TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES – III

A la veritat no li importa el que necessitem.  No li importa el nostre govern, la nostra ideologia o la nostra religió. A la veritat no li importen els nostres vots, ni les nostres excuses ni les nostres pors, o si som molt intel·ligents o curs com una soca tallada massa arran. La veritat sempre és allà, la veiem o no, la triem o no.

A la veritat li és igual si ens sembla evident o si ens ofèn. Si ens complau o si la trobem horrorosa, i tampoc canviarà per molt que nosaltres mentim fins que no recordem que la veritat segueix allà. I així i encara, la veritat seguirà allà, essent la veritat, esperant-nos eternament. Cada mentida que diem és un deute amb la veritat. I tard o d’hora aquest deute s’ha de pagar. I no podem renunciar a aquest deute, sinó pagar-lo i avançar.

La veritat, per molt que ho neguin les banals giragonses argumentals de qui ha viscut de les falòrnies acadèmiques i les diatribes subvencionades pel poder, és real i no és personal i no té res a veure amb si l’acceptem o no. Els catalans tenim una relació amb la veritat política del nostre país que segueix ancorada en alguns preceptes intoxicats per la por a acceptar-la. Per exemple, solem pensar que la independència té alguna cosa a veure amb ser bons i tenir raó. Solem creure, a més, que som indubtablement bons i que la força de la nostra raó s’imposarà a les raons amb menys força. Si analitzem on ens ha portat aquesta creença, i com hem fet d’aquesta creença el motor de les nostres accions o les nostres omissions, veurem fins a quin punt hem construït una illa de fal·làcies autocomplaents que han estat la garantia de totes les nostres derrotes, a mil quilometres de la victòria, a un any llum de la veritat.

Els independentistes hem demostrat una capacita organitzativa difícilment igualable. Hem posat de manifest durant anys una força social incomparable, i hem posat sobre la taula arguments amb una lògica evident. Al mateix temps hem cedit, contínuament i massiva, el poder institucional a un entramat de partits polítics que treballaven amb intencions diametralment oposades  les nostres. Hem desequilibrat intolerablement la balança entre la nostra voluntat i la voluntat de qui escolliem com a representants. Ha estat un error de càlcul lògic d’un país massa temps allunyat del poder i d’una gent, els catalans, que seguim pensant com a societat, que la paraula donada és una promesa irrompible. No contemplàvem la possibilitat que els màxim representants polítics del país, que creiem els nostres, ens mentissin tan profundament i descarada.

Els catalans som un poble comerciant, acostumat a fer tractes i negocis que ens han fet desenvolupar lleis i normes basades en la paraula i el pacte. Ens hem vist traïts fins a un límit inconcebible i ens hem negat a acceptar-ho, allunyant-nos d’una veritat que és la única que ens farà lliures.

Perquè és evident que, a dia d’avui, la violenta i ruïnosa dependència de l’estat dels espanyols la financem, la sostenim i la votem els independentistes. Per això, voler tornar a una normalitat que ens serveixi de refugi contra la veritat és una posició de derrota que ja no podem ni hem d’acceptar. Una normalitat basada en la submissió, en els falsos pactes, en les promeses incomplertes, en la ruïna econòmica i la desertització moral, no pot ser mai més la nostra.

El nostre país, després d’aquesta pandèmia no pot ni ha de ser el d’abans. No podem voler recuperar un món basat en la superficialitat, en les mentides piadoses i en el poder en mans d’incompetents. No podem voler recuperar una Catalunya sotmesa a la tirania d’una gent sense caràcter, sense capacitat de lideratge, ni voluntat de protegir als catalans, que arrosseguin la democràcia pel fangar autonòmic espanyol i que ens allunyin de la veritat fins a fer-la irreconeixible. No podem voler recuperar una societat acostumada a perdre. Hem de vestir una societat per guanyar. En tenim l’esperit i ho hem demostrat. Cal actuar com la societat responsable que volem i podem ser.

Els partits polítics catalans, dits independentistes i demostrats autonomistes tronats, han assolit el poder perquè els hem permès que les seves mentides ens confortessin. Necessitàvem que ens confortessin perquè la veritat ens hauria fet còmplices de la mentida. Però la realitat, la veritat, acaba esclatant a la cara d’aquells que han volgut protegir amb mentides un univers que només és el seu. Hem deixat el lideratge del país en mans d’un sistema de partits que no funcionen. Que no valen. Que incompleixen reiteradament, com a norma, i que no accepten mai ni enlloc cap responsabilitat. Hem deixat el país en mans de gent desvergonyida que no voldriem al nostra costat, que no creu en el futur ni en l’honor ni en la paraula, amb uns instints de crueltat fora de tota mida.

Els independentistes, com a base electoral majoritària del país, els únics capaços de donar el poder majoritari i de conformar governs, som els principals responsables d’haver col·locat a les institucions a gent que ha fet tot el possible i necessari per derrotar-nos. Igualment, serem els responsables de castigar les seves mentides. Uns polítics que han de ser els nostres servidors i que s’han pensat que són els nostres amos, els nostres vigilants, són un perill per la societat i una garantia de destrucció dels nostres somnis.

La crisi que ha despertat el virus és una crisi de lideratge, de consciencia civil, de voluntat  i capacitat política. De sistema fracassat. De democràcia dèbil i superficial. D’una societat que es pensa que és el que no és, però que conserva la oportunitat inigualable de superar-se i corregir-se. Els carrers sempre hi han sigut, però l’energia que hi havia mai ha sigut capaç de transformar-se en un canvi polític a les institucions. La gent ha votat esperant que els partits complissin amb la seva paraula, i ha equilibrat la balança entre les opcions majoritàries tradicionals perquè treballessin junts i es vigilessin els uns als altres per no perdre el rumb. Però han fet l’únic que saben fer, política autonòmica de baix nivell, competint per un poder que no tenen. Aquesta és la cadena que hem de trencar amb urgència.

Els independentistes tenim la obligació de fer la independència. Tenim la obligació d’entendre que el nostre principal objectiu és reconèixer el poder que som capaços de desencadenar, i posar-lo en mans d’un grup d’homes i dones que sàpiga i vulgui utilitzar-lo per alliberar el país.

Durant la revolució dels somriures, un dels missatges que es va fer més popular va ser aquell que deia que si els polítics no feien la feina, el poble els passaria per sobre. En prendre els carrers, vàrem oblidar que la única manera de passar per sobre dels polítics és fer la política que ells no fan. Deixar de cedir-los el nostre immens poder, que utilitzen permanentment per destruir-nos, i confiar, d’una vegada per totes en un col·lectiu dissenyat especifica i únicament per fer la independència. Gent a la qual hem d’encarregar única i exclusivament fer la independència de Catalunya.

L’excusa dels morts ja no és vàlida. L’excusa de l’ampliar la base ja no es vàlida. L’excusa de preparar estructures d’estat ja no és vàlida. L’excusa de pactar amb l’Espanya fraternal ja no és vàlida. I tot això no és vàlid perquè no eren excuses ni arguments, sinó mentides per no fer la independència. Mentides d’una casta política d’un altre temps per perpetuar-se en un poder que no mereixen.

Tenim un exercit poderós que ha sortit a defensar-se als carrers i a les urnes. Tenim una societat preparada per ser lliure i que ha votat incansablement aquesta idea. Un poble valent i orgullós que porta anys reclamant a uns polítics autonomistes que es comportin com a independentistes. No passarà. Ara ja ho sabem i cal reaccionar. Tenim un exercit imparable de gent admirable i compromesa. Ara cal trobar els millors generals per liderar-lo.  

No podem témer el preu que hem de pagar per dir-nos la veritat.  Ens hem de preguntar, només, quin és el preu de les mentides amb les que pensem que ens protegim. Perquè podem pensar que dient-nos la veritat entrem en un terreny perillós. Però ja estem en un terreny perillós. Ara cal sortir-ne.

One thought on “TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES – III

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s