LA MORT DEL PROCÉS

El Procés cap a la independència de Catalunya ha acabat i amb ell, el seu fill bastard preferit, el Processisme. Si teniu ganes de discutir-ho, matisar-ho o negar-ho rotundament, us recomano que deixeu de llegir.

El Procés cap a la independència, és a dir, el conjunt de mentides, eufemismes i contra política dissenyada exclusivament per evitar la independència de Catalunya ha mort perquè ja no és necessari. I no és necessari perquè, per molt que quatre il·luminats segueixin creient que la terra és plana, el Procés i el Processisme han guanyat. Han triomfat. Han assolit el seu objectiu. Han aconseguit, sense oposició i sense massa esforç, que Catalunya segueixi sotmesa a l’Estat dels espanyols, superant el que podia haver estat el moment històric definitiu per a l’alliberament nacional.

Amb la mort del Procés, s’enceta l’etapa post-processista, de transició entre l’aparença forçada i la salutació al públic mentre s’abaixa el teló i s’encenen els llums i tothom cap a casa que la funció ha acabat. Ara toca gestió autonòmica, reconstrucció autonòmica, diàleg autonòmic , pacte autonòmic i queixa autonòmica. N’hi ha, com a mínim, fins al 2025 i no hi ha manera humana ni política d’escurçar aquest període. Però el més sensat i raonable, el més realista i seriós és entendre i assimilar que ens n’anem de fet al 2028 amb governs post-processistes, on el component processista anirà perdent força, per irrellevant, mentre en guanya obertament l’autonomisme catalanista perdedor i subaltern de sempre.

El que potser costa una miqueta més de veure és que amb la mort del Procés/Processisme, ha mort també el que es podria anomenar anti-processisme. El conjunt d’organitzacions, partits i persones que veien l’estafa del procés de mil anys lluny i feien el possible per combatre’l i discutir-ne els postulats i el discurs hegemònic. Aquest antiprocessisme, que no ha tingut cap èxit, en cap moment, enlloc ni per casualitat, és ara tant innecessari i contraproduent per la independència del país que és molt possible que sigui fomentat, ni que sigui per riure, per part del post-processisme, com a mecanisme per seguir folkloritzant unes postures polítiques obertament fracassades i impopulars. És possible que alguns dels seus components, per inèrcia o falta de visió, s’entossudeixin a seguir colpejant ferro fred. Però s’hauria d’evitar perdre el temps.

El final d’etapa va ser abans d’ahir. Avui tenim una realitat gens complexa, ben bàsica i transparent. Tenim el que hem tingut sempre. I quan dic de sempre em refereixo a sempre. L’autonomisme regionalista per una banda, pactista amb Madrid i antinacionalista català, que és majoritari, poderós, està ben organitzat, té talent, capacitat, contactes i tots els recursos del món. I per l’altra banda, un independentisme nacionalista unilateralista desorganitzat, dispers, enfrontat amb ell mateix, sense recursos, que odia el lideratge, que es creu el més llest de la classe, minúscul i residual, al qui no vota ningú. Quina gran oportunitat, que dirien els coach americans. Encara seguiu fent l’imbècil?!, que diria Xirinacs.

La reflexió que hauria de fer l’independentisme en aquest moment és si creu que seguint amb la recepta que l’ha portat al no-res davant del Processisme, aconseguirà resistir l’allau autonomista que ens ve a sobre, o ha arribat el moment de deixar de fer l’imbecil d’una vegada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s