El perill, ve de Ripoll

El perill, ve de Ripoll i té un nom: Sílvia Orriols i el seu Front Nacional de Catalunya. És un perill molt greu. Representa una amenaça real i explícita al règim establert i suposa un enfocament polític fonamentalment diferent del que sostenen els partits majoritaris al país. Perquè Orriols i el FNC són, bàsicament, una organització nacionalista. I en aquest país, on els mal anomenats partits independentistes reneguen del nacionalisme català, menystenen la llengua, la cultura i la identitat pròpies de la pàtria i competeixen entre ells per veure qui pacte més i millor amb els imperialistes espanyols, un partit declaradament nacionalista, és un perill enorme.

Certament, Orriols és un risc per a l’statu quo català, no per la seva representació actual (una regidora a Ripoll), sinó pel seu discurs polític i el seu desenvolupament a nivell nacional, que té serioses possibilitats de trencar el taulell polític català. Orriols és una patriota nacionalista. Defensa la llengua d’aquest país perquè la sap el pal de paller de la nació i quan parla de Catalunya ho fa amb l’amor d’una mare que protegirà els seus fills costi el que costi. Orriols encarna el patriotisme i l’amor incondicional cap a la pàtria catalana que tot polític català hauria de tenir i que, malauradament, tant pocs entenen avui en dia.

El nacionalisme representa, més que mai en els nostres dies, l’antagonista defensiu  de l’imperialisme, el globalisme o el transnacionalisme, doctrines totes que pretenen anorrear les nacions del món i posar al servei d’un govern mundial dominat per les elits a tots els pobles del món. Catalunya porta tota la seva història enfrontant-se a l’imperialisme. A les nacions lliures que volen continuar essent-ne, el nacionalisme guanya eleccions amb cada vegada més força. Per això, el nacionalisme patriòtic d’Orriols i el seu FNC tindrà el mateix recorregut d’èxit, si els catalans pretenen continuar tenint una nació pròpia en el futur.

El nacionalisme d’Orriols no té res a veure amb el racisme, perquè totes les nacions són naturalment i internament diverses. Tampoc amb l’aïllacionisme ni la xenofòbia, perquè ni Orriols ni el FNC tenen res en contra de l’intercanvi comercial i cultural, la política de col·laboració  internacional o la diplomàcia efectiva. Tot el contrari. El discurs i el desenvolupament de la política nacionalista d’Orriols, un cop sigui al poder en les institucions del país, serà, precisament, el què farà possible que Catalunya esdevingui lliure i sobirana, i pugui practicar aquesta diplomàcia, col·laboració i intercanvi amb la solidesa i autonomia que només un estat independent pot aportar als catalans.

Des del FNC es defensa la idea que el món està millor governat quan les nacions són lliures de construir el seu propi camí, cultivant les seves pròpies tradicions i protegint els seus interessos particulars sense interferències ni ingerències externes interessades. Per això a Catalunya cada dia creix el nombre de persones que entén imprescindible preservar el mode de vida que tant ha costat construir, i que es reflecteix en uns usos i costums, una llengua i, en definitiva, una cultura pròpia i original. Un mode de vida que es veu, avui en dia, greument amenaçat tant per als enemics externs de la nació (els estats ocupants espanyol i francès), d’un imperialisme ferotge, com dels enemics interns, una casta política catalana cínica i covarda, que no té cap projecte pel país més enllà d’entregar-lo, destrossat, els seus amos saquejadors.

El perill, ve de Ripoll, bressol de Catalunya, El representa una dona ferma i valenta, amb una visió política tan necessària i imprescindible com d’esperança i de futur per al país. El perill té nom de dona, una mare de cinc fills, treballadora i activista política de fa anys, que ha decidit posar-se a disposició de la pàtria en el moment més delicat de la seva història. Mai la llengua catalana havia estat tan greument amenaçada. Mai hom hauria pogut imaginar que amb un independentisme popular esclatant als carrers, les institucions del país poguessin estar dominades per una classe política tan mediocre i mancada de visió. Mai com ara el país havia necessitat de manera tan urgent i oportuna la mirada clara i lluent d’una patriota nacionalista com Sílvia Orriols i el seu FNC. Tard o d’hora l’independentisme popular recordarà perquè vol la independència de la pàtria. I Orriols serà allà, per fer-la real.

Anuncis

Orriols i Espot

Resulta imprescindible pel futur de la nació catalana que la mentalitat i la valentia política que representen avui figures com Sílvia Orriols (regidora de Ripoll pel FNC) o Santiago Espot (president de Catalunya Acció) siguin presents en el Parlament de Catalunya. I quan dic imprescindible ho faig amb la plena consciencia de que el patriotisme compromès amb la llengua, la identitat i els valors propis de Catalunya és avui inexistent al Parlament. I quan dic imprescindible vull dir que sense Orriols i Espot, sense el nacionalisme insubornable que representen, la Nació catalana es pot reduir a una simple anècdota històrica en les properes dècades.

Els conflictes es resolen, primer, assumint-ne l’existència i, segon, dibuixant les millors estratègies per minimitzar-los i resoldre’ls. A dia d’avui, al Parlament no hi ha cap diputat que s’atreveixi a assumir la situació de la llengua catalana com el què és: una situació límit en un procés de substitució lingüística creixent i accelerat, que portarà el català a l’extinció en molt poques generacions. A dia d’avui no hi ha cap diputat que expressi la més mínima preocupació ni endegui cap acció política encaminada a defensar la identitat catalana, a reforçar-ne els valors fonamentals i definitoris per projectar-la al futur amb garanties de supervivència. I no n’hi ha cap perquè cap es pren seriosament la reculada catastròfica del civisme, el respecte, la integritat moral, el deure social, la cura del territori, la història de la Nació, la política de natalitat o la qüestió immigratòria. Cap diputat s’ho pren seriosament perquè ses senyories no són al Parlament per fer política ni per defensar el país, sinó per fer teatre de la més baixa estofa en un mediocre vodevil autonòmic repetitiu i ofegat.

Si parlo d’ Orriols i Espot és perquè en aquest moments representen una flama de digne esperança en un país cobert pels negres núvols del progressisme abstracte i banal. És la Catalunya Catalana d’Espot i Orriols la que assegura la continuïtat del poble català. En són el fals centrisme (convergents), l’hipòcrita republicanisme progressista nostrat (ERC) o l’anticapitalisme mundialista (CUP) una garantia absoluta de desaparició de la llengua, la cultura, els valors i la identitat catalana. Uns garanteixen un país de futur, lliure i sobirà, on ser català vol dir relligar-se plenament amb una història nacional de mil anys, una llengua forta i una identitat singular i robusta. Els altres garanteixen una regió espanyola, pobre i sotmesa, on ser català no vol dir res, la llengua ha desaparegut i la Nació és buida.

Només un nacionalisme convençut, patriòtic, desacomplexat, amb una ideologia clara i transparent, que sigui capaç de posar sobre la taula qualsevol qüestió i tractar-la amb maduresa, que sigui capaç de defensar qualsevol tema amb raons i arguments sòlids sense deixar-se intimidar pel gran exercit de l’estupidesa processista, i que tingui la voluntat de defensar i construir un projecte raonable i conseqüent per la independència del país i de la Nació sencera, només aquest nacionalisme patriòtic dic, serà competent per alliberar Catalunya de l’opressió colonial dels estats espanyol i francès, d’obrir la política catalana a una democràcia autèntica i restituir la grandiositat de la nació catalana.

Per això cal treballar els fonaments d’una unió de tots els patriotes catalans, conservadors, nacionalistes i lliberals, que haurà de ser la clau de volta de l’alliberament nacional, i fer-ho en base i al voltant de figures de la talla d’Orriols i Espot em sembla la millor manera d’iniciar aquest trajecte. Els nous lideratges que reclama l’etapa final del procés d’independència hauran de capitanejar la creació d’un Estat Català lliure, sobirà i independent, transformar el país, la democràcia i la cultura, i promoure una renaixença nacional en base als valors propis.

Per això, cal portar a Sílvia Orriols, Santiago Espot i al patriotisme català al Parlament de Catalunya.

La Serp d’Or

Els insults i atacs personals, carregats d’odi i menyspreu, del que són objecte els que gosen criticar el desenvolupament de les errants politiques processistes respecte a la independència, la immigració o la defensa de la llengua i la identitat catalana, ens haurien de posar en guàrdia a tots, ja que algunes de les actituds que mostren membres de ERC o CUP poden ser considerades com a característiques pròpies del feixisme. Fent servir totes les tècniques de la demagògia populista més repugnant, aquests ridiculs  aprenents de Goebbels es mostren violents i impenitents contra l’independentisme més serios i sensat, mentre abracen amorosament els PSOEs i Podemos de la seva Espanya fraternal. Enemics aferrims dels patriotes catalans. Amics eterns dels espanyols del 155. Això sol ja els descriu prou bé.

Que la regidora de Ripoll, Silvia Orriols, que s’ha enfrontat sola a la mesquinesa de PdCAT, ERC i CUP al seu poble i ha denunciat la connivència d’aquests amb l’islamisme radical i violent i l’espanyolisme colonialista, o l’històric independentista, lliberal i antifeixista Santiago Espot, s’hagin d’escoltar avui com els fills de la mentida els insulten i els acusen de nazis, des de les seves poltrones d’or guanyades a pols amb mentides i xantatges, és una mostra preocupant de fins on poden degradar la pràctica política els republicans espanyols disfressats d’indepes.

Les opinions critiques amb la gestió dels MENAs o la creixent delinqüència als carrers, barris i ciutats del país, emeses des de l’independentisme més veterà i expert, són sotmeses a un creixent i molt preocupant caça de bruixes, buscant l’escarni i la vexació de la persona que les emet i negant la possibilitat d’un diàleg basat en la confrontació de les idees i els arguments. La demonització de la raó i l’odi a la discrepància. La incapacitat, no ja d’una autocrítica, per menor que sigui, sinó del mínim respecte per l’opinió divergent demostra un culte creixent a l’irracionalisme.

Aquest rebuig del pensament crític a la Catalunya actual, on l’independentisme que dissenteix de la ortodòxia argumental factual imposada pel processisme és assenyalat com a traïdor i col·laborador amb l’enemic, amb una recorrent obsessió pel complot, és una senyal clara de que el comunitarisme autoritari d’arrel totalitària ha arrelat en l’inconscient de gran part de l’anomenat sobiranisme a casa nostre. Els discrepants, amb una mínima fracció d’aparició publica de la que tenen els amos del “Procés”, són coaccionats, amenaçats i condemnats a l’aïllament i l’ostracisme punitiu.

Tots els arguments vinguts des de l’independentisme crític són rebuts amb una actitud critica nul·la. Si els postulats no coincideixen amb el catàleg argumental processista, aquests són catalogats immediatament com a contraris a la independència i rebutjats amb la sintaxi elemental circular que els discursos processistes generen. A Catalunya es penalitza el raonament complexa i crític, per constructiu i fonamentat que sigui, i es lloa la vacuïtat complaent i el seguidisme interessat i cínic.

No interessa en absolut contrastar els arguments de l’independentisme més lúcid, perquè els arguments estan sortint de l’equació amb la que treballa el processisme. El populisme autoritari es basa en destruir els lligams entre la realitat i el discurs polític, entre les promeses i els fets, entre el que es promet i el que s’obté. L’objectiu principal del poder a Catalunya és eternitzar un simulacre de conflicte d’intensitat moderada i eternitzar un principi de guerra permanent mentre la política real deixa de tenir importància i el país desapareix entre el fum del reality show processista.

Haver confiat el que hauria de ser el procés d’independència de la nació a qui no el vol ni el sap fer és un error monumental que hem de pagar. Haver-los confiat la seguretat als carrers del país, la salut de la llengua, la defensa de la identitat catalana o la gestió dels minvants recursos públics és una tragèdia que costarà de revertir.

El que resulta alarmant és observar com el continuat espectacle de fracàs del “Procés” empeny a tota una classe política, dissenyada per viure i desenvolupar-se en condicions molt diferents a les actuals, a una deriva de censura i autoritarisme com la present, que s’escampa arreu com un virus implacable. No és l’ou de la serp. És molt pitjor. És una serp ben viva que parasita les institucions catalanes en nom de l’independentisme mentre treballa incansablement per destruir la pàtria catalana i mantenir-la sotmesa. És una serp vil, manipuladora i traïdora, que només sap escopir verí contra els catalans. Una serp d’or al servei d’Espanya i enemiga de Catalunya.

Com a tal, doncs, s’haurà de combatre.

Persistir per vèncer

La irrupció del Front Nacional de Catalunya i el discurs de la seva regidora a Ripoll, Sílvia Orriols, ha causat un gran impacte en el panorama polític del país. Una part important de l’independentisme està descobrint en el FNC una veu ferma, seriosa i desacomplexada en la defensa de la pàtria catalana. Un projecte nacionalista i d’ordre, amb propostes sensates i coherents, que ve a donar resposta al detestable malendreç al que han conduit la Nació les formacions polítiques de l’establishment català.

En un país ocupat de totes les formes possibles, resulta lògic que les forces que controlen i dominen el poder establert facin tot el possible per seguir ostentant-lo. Per execrable que pugui resultar, un partit independentista i nacionalista català que pretén alliberar la pàtria, salvar la llengua i enfortir la cultura i els valors de la societat catalana com el FNC, és i serà objecte dels atacs impenitents i continuats de dues forces paral·leles que lluiten amb el mateix objectiu: fer que el FNC no pugui complir els seus objectius.

No hauria d’estranyar-nos que l’espanyolisme més recalcitrant i manipulador i els partits catalans que aboguen per una Catalunya diluida, empobrida, sotmesa i sense identitat, avui en dia hegemònics en l’arc parlamentari català, comparteixin el mateix discurs i en els mateixos termes i tempos a l’hora de calumniar el FNC.

Que les falòrnies amb les quals s’agredeix al FNC i els seus membres siguin utilitzades per l’espanyolisme i per l’independentisme de saló amb una sincronía perfecte és mostra clara d’un projecte compartit, una covarda manca d’escrupols i un odi profund a una Catalunya catalana, lliure i sobirana. 

Fa anys que en aquest país s’ha imposat un toc de queda ideològic, dictat pels guardians del gheto autonòmic, que corren a atacar el nacionalisme català conseqüent amb brutals injuries i difamacions, però els falta temps per amagar-se, rendir-se i pactar amb els que treballen cada dia per acabar amb la Nació catalana. La jugada consisteix en condemnar la resistència nacionalista catalana a un ostracisme polític etern, mirant que el seu missatge passi desapercebut al poble de Catalunya i que, en cas que desperti en algun racó del pais una flama de valentia i autenticitat de lluita independentista real, construir al seu voltant un pervers núvol d’intoxicació mediatica tant gran i dens que la sentenciï a esvanir-se. Ho seguiran intentant, sempre. Però aquest cop no els servirà de res. Les seves mentides seran la seva fi política.

Xenòfobs, diuen.

Com si el FNC sentis odi cap als estrangers pel simple fet de ser-ho. Com si les dones i els homes del FNC rebutgessin sistemàticament les costums dels estrangers. Com sempre, a els fabricants de mentides no els importa trinxar la realitat per crear ambients hostils i tancats, sempre al servei del totalitarisme ideològic, el globalisme embogit i la penosa censura autonomista.

El nacionalisme català no té por dels estrangers. En un país amb vocació històrica d’obertura i d’intercanvi de coneixement i cultura, l’estranger és benvingut. El que defensa el FNC és, simplement, el què s’exigeix a l’estranger en tot país del món: respecte prioritari per les costums i valors propies de la Nació on es troba, aprenentatge de la llengua i la cultura del país, compliment escrupolós de la llei i l’assumpció de deures i responsabilitats com a ciutadà. Obviament, si un estranger no fa cap esforç per adaptar-se a aquests preceptes bàsics, discuteix o ataca els valors de la societat catalana i crea societats paral·leles totalment alienades, delinqueix i no assumeix cap deure de ciutadania, aquest estranger no té, ni tindrà, lloc en el nostre país. Aquest raonament, que és el que s’aplica en les societats normalitzades del món per mirar de protegir-les de la decadència i la desestructuració, a Catalunya és atacat i perseguit. S’entén fins a quin punt poden odiar el FNC els defensors d’una Catalunya en ruïnes. Una formació que vol posar pau i ordre serà sempre blanc dels atacs dels abanderats del caos i enemics de la Nació catalana.

Racistes, diuen.

El terme és tant greu i insultant com profunda la ignorancia de qui l’utilitza contra el FNC. Denota una incultura insondable, plena de prejudicis i pors, i un pensament atrapat en el temps que descriu, tristament, la manca de referents morals i ètics de qui l’esgrimeix sense cap tipus de fonament, només amb l’ànsia d’estigmatitzar un pensament polític diferent.

En cap cas, cap membre del FNC defensa la superioritat d’una raça sobre una altra, ni en sent cap menyspreu. Bàsicament, perquè els homes i les dones del FNC són plenament conscients que existeix una sola raça. La raça humana. Afortunadament, a Catalunya els grupuscles racistes són insignificants. La gent disposada a acusar a tothom de racista, però, sembla augmentar preocupantment. 

El què si que hi ha al món són diferents nacions, cultures, ètnies i societats. La varietat és una riquesa a preservar. Cada nació és única i insubstituïble i ha de lluitar per preservar les seves singularitats, cultura i llengües, assentant-se i protegint la seva terra de l’ocàs. Per això el nacionalisme català, independentista i serios, ha de treballar per preservar la seva nació, la catalana, alertant dels perills d’una societat líquida i desdibuixada, desarrelada. El nacionalisme català ha de contribuir a protegir i enfortir seriosament i profunda la llengua, la cultura, els valors, els usos i costums de la seva societat. Per responsabilitat i coherència, per un futur sòlid per al poble català, no pot permetre que valors d’altres pobles, diferents o totalment divergents als nostres, s’infiltrin perillosament a Catalunya, canviant-la, pervertint-la, aniquilant-ne la identitat,degradant-ne la originalitat, fins a fer-la irreconeixible i terminal. Protegir-ne les arrels i enfocar-la al futur és el què defensa el FNC. Una Catalunya catalana, unida i forta, endreçada i neta, respectuosa amb les altres nacions del món però viva, plena i singular.

La persecució contra el Front Nacional de Catalunya ha començat. I en aquesta particular caça de bruixes nostrada, les dones i els homes que comparteixen la visió del país i l’estima per la pàtria que defensa el FNC hauran de persistir, unir-se, sempre des de les idees i la raó, contra un mur interessat d’idees prefabricades i perverses. Hauran d’assumir responsabilitats de poder per conduir la Nació a la llibertat i construir una societat catalana cohesionada i respectuosa.

Persistir per vèncer. Persistir per assolir la llibertat nacional d’una Catalunya catalana, rica, lliure sobirana.

Gràcies regidora Sílvia Orriols.

Catalunya és un país ocupat de totes les formes possibles. Només pot negar-ho un colon o un inconscient. La llengua pròpia del país perd desenes de milers de parlants cada any. La cultura catalana sembla ocupar un espai minvant d’invisibilitat folklòrica, sota l’aclaparadora prominència de cultures foranes. Els valors propis de la catalanitat, aquell conjunt de principis morals i ideològics distintius del poble català, són posats en entredit i discutits permanentment, no amb l’ànim de perfeccionar-los, sinó amb la intenció de negar-los o abolir-los.

 

A Catalunya se li ha espoliat el passat, se li contamina el present i s’intenta expulsar-la del futur. Els estats castellans i francesos, opressors, lladres i tiranics, han estat l’enemic declarat i conxorxat de la nació catalana des de temps immemorials i continuen, a dia d’avui, pressionant incansablement per a destruir el poble català. Econòmicament i social, Catalunya no podrà suportar massa temps més els despietats envats d’aquests mostres implacables, sense desgastar-se irrecuperablement pel camí. Catalunya ha estat sempre un camp d’assaig pel  totalitarisme, que ha vist en l’estructura política i cívica propia del país un poderós contrapunt de dinamisme i llibertat. Per això s’ha intentat enterrar sota muntanyes de revisionisme malaltís la influència decisiva del poble català en la configuració dels valors i les identitats europees, i des del poder uniformitzador s’han dedicat enormes recursos a eliminar dels catalans el sentit de responsabilitat i transcendència dels efectes que les dinàmiques polítiques del país han transferit a tot el continent. Malgrat tot, i després de segles de terrorífica manipulació, Catalunya segueix essent un vèrtex massa brillant com per a ser ignorat per ningú.

Catalunya està sotmesa a una pressió immigratòria extrema des de fa decades. Aquesta pressió incessant i planificada ha transformat la demografia del país, deixant els catalans d’origen en minoria en la seva pròpia terra. Els immigrants que en un procés d’identificació personal integren la cultura i els valors propis de Catalunya i que passen a formar part, així, de la ètnia catalana, són una minoria que es redueix en cada nova onada immigratòria. Així, la majoria d’immigrants no integren la identitat del país, sinó que viuen aliens a la realitat nacional catalana, sense comprendre-la, sense fer-la pròpia, sense defensar-la, empobrint-la.

La multiplicitat d’ètnies provinents de tots els racons del món que s’instal·len a casa nostra, amb expectatives, cultures i valors estructurals diferents, quan no frontalment oposats als dels catalans, fan inútil qualsevol tractament homogeni del fenomen. La creació de ghettos radicalitzats, societats paral·leles sense cap espai ni voluntat d’integració real, i la proliferació de barris d’altíssima conflictivitat en pobles i ciutats de tot el país són un fet inqüestionable. El fet que Barcelona sigui una de les capitals més colpejades pel caos planificat és una constant històrica que cal aniquilar.

Catalunya viu sota el dictat de la desmemoria, sota la contemporització suïcida amb l’enemic, sota el cínic relativisme del poder corrupte, sota el sàdic totalitarisme dels hipòcrites mundialistes i la incansable metralla d’eufemismes malintencionats, dirigits tots a menystenir i negar la identitat catalana. Que una expressió tant simple i natural com Catalunya Catalana sigui atacada de supremacista constata el pes colossal dels complexos induïts a casa nostra.

Els catalans som encara capaços de construir poder. Un poder real que és manifestació de l’ànima del poble català.  Però semblem haver oblidat com i perquè utilitzar-lo i sobretot com canalitzar-lo amb precisió per fer-lo útil. La insondable i perfida traïció de la classe política al poble de Catalunya en els fets d’octubre de 2017 en són una trista mostra.

Les paraules de la regidora de Ripoll, Sílvia Orriols, en el ple municipal d’investidura de la ciutat bressol de Catalunya, plenes de seny i veritat, han estat estat celebrades per tot aquell que considera l’autenticitat i la coherència com a valors essencials de la vida, i fonamentals i imprescindibles en la pràctica política. El to i el contingut de la seva valerosa arenga relliga la quotidianitat més palmaria i evident d’una nació assetjada amb l’orgull i la memòria d’un poble que conserva l’amor propi i es vol viu i lliure.

Al mateix temps, el discurs de la regidora Orriols porta una càrrega d’evidència que resulta inassumible per aquells que volen sotmetre Catalunya al desordre i al caos. Un discurs que planteja massa questions rellevants i incòmodes per a la classe política dominant, instal·lada en l’eufemisme tragicomic, i s’oposa frontalment a les abominables manipulacions d’algunes organitzacions sectaries, amb comportaments idèntics a aquells que diuen combatre. Unes organitzacions que assetgen el nacionalisme català amb injuries i falsedats, i alhora callen o col·laboren covardament amb els ocupants violents de Catalunya o la misoginia feixista de l’islamisme radical.

El discurs de la regidora independentista és en defensa pròpia. La defensa d’algú que s’identifica plenament amb la història i els valors nacionals de Catalunya, i que lluny de discriminar ningú, obre les portes de la identitat catalana a qui en vulgui participar amb amor i plenitud, amb consciència i respecte. 

El nacionalisme ponderat i serè que representa Orriols és un punt de vista polític, una proposta basica, un full de ruta nacional indefugible i compartit per tots els pobles que es volen plens, lliures i de futur garantit. És també el carril central pel qual haurà de transitar el poble català si vol sobreviure com a nació. El nacionalisme d’Orriols és l’harmonització de la consciència amb la necessitat, del desig amb la pràctica, de la fe inquebrantable amb el treball incorrubtible i amb una forma d’expressar-se sense les cotilles d’un ordre establert per malinterpretar mesquinament conceptes bàsics i universals com autodeterminació, democràcia o pau.

El discurs de la regidora Orriols representa el sentir profund de gran part dels catalans, que de fa massa temps, se senten orfes políticament. Un independentisme  catalanista, nacionalista desacomplexat, enraonat, valent, amb visió de país i idees clares. Els conceptes que s’hi expressen són els fonaments sobre els que s’ha de construir una alternativa política al desori vergonyos que ha capitalitzat el vot dels catalans en la última década, i que ha demostrat una greu falta de coordinació i compromís amb els anhels del poble. 

Una nació que és derrotada pels seus enemics, pot tornar a alçar-se. Una que es trenca des de dins, està perduda. Per això cal promoure les organitzacions nacionalistes que siguin capaces d’entomar el repte de l’independentisme i la defensa de la pàtria de manera realista i urgent. Gràcies regidora Sílvia Orriols.

TRANTOR (primera part)

L’independentisme català està dividit, a grans trets, en dues propostes. Dos fulls de ruta per a fer de Catalunya un estat lliure, sobirà i independent. Per una banda, la via tutelada. Per l’altra, la via unilateral.

Els partidaris de la via tutelada defensen que la coincidència de tres catàstrofes devastadores faran inevitable la independència de Catalunya, i que la feina de l’independentisme s’ha de basar en afavorir els factors de reproducció de les diverses crisis espanyoles, fins a generar un escenari polític i econòmic que faci de l’acceptació de l’autodeterminació catalana l’única opció que li quedi al regne d’Espanya.

Es creu que la propera crisi econòmica a Espanya serà definitiva, que enfonsarà el país en uns nivells de deute inassolibles que la portarà al col·lapse, i que la reacció de la Unió Europea serà potenciar la màxima autonomia econòmica de les regions riques perquè escapin del naufragi estatal. Des del punt de vista de la via tutelada, es creu que l’escenari econòmic i la necessitat europea d’estabilitzar les regions més prosperes afavorirà Catalunya i la seva independència. És a dir, es confia en la ruïna espanyola i en l’interès dels estats europeus per a salvar els mobles d’alguna manera, per a fer de Catalunya un estat lliure.

La via tutelada també es fonamenta en la enorme i sostinguda pressió internacional que rebrà Espanya perquè permeti l’exercici de l’autodeterminació catalana en un referèndum pactat. Aquest argument es basa en el creixent malestar de diferents organitzacions europees i internacionals en tot el referent als fets d’octubre de 2017 i el judici als antics membres del Govern. També es creu que la tasca del President Puigdemont serà clau per internacionalitzar el conflicte i sensibilitzar els estats i la seva opinió pública del cas català. En aquest sentit, la crisi d’estat que portaria a Espanya a acceptar un referèndum d’independència pactat amb Catalunya tindria l’origen en l’escàndol del judici, l’esglai que produeix la deriva cap a l’extrema dreta i l’autoritarisme de la política espanyola i la defensa dels drets humans per part de la comunitat internacional.

La tercera catàstrofe espanyola que portarà inevitablement a la independència de Catalunya, segons els defensors de la via tutelada, serà una cada vegada més robusta majoria independentista a les institucions del país. El què cal, doncs, és ampliar la base de l’independentisme, que ara és insuficient, i fer-lo més fort. Això comportarà no tants sols un poder indiscutible a Catalunya, que es reconeixerà a nivell internacional com a una voluntat ferma i sostinguda de llibertat, sinó que també generarà una capacitat per bloquejar, o si més no condicionar de manera definitiva, la política a l’estat. Qualsevol formació política espanyola que vulgui formar govern haurà de pactar amb els independentistes. I aquests exigiran sempre un referèndum d’autodeterminació per avalar el govern espanyol. Espanya, doncs, amb la seva governabilitat i estabilitat política en mans dels independentistes catalans, no tindrà altre remei que pactar l’autodeterminació amb Catalunya a través d’un referèndum d’independència, per recuperar la seva capacitat política i formar govern.

Els defensors de la via tutelada creuen que posar terminis temporals concrets a cada una de les crisis és contraproduent i juga en contra de la independència. També creuen que, sota l’aparença de caos i desconcert que s’intueix en alguns moments del Procés, tot forma part d’un gran pla general, del qual no cal desvetllar massa detalls, que es va modificant i adaptant a els diferents episodis i estratègies del contrari. També es considera, en general, que els suports i simpaties internacionals que rebrà Catalunya en el seu procés cap a la independència seran cada vegada més grans i significatius, i que Espanya anirà quedant sola i ridiculitzada i que, això, d’alguna manera forçarà l’escenari del referèndum pactat. Espanya caurà, feta bocins, començant per Felip V i el sistema judicial, i acabant amb una crisi tant greu que farà la unitat d’Espanya insostenible i l’estat català lliure, sobirà i independent, inevitable.

I després, hi ha qui creu en la via unilateral.

PRESOS POLÍTICS FAKE

Finalitzada la primera fase del judici de l’estat espanyol contra els polítics presos catalans, hi ha un seguit de qüestions que, més enllà de l’ evident causa política que els ha mantingut més d’un any en una presó preventiva arbitraria i abusiva, demostren rotundament les profundes contradiccions i fal·làcies en les que se sustenta la política catalana.

La consideració de pres polític a un encausat va intrínsecament lligada al seu comportament com a reu. L’actitud d’un pres polític pot enfortir la causa política per la qual és acusat si aquesta actitud es relliga amb el fons de la causa que diu defensar i la reforça, enfrontant-se a un dels aparells repressors contra dita causa, en aquest cas l’aparell jurídico-policial espanyol, i mostrant-li una ferma voluntat de desobediència, combat i denúncia. Un pres polític, però, no pot afeblir ni perjudicar en cap cas la causa política per la que resta pres, ja que una causa política per la qual un estat persegueix a una persona o un col·lectiu de persones està i ha d’estar per sobre d’un individu concret, perquè és sempre conseqüència i expressió d’un moviment social perllongat en el temps i en el seguiment massiu. No obstant, en la causa de la independència nacional catalana, el paper que estan jugant els politics presos és d’una perillositat i irresponsabilitat tant gran que podria, en efecte, condicionar el desenvolupament futur a curt i mitjà termini, del projecte independentista al país.

Tanmateix, una causa dita judicial, obertament política, com l’endegada per l’estat dels espanyols tindrà presos polítics sempre que els presos polítics es considerin, si, i sobretot i fonamentalment actuïn, com a tals. Els polítics presos catalans es consideren presos polítics, i gran part de la societat catalana i de la opinió internacional els en considera. No tant sols per el menyspreu que ha demostrat l’estat dels espanyols per la seva pròpia arquitectura jurídica i constitucional, i la perversió amb què ha retorçat el dret per ordir una causa insostenible, amb la reafirmació que el mateix estat no entén quin Estat ha hagut de construir des de la transició, i el nivell d’exposició de les seves misèries endèmiques a nivell internacional. També per la clara intenció de l’estat dels espanyols d’avortar judicialment una causa política que connecta directament la societat catalana amb valors universals massa grans com perquè aquest estat pugui fer veure que restarà immune a la seva vulneració.

Paradoxalment, els polítics presos catalans, en la consideració primera i encertada de ser qualificats presos polítics que afronten una causa política, i havent-se reconegut a si mateixos com a tal en cada una de les seves declaracions davant del tribunal, han actuat de manera diametralment oposada a la que ho faria un pres polític. No per error, sinó conscientment. No per estratègia jurídica, sinó per profundes conviccions, els politics presos catalans han redactat un manual declaratiu del què no és i com no s’ha de comportar mai  és ser un pres polític. No han exercit com a tals en cap cas, ni des del moment en que van esser encausats ni engarjolats, ni en les seves declaracions publiques i articles, ni en les seves responsabilitats polítiques, ni en el judici ni en les seves declaracions ni, molt em temo, en el què els resta de causa.

Els polítics catalans presos, dits independentistes catalans, han reconegut en tot moment els tribunals espanyols i la seva autoritat per jutjar-los. Han reconegut sempre el marc jurídic espanyol com a propi, assumint l’estat espanyol com a propi i fins hi tot  en alguns casos, proclamant el seu amor per l’estat que els jutja i els manté presos. Han acceptat de declarar i han declarat en llengua castellana, reblant la seva espanyolitat i la seva condició de colonitzats obedients, relegant la seva llengua i pròpia del país que diuen representar i voler independitzar, a una llengua prescindible, secundaria, oblidable, sotmesa.

Els polítics presos catalans han admès sense reserves, en tots els casos i amb vehemència, que per a ells, de sempre i per sempre, el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017 era sols una mobilització ciutadana amb l’única finalitat de construir un artefacte polític per negociar amb l’estat dels espanyols. És a dir, la teatralització de l’autodeterminació per negociar no se sap exactament què. Han recalcat amb passió que la seva intenció mai va ser vulnerar el dret espanyol, ni sobrepassar els seus límits constitucionals, ni construir una llei catalans paral·lela, ni menys superior, ni menys sobirana, ni desobeir el mandat del poder jurídico-polític espanyol. I s’han seguit anomenant independentistes, sense vergonya. Han declarat, sense ruboritzar-se, que van incomplir els seus programes electorals, les seves promeses polítiques durant anys,  les seves pròpies lleis, el mandat del seu propi Parlament, les seves resolucions, el pacte social amb l’independentisme de base i el resultat vinculant d’un referèndum d’autodeterminació en el que el poble català va creure i va defensar valerosament. I, amb tot això, dit i ratificat davant dels tribunals espanyols, volen seguir essent considerats presos polítics.

Però, presos polítics de quina causa? De l’independentisme, com han manifestat ells mateixos, no pot ser. Perquè, com han explicat, repeteixo, ells mateixos, en cap moment van fer seva la causa de l’alliberament nacional català ni se la van prendre de manera seriosa, sinó com a mer artefacte negociador i de mecanisme de perpetuació política. Com poden ser presos polítics independentistes catalans si declaren obertament haver fet tot el possible per frenar la independència, havent utilitzat el gegantí valor i dret humà de l’autodeterminació dels pobles, que amb tanta frivolitat es posen a la boca, com a mera eina electoral? Com poden ser presos polítics independentistes catalans havent qualificat el Primer d’Octubre, davant dels tribunals espanyols i en castellà, com un mer exercici de pressió transaccional, buit de transcendència política real?Com poden ser presos polítics si reneguen de manera tant evident i profunda de la causa que, precisament, els confirmaria com a tals?

No poden ser presos polítics independentistes catalans i al mateix temps renegar de la causa que els en converteix. No poden dir davant dels tribunals espanyols que el Primer d’Octubre va ser una eina per negociar amb l’estat, sense recorregut polític, i fer veure que diuen una altra cosa davant dels electors catalans que porten una dècada votant-los per fer una independència real i efectiva. No poden esperar ser considerats presos polítics quan expliquen una vegada i una altra que la seva acció política va anar sempre encaminada a frenar el referèndum i les seves conseqüències, fent veure que feien just el contrari. No poden esperar seguir essent considerats presos polítics, perquè el món no funciona com ells volen ni comprarà eternament les seves excuses de segona divisió. La seva voluntat maniquea no pot transformar ni empetitir els valors grans, immensos, amb els que han jugat i segueixen jugant. La justícia europea i internacional poden esmenar la plana a l’estat espanyol, però a les senzillaries de tot el món se sap perfectament que el límit dels independentistes catalans és el que els marca l’estat espanyol. Perquè són tant independentistes com són presos polítics. Uns presos polítics fake.

Els polítics presos catalans es deuen pensar tant originals i especials que es poden permetre el luxe de considerar-se presos polítics sense comportar-se mai com a tals. Es deuen creure tant invulnerables a un càstig electoral per part de l’independentisme, que pretenen fer passar el mateix discurs per veritable i fals a la vegada. Són tant divins que creuen que poden denigrar el Primer d’Octubre davant la justícia espanyola i fer veure que defensen l’autodeterminació i la independència davant dels catalans, tractant a tothom d’idiota.

Són tant altius i arrogants per creure que poden sortir indemnes d’un procés que els ha dut a mentir obertament i a jugar amb la voluntat dels seus electors, amb els drets humans més bàsics i profunds, amb la democràcia, amb la separació de poders, amb l’autodeterminació, amb la independència de la nació catalana, amb l’estat dels espanyols, amb la unió europea i amb la opinió publica internacional com si el món sencer patis una dissonància cognitiva terminal.

No, no són presos polítics. Són just el contrari d’uns presos politics. Són la negació radical del què és un pres polític. Són part i exemple d’ una casta política bunkeritzada, galvanitzada per la seva dependència malaltissa de la mentida i la manipulació, cínica, acrítica, tòxica,  titella d’ella mateixa, enrevessada en una falòrnia cada vegada més repugnant. El seu excés no té límit per ella mateixa. Tan sols una nova cultura política a Catalunya, que sàpiga distingir entre independentistes i autonomistes mentiders, portarà el país a la independència.

I a la pitjor generació de politics i activistes socials que ha tingut mai el país en la seva història, allà on toca. Enlloc.