El Sindicat de la Rendició

L’independentisme no presenta cap candidatura a les eleccions espanyoles del 10 de novembre. S’hi presenta el Sindicat de la Rendició, que és una coalició de partits que es dediquen professionalment a fer veure que són independentistes però que actuen invariablement, coordinadament i planificadament com a eines de l’estat dels espanyols.

Els partits que, des de Catalunya, oferten programes electorals basats en l’amnistia (amnèsia), l’autodeterminació (autorepressió) i els drets (….), és a dir ERC, PdCAT, CUP, són partits autonomistes que practicaran, en cas de ser escollits, la política de la denúncia fraternal, la llagrimeta inútil i la queixa de caixacobri i barra de bar de l’AVE. Uns partits que, amb candidats declarats obertament no independentistes (Rufian) investiran Sanchez a la mínima que puguin (ERC), que faran el ploricó i la víctima (Borràs) tot parlant sempre en castellà i somrient a la foto (PdCAT) o que apel·laran a la fraternal simpatia de la resta de pobles de l’estat per fer caure el suposat regim del 78 (CUP).

Amb aquest panorama, qualsevol vot independentista que s’atorgui a algun d’aquests partits, per primària i sentimental o rebuscada i estratègica que sigui la formula d’autoengany per fer-ho, és un aval a la repugnant gestió que han fet ERC/PdCAT/CUP del resultat del referèndum del Primer d’Octubre, dels dos anys de miserable neo-autonomisme que han practicat des Parlament i Govern i la infame resposta, amb criminalització de les protestes, acusacions de feixisme cap a l’independentisme als carrers i violència institucional organitzada, que n’han fet de la sentència del TS espanyol.

L’estat dels espanyols reacciona molt més ràpid i s’adapta molt millor a les diferents etapes dels moments clau del conflicte, perquè té eines que nosaltres semblem incapaços de construir: un objectiu compartit, una estratègia disciplinada i unitària, una política de guerra que utilitza sense escrúpols i, quelcom bàsic, traïdors de l’altre bàndol al servei de la causa pròpia.

L’estat no permetrà la convocatòria d’unes terceres eleccions espanyoles en cap cas. A l’estat s’obre un període massa greu econòmicament com per deixar passar l’ocasió de posar un ximple com Sanchez a pilotar-lo.

Si cal, es forçaran dimissions avui impensables, s’obligarà als partits a votar a favor o com a mínim a abstenir-se per la investidura Sanchez, i es convocarà un gran pacte del deep state espanyol per evitar les urnes. PP/C’s/VOX acceptaran tres o quatre anys a la oposició per desgastar el PSOE, deixant que condueixi les retallades descomunals que s’albiren de cara al 2020 a Espanya, i poder assaltar la Moncloa en les eleccions 2023.

L’imperislisme de VOX serà fortament premiat a les urnes per un electorat que ja el prefereix a còpies barates sense recorregut com Ciudadanos, que possiblement perdrà gran part dels seus votants. El millor escenàri per la dreta imperialista espanyola seria que Sanchez optés per fer govern amb Pablo Iglessias i el situés en una posició de poder prou gran per mirar de distrubuïr el desgast. Un escenàri en el que, a més, faria que la posició de Comuns a Catalunya es tornes clarament insostenible.

L’independentisme popular ha sacralitzat el vot. Després de la dictadura i de quaranta anys de simulacre democràtic, hi ha diverses generacions de catalans que perceben les urnes com quelcom sagrat. No es plantegen no votar. Ni analitzen els programes electorals ni els conceptes basics amb què els partits es presenten a les eleccions. Voten per un sentit de la representació malentès, per un mer sentit de l’existència. Perquè cal fer acte de presencia encara que qui et representa no ho faci i el què digui no et convenci. Voten, en realitat, contra la democràcia representativa, per creure que amb el seu vot fan quelcom millor que no votant.

No farem cap pas seriós cap a la independència si no el fem abans individidament. Sinó som capaços de trencar amb una cultura democràtica falsa, imposada des del xantatge i el simulacre, l’aniquilació de la cultura i de la història, que ens faci trencar amb Espanya al més particular dels nivells, no tindrem mai la força per trencar-hi de manera col·lectiva. Cal recordar una cosa, en aquest sentit: és això mateix el què vàrem fer el Primer d’Octubre i el que ara ens hauria de portar a protagonitzar una abstenció massiva a les eleccions espanyoles. Desconnectar-ne definitivament d’un estat que ja no pot ser el nostre.

Votar en les eleccions espanyoles és, ja avui, un pas enrere per a la independència de Catalunya. Donar la interlocució legitima de l’independentisme a Madrid a una colla d’irresponsables col·laboracionistes com ERC/PdCAT/CUP és reforçar la posició del Sindicat de la Rendició i donar un missatge de normalitat democràtica que en aquests moments és pervers i antagònic a la realitat. Si podem guanyar als carrers, com ja hem demostrat, no podem seguir perdent a les urnes en unes epeccions espanyoles que són una nova trampa per a milions d’independentistes.

Quan els partits del Sindicat de la Rendició proposin, des de la tribuna d’oradors del congres espanyol,  una llei d’amnistia a VOX, PP, C’s i PSOE, quan aquest partits processistes diguin que això no va d’independència sinó de drets, quan en perfecte castellà es declarin amics fraternals dels pobles d’Espanya en lluita contra el regim del 78, o quan clamin per un referèndum pactat, pixant-se en la memòria del Primer d’Octubre, els independentistes que amb qualsevol pretext més o menys elaborat els hagin votat, apagaran la radio o la T.V., emprenyats, per no sentir-los.

Deixar sense cadires a Madrid a els partits que han jugat amb l’autodeterminació, amb el referèndum, amb la DUI, amb la sentència i amb la democràcia a Catalunya, i que n’han pervertit i aprimat tot significat en cada un dels seus lamentables actes, és deixar sense excuses, ni socis ni intoxicadors de l’independentisme a l’estat dels espanyols. Deixar a l’atur a Rufian, Borràs, Nogueras o Vehí és donar l’oportunitat a l’independentisme de respirar aire fresc, i fer pagar cara la traïció al poble a aquells que porten una dècada mentint, manipulant i fent-se les víctimes quan són còmplices de tot. No anar a votar a les eleccions espanyoles és un gest patriòtic, estratègic i intel-ligent que reforça el missatge independentista i ens acosta un pas més cap a la Catalunya independent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s