podem deixar que la cuirassa que ens ha dut fins aquí, sigui el plom que ens enfonsi i ens ofegui en el món que ve.

En el moment en que el Lliures o Morts ja no és només un crit de guerra, sinó una cruïlla ben real de la història, ha arribat el moment de desfer-nos de la vella i gastada cuirassa de resistència i supervivència al límit, per forjar entre tots una armadura, robusta i confortable, que ens permeti viure en pau a casa nostra. I què millor per acompanyar una armadura, que un escut i una espasa?

Abstenció Massiva

Molts independentistes es pregunten avui a qui s’ha de votar en les properes eleccions espanyoles. És una reacció lògica en una societat que ha sacralitzat el vot, després de dècades de feixisme, un període igualment llarg de simulacre democràtic, una dècada de teòriques victòries electorals independentistes i la valerosa defensa de les urnes en el Primer d’Octubre.

En les eleccions espanyoles del 10 de novembre no s’hi presenta cap partit independentista català. Per tan, és impossible votar un partit independentista.  S’hi presenten, però, ERC, PdCAT i CUP, el Sindicat de la Rendició, que com tota persona mínimament entenimentada sap, no són partits independentistes, sinó partits processistes. Viuen d’un procés etern cap a un no-res autonòmic  d’escalfapoltrones caixacobri.

D’independentistes no en tenen res, com ja han demostrat abastament en la pèrfida gestió del Primer d’Octubre, en els dos anys de Govern de Vichy d’ERC i PdCAT, en els dos anys d’oposició fake, absurda i inútil de la CUP, i per si fos poc, en la ignominiosa reacció, per part de tots i en tots els nivells possibles de la mediocritat i el cinisme, davant la sentència.

Quan un independentista assumeix que votar ERC o PdCAT o CUP és en realitat votar a uns partits que no són independentistes, però creu que votant-los els utilitza d’eina per a) bloquejar i desestabilitzar l’estat dels espanyols, obligant-lo a repetir eleccions o, b) forçar l’estat a negociar, obrint un escenari de diàleg obligat amb els grans partits estatals, o fins hi tot una visió c) que consisteix en votar estratègicament i conscient aquests partits perquè s’estavellin contra l’estat, que aquest els ho faci pagar durament, que es mostrin obertament inútils i ineficaços davant dels seus votants, utilitzant les eleccions espanyoles com a eina de desgast dels processistes de cara a unes futures eleccions catalanes, està cometent un error de càlcul comprensible però de greus conseqüències.

Les opcions a i b, bloquejar l’estat o forçar-lo a negociar, són fruit d’una aproximació il·lògica al conflicte. Ni l’estat es bloqueja per més eleccions que hi hagi, ni l’independentisme té cap força real per poder desestabilitzar l’estat si aquest no vol,  ni l’aparell judicial se’n recent, ni el deep state espanyol s’alenteix (al contrari, funciona a tota màquina) ni cap força catalana aconseguirà mai, en cap cas, que els partits espanyols s’assegui a negociar res confiant únicament en els equilibris de forces polítics. Qualsevol partit espanyol que proposi quelcom similar al diàleg amb Catalunya serà percebut com a poc digne de confiança per la seva parròquia, i com a traïdor a l’Estat per la resta. El fenomen de l’aporellos no és nou. És l’essència bàsica d’un imperi espanyol construït sobre la nació catalana. Un imperi vertical, militar, totalitari i supremacista, de blanc i negre, contra el que hi ha dues úniques opcions possibles: guanyar o morir. Independitzar-se’n o sotmetre-s’hi.

A més, l’experiència basada en la realitat ens diu que els partits catalans, un cop a Madrid, es moren de ganes de caure bé, perden el cul intentant investir presidents espanyols, estrenyent entre somriures les mans del Borbó i parlant sempre, i exclusivament en castellà, de diàleg fraternal, pacte incondicional i negociació sense límits. Un llenguatge i una gestualitat que els espanyols odien a mort per la covardia pedant que desprenen i que no fa més que insuflar els ja naturals instints d’aniquilació castellans davant dels catalans.

És a dir, es pretén  votar els partits processistes com a eina per a l’independentisme i acaben convertits immediatament en una eina espanyola de deslegitimació catalana. L’opció c és curiosa, perquè té cert sentit. Només hem de veure quina imatge ha mostrat  ERC en acumular representants a Madrid i deixar-los en mans d’un mediocre showman espanyol, no independentista declarat, com Gabriel Rufian. Podria ser interessant veure com actuen PdCAT o CUP a Madrid amb una quinzena de diputats. Les misèries autonomistes pagafantes i la sideral buidor estratègica que ha mostrat ERC no serien res comparades amb la festa de l’escuma germanívola-condescendent que muntarien Laura Borràs o Mireia Vehí. Tot i així, l’estratègia de perjudicar un partit tot votant-lo és, a part de contradictòria, un comportament electoral massa elaborat per fer-lo quallar massivament, i que ningú llegirà, enlloc ni per casualitat, en aquest sentit.

La formació d’un nou govern espanyol està garantida, perquè no s’anirà a unes terceres eleccions en cap cas. Sigui quin sigui el resultat, els grans partits polítics espanyols pactaran una treva que permeti una legislatura de dos o tres anys, i intentaran que un temps prudent de repartiment de papers desbloquegi l’empat  i proporcioni majories clares després de la tempesta que s’acosta.

El Processisme, que no l’independentisme, perquè aquest, com ja hem dit, no es presenta en aquestes eleccions, jugarà aquesta vegada, més evidentment que mai per qui vulgui veure-ho, un paper de fals protagonista, d’espàrring borratxo, d’excusa d’estat, de perfecte antagonista de cartró pedra, per refer l’aliança entre els nacionalistes espanyols. Rufian, Borràs i Vehí, en cas de ser escollits, no seran més que actors de tercera en un sainet que no estan preparats per entendre i molt menys per participar-hi, però que resultaran molt útils als espanyols per deconstruir el seu simulacre democràcti i enfonsar l’independentisme en el descrèdit internacional més profund.

El Processisme, per la seva naturalesa cínica, immoral i col·laboracionista, mai vol, ni sap ni pot afectar de cap manera l’estat dels espanyols, però és especialista en desfigurar el missatge independentista, acoplant-se perfectament a les demandes de pa i circ de l’estat dels espanyols. A nivell internacional es perd l’interès per Catalunya tant bon punt els polítics  processistes obren la boca. És automàtic. En dos anys de gestió neo-autonomista, concertada amb l’estat dels espanyols per part sobretot d’ERC i PdCAT, el cas català ha desaparegut de l’agenda internacional perquè el processisme ha fet tot el possible per aniquilar-ne el missatge.

Conseqüentment, la pregunta: “A quin partit polític processista pot votar un independentista en les eleccions per escollir el govern dels espanyols?” és una pregunta fantasiosa, que no s’ajusta en cap cas a les motivacions reals d’un independentista que no té ganes ni intenció de que amb el seu vot s’esculli o s’investeixi un nou govern espanyol, i molt menys a les repercussions pràctiques que pugui tenir el vot independentista en la formació del nou govern dels espanyols.  En les properes eleccions espanyoles el paper del Processisme serà més residual que mai i cap partit polític espanyol amb dos dits de front voldrà ni acceptarà el seu suport per la formació d’un govern.

En les eleccions dels espanyols del 10N, l’independentisme està obligat a una abstenció massiva estratègica, que deixi sense representació i sense la capacitat d’interlocució falsaria del processisme a Madrid. Cal deixa a l’atur als seus mediocres candidats i en paper mullat les seves demandes absurdes i reiteradament inútils. Una abstenció massiva que trenqui definitivament la connexió política catalana amb Espanya.

El Sindicat de la Rendició

L’independentisme no presenta cap candidatura a les eleccions espanyoles del 10 de novembre. S’hi presenta el Sindicat de la Rendició, que és una coalició de partits que es dediquen professionalment a fer veure que són independentistes però que actuen invariablement, coordinadament i planificadament com a eines de l’estat dels espanyols.

Els partits que, des de Catalunya, oferten programes electorals basats en l’amnistia (amnèsia), l’autodeterminació (autorepressió) i els drets (….), és a dir ERC, PdCAT, CUP, són partits autonomistes que practicaran, en cas de ser escollits, la política de la denúncia fraternal, la llagrimeta inútil i la queixa de caixacobri i barra de bar de l’AVE. Uns partits que, amb candidats declarats obertament no independentistes (Rufian) investiran Sanchez a la mínima que puguin (ERC), que faran el ploricó i la víctima (Borràs) tot parlant sempre en castellà i somrient a la foto (PdCAT) o que apel·laran a la fraternal simpatia de la resta de pobles de l’estat per fer caure el suposat regim del 78 (CUP).

Amb aquest panorama, qualsevol vot independentista que s’atorgui a algun d’aquests partits, per primària i sentimental o rebuscada i estratègica que sigui la formula d’autoengany per fer-ho, és un aval a la repugnant gestió que han fet ERC/PdCAT/CUP del resultat del referèndum del Primer d’Octubre, dels dos anys de miserable neo-autonomisme que han practicat des Parlament i Govern i la infame resposta, amb criminalització de les protestes, acusacions de feixisme cap a l’independentisme als carrers i violència institucional organitzada, que n’han fet de la sentència del TS espanyol.

L’estat dels espanyols reacciona molt més ràpid i s’adapta molt millor a les diferents etapes dels moments clau del conflicte, perquè té eines que nosaltres semblem incapaços de construir: un objectiu compartit, una estratègia disciplinada i unitària, una política de guerra que utilitza sense escrúpols i, quelcom bàsic, traïdors de l’altre bàndol al servei de la causa pròpia.

L’estat no permetrà la convocatòria d’unes terceres eleccions espanyoles en cap cas. A l’estat s’obre un període massa greu econòmicament com per deixar passar l’ocasió de posar un ximple com Sanchez a pilotar-lo.

Si cal, es forçaran dimissions avui impensables, s’obligarà als partits a votar a favor o com a mínim a abstenir-se per la investidura Sanchez, i es convocarà un gran pacte del deep state espanyol per evitar les urnes. PP/C’s/VOX acceptaran tres o quatre anys a la oposició per desgastar el PSOE, deixant que condueixi les retallades descomunals que s’albiren de cara al 2020 a Espanya, i poder assaltar la Moncloa en les eleccions 2023.

L’imperislisme de VOX serà fortament premiat a les urnes per un electorat que ja el prefereix a còpies barates sense recorregut com Ciudadanos, que possiblement perdrà gran part dels seus votants. El millor escenàri per la dreta imperialista espanyola seria que Sanchez optés per fer govern amb Pablo Iglessias i el situés en una posició de poder prou gran per mirar de distrubuïr el desgast. Un escenàri en el que, a més, faria que la posició de Comuns a Catalunya es tornes clarament insostenible.

L’independentisme popular ha sacralitzat el vot. Després de la dictadura i de quaranta anys de simulacre democràtic, hi ha diverses generacions de catalans que perceben les urnes com quelcom sagrat. No es plantegen no votar. Ni analitzen els programes electorals ni els conceptes basics amb què els partits es presenten a les eleccions. Voten per un sentit de la representació malentès, per un mer sentit de l’existència. Perquè cal fer acte de presencia encara que qui et representa no ho faci i el què digui no et convenci. Voten, en realitat, contra la democràcia representativa, per creure que amb el seu vot fan quelcom millor que no votant.

No farem cap pas seriós cap a la independència si no el fem abans individidament. Sinó som capaços de trencar amb una cultura democràtica falsa, imposada des del xantatge i el simulacre, l’aniquilació de la cultura i de la història, que ens faci trencar amb Espanya al més particular dels nivells, no tindrem mai la força per trencar-hi de manera col·lectiva. Cal recordar una cosa, en aquest sentit: és això mateix el què vàrem fer el Primer d’Octubre i el que ara ens hauria de portar a protagonitzar una abstenció massiva a les eleccions espanyoles. Desconnectar-ne definitivament d’un estat que ja no pot ser el nostre.

Votar en les eleccions espanyoles és, ja avui, un pas enrere per a la independència de Catalunya. Donar la interlocució legitima de l’independentisme a Madrid a una colla d’irresponsables col·laboracionistes com ERC/PdCAT/CUP és reforçar la posició del Sindicat de la Rendició i donar un missatge de normalitat democràtica que en aquests moments és pervers i antagònic a la realitat. Si podem guanyar als carrers, com ja hem demostrat, no podem seguir perdent a les urnes en unes epeccions espanyoles que són una nova trampa per a milions d’independentistes.

Quan els partits del Sindicat de la Rendició proposin, des de la tribuna d’oradors del congres espanyol,  una llei d’amnistia a VOX, PP, C’s i PSOE, quan aquest partits processistes diguin que això no va d’independència sinó de drets, quan en perfecte castellà es declarin amics fraternals dels pobles d’Espanya en lluita contra el regim del 78, o quan clamin per un referèndum pactat, pixant-se en la memòria del Primer d’Octubre, els independentistes que amb qualsevol pretext més o menys elaborat els hagin votat, apagaran la radio o la T.V., emprenyats, per no sentir-los.

Deixar sense cadires a Madrid a els partits que han jugat amb l’autodeterminació, amb el referèndum, amb la DUI, amb la sentència i amb la democràcia a Catalunya, i que n’han pervertit i aprimat tot significat en cada un dels seus lamentables actes, és deixar sense excuses, ni socis ni intoxicadors de l’independentisme a l’estat dels espanyols. Deixar a l’atur a Rufian, Borràs, Nogueras o Vehí és donar l’oportunitat a l’independentisme de respirar aire fresc, i fer pagar cara la traïció al poble a aquells que porten una dècada mentint, manipulant i fent-se les víctimes quan són còmplices de tot. No anar a votar a les eleccions espanyoles és un gest patriòtic, estratègic i intel-ligent que reforça el missatge independentista i ens acosta un pas més cap a la Catalunya independent.

Santiago Espot: actitud guanyadora

Santiago Espot és un independentista que, oh sorpresa, es comporta com a tal. És evident que no estem acostumats a veure-ho. En un país on, teòricament, l’independentisme té majoria al Parlament i al carrer, amb partits i organitzacions que, tornem-hi, teòricament defensen la causa independentista, que un ciutadà, un activista polític, un referent de l’independentisme més combatiu, es condueixi com ho faria i ho fa qualsevol independentista al món, hauria de ser la norma.

Però no. En aquest país de polítics independentistes, d’activistes independentistes, de líders socials independentistes, de periodistes independentistes, d’opinadors independentistes, d’estrelles del Twitter independentistes, de cantants, actors i vedets independentistes, que algú es comporti com un independentista no és la norma. És una excepció. Una excepció excepcional. Que Santiago Espot faci exactament el què porta fent durant dècades, això és, defensar la llengua, la cultura i els drets dels catalans on calgui, quan calgui i davant de qui calgui, continua essent una excepció en un país on els cagacalces lideren la política i els pusil·lànimes les entitats socials dites indepes.

Un país ple d’independentistes on Santiago Espot és criticat per defensar els drets lingüístics de la seva pròpia gent, on se’l condemna per posar de manifest que l’administració menteix, desatenent el drets de tot català a esser atès en la seva pròpia llengua en un àmbit tan sensible com el de la salut. Un país on tots els catalans i catalanes, sense excepció, s’han trobat en els darrers temps amb personal sanitari incapaç d’articular una sola paraula en llengua catalana, i que han vist com cap Govern feia res per protegir el seu dret a ser-hi correctament atesos per tothom, en català. Un dret, el de ser atès en català per part de l’usuari, i un deure, el de fer-ho pel personal sanitari sense posar cap dilació ni excusa ni condició,  recollit en l’estatut d’autonomia, en la constitució espanyola, en l’estatut del treballador, en el de la funció pública, i en multitud de lleis europees.

El problema no és que Santiago Espot digui que defensa la llengua. El problema és que ho fa. El problema no és que Espot digui que defensa el drets dels catalans. El problema, gravíssim, és que el defensa. La normalitat és que el Govern, els consellers i les institucions catalanes diguin que ho fan però facin just el contrari, propiciant les condicions per anular, de facto, el dret dels catalans viure en el seu país en la seva pròpia llengua.

Espot fa allò que tot polític independentista hauria de fer i allò que cap polític independentista fa. Espot fa allò que els polítics diuen que fan i que no fan mai. Espot es comporta com un ciutadà conscient i adult, que interpel·la directament l’administrador per exigir-li el compliment del seu deure i la seva obligació. No espera cap intermediari, ni cap permís ni cap salvo conducte institucional. Com a contribuent, i aquesta és una mentalitat d’arrel anglosaxona que Espot interioritza i practica des del seu liberalisme democràtic, se sent interpel·lat com a ciutadà per una mala praxi institucional i institucionalitzada, per un abús colonitzador que rebaixa el català a l’idioma de l’esclau, i decideix demanar explicacions a aquells que presten uns serveis públic pagats per ell mateix i per tots nosaltres.  En les velles democràcies, on el paternalisme d’estat és intolerable, i el ciutadà és pren la seva responsabilitat com a tal de manera seriosa, l’acció de protesta i fiscalització que va protagonitzar Espot fa uns dies, davant del director del CAP les Corts, seria presa com un exemple de compromís ètic i social, i un exemple de solidaritat activa per la comunitat.

Els espanyols no estan acostumats a veure un independentista comportar-se com a tal. Els catalans, tampoc. Espot fa por tant a espanyols com a processistes. L’actitud d’Espot molesta a uns i altres perquè  veuen algú que no s’agenolla. Un català que demostra una fermesa, valentia i contundència que, presa com exemple per la resta d’independentistes, portaria al país a la independència sense cap mena de dubte. Els espanyols no estan acostumats a que un català els planti cara amb una veu d’autoritat i sense arronsar-se per a res. Els processistes s’espanten només de pensar-hi, perquè viuen instal·lats en la veueta de ploramiques perdedor que ens ha portat fins aquí i que tants bons rèdits electorals els ha comportat.

Espot, sobretot, gasta un to desconegut al país. El to d’aquella persona que creu en el que fa. D’aquell que se sent trepitjat a casa seva i no pensa demanar permís ni perdó per defensar-se a si mateix i a la seva gent. El to, el volum de veu, la contundència decibèlica d’aquell que sap defensar el seu dret i els drets de tothom, davant de qui porta segles trepitjant-lo. Santiago Espot porta fent el mateix des de fa dècades, en la mateixa postura i creences que l’han fet un activista conegut i reconegut. L’actitud d’Espot sorprèn perquè, al comparar-la amb els polítics actuals, sembla extremada i bel·licosa. Però resulta que és l’única actitud amb la que s’enfronta un conflicte de la virulència i la gravetat del que té plantejat Catalunya, i és l’única manera que tindrà el país de sortir-se’n davant de la colonització castellana. L’actitud de Santiago Espot és l’actitud guanyadora. La dels mediocres i covards governants actuals és la vergonyosa i perdedora actitud dels vençuts. Quina preferiu per Catalunya?

Espot no hauria de ser l’excepció. Hauria de ser la norma i model per a tot independentista. La seva reivindicació activa i la seva actitud combativa és la més lògica, sensata i coherent en una Catalunya ocupada per l’enemic i dirigida pel pitjor Govern de la història de la nació. Deixar-se trepitjar els drets és rendir-se. Deixar que els servidors públic menteixin impunement, com ha fet en l’esmentat cas la metgessa, el director del CAP i la consellera Alba Vergés, sense que els ciutadans plantin cara a la mentida i lluitin per a la veritat, és capitular el país.

Espot no ha canviat ni canviarà mai. El els catalans independentistes, però, si que estan canviant. I quan en aquest país hi hagi suficients persones que en veure Santiago Espot se’n sentin orgullosos i en prenguin exemple, que d’alguna manera es converteixin ells mateixos en un Espot, aquest país estarà a un pas molt petit de ser independent.

Sentència: reacció zero

Si alguna característica té el Processisme, a part dels seu cinisme i mediocritat insondables, és la predictibilitat. Després d’una dècada de Processisme actiu, el moviment espanyolista disfressat d’independentista es defineix per una sèrie de constants, que permeten preveure amb un encert gairebé perfecte, el seu comportament davant d’episodis polítics i socials concrets, que qualsevol moviment independentista del món qualificaria com a “oportunitats estratègiques”. El Processisme s’ha especialitzat, entre d’altres coses, a transformar aquestes oportunitats estratègiques en oportunitats perdudes. De fet, des del 9N de 2014, i ja abans amb l’onada de consultes populars iniciades a Arenys de Munt, l’aliança autonomista s’ha dedicat en cos i ànima, a fer tot el possible per evitar que aquests moments clau tinguin una plasmació real i efectiva en la política del país. En construir una barrera de contenció mediàtica, de desinformació estratègica, de caos organitzatiu, de contradiccions sincronitzades, per evitar la repercussió autèntica que podrien tenir aquests moments clau.

L’estratègia no es nova. Es basa en crear l’aparença, la carcassa d‘una mentida, el sobreentès,  que el Govern i els representants polítics i socials estan disposats a recollir i a organitzar el clam popular independentista, i a fer accions a les institucions i al carrer que treballin per fer efectives les demandes de la gent. L’endemà, s’entra directament en un període intens de discussió entre les diferents entitats i partits, que diuen estar treballant sobre el tema. Les tertúlies en van plenes. Passen uns dies. Normalment setmanes. Dies i setmanes que serveixen al Processisme per anular l’efecte immediat de la protesta, aniquilar el momentum ideal, mentre les diferents organitzacions processistes s’acusen les unes a les altres de ser les culpables d’encallar la situació, com els tentacles d’un pop senyalant-se els uns als altres.

Quan els partits i organitzacions polítiques han allunyat suficientment el moment clau de la possible reacció ciutadana, comença la següent fase. És el torn de l’entrada en escena d’una campanya nova, amb un eslògan simplista i equivoc, un discurs inconcret però grandiloqüent on s’apel·li a drets universals i a les llibertats del poble. L’oportunitat estratègica real es dissol lentament en un mar de fantasies processistes, tuits indignats, articles de periodistes a sou i crides a la calma i al realisme. L’ultima fase on la reacció popular és ja impossible, i on es tanca definitivament la porta a cap avenç en qualsevol direcció, és quan es comença a parlar del nou moment clau, que solen ser unes eleccions.

Va passar amb les consultes, amb la sentencia del TC espanyol de l’estatut, amb el 9N, amb el Primer d’Octubre, amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart, amb l’empresonament del Govern, amb l’empresonament de Puigdemont a Alemanya, amb les eleccions del 21D de 2017, amb les eleccions espanyoles d’abril, amb les eleccions europees i municipals, amb l’empresonament injust i criminal de membres innocents del CDR, amb les noves eleccions espanyoles de novembre. I amb la sentència de l’estat dels espanyols a els presos polítics catalans passarà exactament el mateix. No hi haurà cap tipus de reacció ni popular ni política que comporti un desgast seriós, en cap sentit, de l’estat dels espanyols. Es perdrà novament una oportunitat estratègica colossal pel moviment independentista català. D’aquí a unes setmanes ningú recordarà la data en què la sentència va ser feta pública. La gent seguirà lluint llaços grocs i demanat la llibertat dels presos, però ni el Govern ni les entitats “independentistes” faran absolutament res, més enllà de discursos, declaracions i propaganda.

Un Govern independentista aprofitaria el mateix dia de la publicació de la sentència per aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència de 2017, demanar a la gent que defenses la Generalitat i el Parlament amb una mobilització constant, i desplegar una bateria d’accions que culminarien amb un control efectiu del territori sostingut i una Proclamació d’Independència en poques setmanes.

L’actual Govern de la Generalitat ni vol ni pensa fer res de tot això. Les organitzacions ANC i Òmnium no faran res per forçar aquesta situació ni per exigir-la. Al contrari, s’alinearan en perfecte i estudiada discordança amb el to de perdedors ploraners que en gastarà la classe política.  Per això, tota la operació anomenada Tsunami Democràtic està pensada per conduir la protesta cap a un no-res fàcilment digerible. Hi haurà protestes i algun detingut. Provablement la Generalitat es presenti com acusació particular contra l’independentista que cometi l’error de creure que defensa un Govern que treballa contra ell. Passat un temps, entre el caos processista, algun gag del Polònia, i les tertúlies de radio i televisió demanant calma i tranquil·litat, la situació es normalitzarà i s’interioritzarà un cop més la derrota.

L’últim mur som nosaltres. I ens costarà saltar-lo.