DOS-CENTS MIL MILIONS D’EUROS DESPRÉS

Des del 10 de juliol del 2010, el dia en que vàrem sortir a manifestar-nos, sota el lema Som una Nació, Nosaltres Decidim, fins a dia d’avui, una dècada exacta després, el saqueig a Catalunya per part de l’estat dels espanyols ha sigut de més de dos-cents mil milions. Repeteixo,  200 mil milions d’euros Si, 200.000.000.000 d’euros. Els pressupostos de ciència ficció aprovats pel Parlament en plena pandèmia, essent un gens sofisticat exercici de fantasia comptable, preveuen per aquest 2020 una despesa del sector públic català de 36 mil milions d’euros. Essent la mitjana dels pressupostos catalans autonòmics aprovats des de 2010 d’uns 32 mil milions d’euros, aquesta circumstància de depravació colonial espanyola significa que a Catalunya se li han robat 6 anys de pressupostos autonòmics. En una dècada.

Tot està relacionat amb aquest saqueig. Des de l’educació i la sanitat, els serveis socials i l’accés a l’habitatge, els salaris i el transport, fins al preu dels aliments, la situació precària de moltes empreses i treballadors, la situació de pobresa infantil insostenible, la denigrant misèria de molta gent gran o la capacitat dels catalans per formar una família i tenir fills. El robatori econòmic permanent de l’estat dels espanyols no sols ens fa més pobres perquè, al ser un saqueig econòmic de tal envergadura, no va només de diners. Espanya ens col·loca en una situació de misèria en el present i ens roba el futur. Ens pren el futur. Ens priva de viure la nostra vida segons les nostres possibilitats. Però això ja ho sabíem el 2010, perquè feia segles que ho patíem.

Durant la Dècada dels Somnis, l’independentisme ha decidit balancejar el poder entre els dos grans partits catalanistes, Convergència i Esquerra. Dos partits que, en l’etapa autonòmica, han estat sempre al Govern de la Generalitat. No hi ha hagut cap Govern sense la seva presència, i des de 2010, han compartit majories parlamentaries absolutes i Governs de la Generalitat. Raonablement, l’independentisme va decidir igualar-los les forces, amb la idea de reforçar la vigilància mútua per maximitzar les garanties d’èxit.

Durant una dècada, els catalans han confiant en que la pressió popular massiva, empenyes a el catalanisme autonomista de Convergents, i al federalisme d’esquerres d’ERC, cap a posicions independentistes practicants, que fossin capaços d’encarar el repte amb garanties, i que aturessin la sagnia econòmica i alliberessin la nació catalana del jou espanyol. Dos cents mil milions d’euros després, si d’alguna cosa pot estar segur l’independentisme popular és que cap d’aquests objectius s’ha acomplert. Just el contrari.

No cal ser massa observador per adonar-se que el camí recorregut des del 10 de juliol de fa una dècada no ha sigut endavant, sinó en cercles. L’independentisme no ha assolit l’objectiu, això és, fer de Catalunya un Estat independent. No ha aconseguit que convergents ni esquerranosos superessin els seus complexes autonòmics. El que si que ha passat, perquè no és una opinió sinó una realitat, és que l’independentisme ha entregat tot el poder representatiu i democràtic del país a dues formacions que han desaprofitat totes les oportunitats que la inèrcia dels esdeveniments els ha servit, que s’han dedicat sistemàticament a negligir i desgastar tota eina bona per fer la independència (consulta, referèndum, declaració unilateral, institucions, democràcia, drets humans, diplomàcia, força mediàtica…) i han acabat a la presó, a l’exili, deixant el pais en mans dels pitjors dirigents de la història i venent-se el país a peces.

Dos-cents mil milions d’euros després, tota una vida després, tota una ruïna després, després de totes les derrotes, la raó indica que l’independentisme ha d’haver après que encarregar a autonomistes de fer la independència, podia semblar lògic en cert moment, però que continuar amb aquesta estratègia només pot garantir una desfeta rere l’altra. Dos-cents mil milions d’euros després, la base popular independentista, que ve de molt enrere, de molt més profund, de molt abans que els rebesavis dels fundadors de qualsevol dels partits que avui es diuen històrics hagués nascut, ha d’haver entès que ha arribat el moment de fer, amb el seu vot, que les properes batalles es converteixin en victòries, que el futur sigui digne i lliure i que els propers dos-cents mil milions d’euros es quedin a les butxaques dels catalans. I això, com sempre, depèn només dels catalans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s