Carles Puigdemont: el Princep mestís

Un dels personatges més destacats de la saga de Harry Potter és el professor Severus Snape. Soldat de Voldemort, espia de Dumbledore, sempre al servei de forces ocultes, més grans i poderoses, Snape es veu arrossegat inevitablement a un espiral d’enganys que el porten a un final tràgic. L’unic que motiva a Snape en tota la història és el record de l’amor romàntic que sentia per la mare de Potter. Un suposat amor pel que mai lluita veritablement, i que utiliza com a refugi per justificar una vida entregada al cinisme més hipòcrita. En una de les primeres intervencions d’Snape, un mestre en les arts obscures, i la primera lliçó que dona als seus alumnes, els diu: “Els ensenyaré com dominar la ment i encisar els sentits, els ensenyaré com embotellar la fama i generar la glòria i fins i tot posar-li un fre a la mort.”

Ahir, diumenge 29 de febrer, en el quaranta-vuitè aniversari de Pedro Sanchez, president de l’estat dels espanyols, Carles Puigdemont va demostrar per enèsima vegada, una capacitat inquietant per perdre oportunitats. Des del punt de vista independentista, evidentment. Puigdemont, ahir, no va dir absolutament res de nou. Davant de milers de persones, en un escenari dissenyar expressament per rendir culta a la seva figura, amb el toc d’esplai festivo inofensiu característic, Puigdemont va oferir un espectacle marca de la casa: dominar la ment i encisar els sentits amb un fum de colors inofensiu, apel·lant a totes les causes justes del món sense defensar-ne cap amb fets. Una retòrica que no porta enlloc més que al reforçament d’un simulacre de conflicte que algú resoldrà per ell.

El “Preparem-nos!” de Puigdemont a Perpinyà, a la Catalunya Nord, davant d’aquells que li van comprar i distribuir unes urnes que ell pensava simbòliques, que mai va entendre com a reals, és un “Preparem-nos!” inconcret. La inconcreció que el defineix i l’ha definit sempre. La mentida embolcallada d’èpica d’anar per casa.

La gran indefinició convertida en exclamació, emblema electoral, representació propagandística, sempre encarada a un futur inconcret, a una realitat per venir, a uns fets imaginats. Un “Preparem-nos!” per no se sap què, no se cap quan, no se sap on, no se sap ni es vol saber amb quin objectiu material. Un “Preparem-nos!” que sembla que apel·la al moviment, a l’acció, a quelcom tangible, però que guarda cap altre objectiu que disparar les salves de salutació a un líder que no lidera ni ha liderat mai res, i permetre als poders a l’ombra fer una classe pràctica de com embotellar la fama i generar la glòria.

Des del poder, Puigdemont va aprimar la democràcia a Catalunya, va supeditar el mandat democràtic d’un referèndum vinculant a l’amenaça de la violència d’un estat espanyol desacreditar i vençut, va cremar la carta d’una DUI seriosa i convincent, convertint la ocasió en un grotesca parodia apolítica, i va tenir la barra d’aparèixer en un restaurant a Girona mentre el país, desconcertat i en mans dels enemics, reclamava un lideratge que ell, des del seu cinisme i inconsciència majúscules, era incapaç d’oferir. Des de l’exili, Puigdemont no ha fet altra cosa que demanar un referèndum pactat, dir que la independència no és la única solució al conflicte català, i implorar una conducta democràtica i exemplar a l’estat dels espanyols de qui ell es va burlar davant del món. Com s’ha burlat de tothom, sempre, a tot arreu.

Ahir, a Perpinyà, es va celebrar la victòria de la propaganda. El primer acte de retrobament popular de llaç groc i parafernàlia circense, entre la fal·làcia d’un lideratge impostat basat en la propaganda i l’espai polític convergent, eternament reconstruït, experimentadament camaleònic. Els poders a l’ombra sempre són convergents, i treballen incansablement per posar-li un fre a la mort al seu monopoli del poder de les engrunes. Per això, ahir, Puigdemont només es va poder rodejar de cínics, voltors i cadàvers, tots esperant el seu tros de pastis, d’un país dessagnat, d’una Nació extingint-se.

És irrellevant fins a un punt extrem, la voluntat del públic assistent ahir a Perpinyà. És irrellevant però útil que la gent que ahir era al primer acte de campanya electoral de Convergència, pensés que assistia a un acte de país, a una trobada unitària, a una espècie de reunió independentista transversal. La irrellevància d’aquell que fia la seva vida a un simbolisme sense sentit, fantasiós, que juga sempre a favor dels mateixos que pretenen destruir tota esperança. Irrellevant com irrellevant era la voluntat dels votants del Primer d’Octubre. Irrellevant com irrellevant eren els votants del vint-i-u de desembre de 2017, quan Puigdemont va prometre tornar. Irrellevant tot menys el que no és irrellevant. La continuïtat en el poder dels que maten la veritat, la victòria dels carronyaires de la virtut, dels assassins de la democràcia.

Puigdemont és el nostre Snape, portat a l’altar de la gloria per una cohort d’inconscients. El Princep mestís de totes les derrotes. El gran egocèntric, incapaç, irresponsable, de la política catalana. Una estrella de circ decadent de la qual ningú, seriosament, es pot refiar de res. La cara visible dels poders invisibles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s