Santiago Espot: actitud guanyadora

Santiago Espot és un independentista que, oh sorpresa, es comporta com a tal. És evident que no estem acostumats a veure-ho. En un país on, teòricament, l’independentisme té majoria al Parlament i al carrer, amb partits i organitzacions que, tornem-hi, teòricament defensen la causa independentista, que un ciutadà, un activista polític, un referent de l’independentisme més combatiu, es condueixi com ho faria i ho fa qualsevol independentista al món, hauria de ser la norma.

Però no. En aquest país de polítics independentistes, d’activistes independentistes, de líders socials independentistes, de periodistes independentistes, d’opinadors independentistes, d’estrelles del Twitter independentistes, de cantants, actors i vedets independentistes, que algú es comporti com un independentista no és la norma. És una excepció. Una excepció excepcional. Que Santiago Espot faci exactament el què porta fent durant dècades, això és, defensar la llengua, la cultura i els drets dels catalans on calgui, quan calgui i davant de qui calgui, continua essent una excepció en un país on els cagacalces lideren la política i els pusil·lànimes les entitats socials dites indepes.

Un país ple d’independentistes on Santiago Espot és criticat per defensar els drets lingüístics de la seva pròpia gent, on se’l condemna per posar de manifest que l’administració menteix, desatenent el drets de tot català a esser atès en la seva pròpia llengua en un àmbit tan sensible com el de la salut. Un país on tots els catalans i catalanes, sense excepció, s’han trobat en els darrers temps amb personal sanitari incapaç d’articular una sola paraula en llengua catalana, i que han vist com cap Govern feia res per protegir el seu dret a ser-hi correctament atesos per tothom, en català. Un dret, el de ser atès en català per part de l’usuari, i un deure, el de fer-ho pel personal sanitari sense posar cap dilació ni excusa ni condició,  recollit en l’estatut d’autonomia, en la constitució espanyola, en l’estatut del treballador, en el de la funció pública, i en multitud de lleis europees.

El problema no és que Santiago Espot digui que defensa la llengua. El problema és que ho fa. El problema no és que Espot digui que defensa el drets dels catalans. El problema, gravíssim, és que el defensa. La normalitat és que el Govern, els consellers i les institucions catalanes diguin que ho fan però facin just el contrari, propiciant les condicions per anular, de facto, el dret dels catalans viure en el seu país en la seva pròpia llengua.

Espot fa allò que tot polític independentista hauria de fer i allò que cap polític independentista fa. Espot fa allò que els polítics diuen que fan i que no fan mai. Espot es comporta com un ciutadà conscient i adult, que interpel·la directament l’administrador per exigir-li el compliment del seu deure i la seva obligació. No espera cap intermediari, ni cap permís ni cap salvo conducte institucional. Com a contribuent, i aquesta és una mentalitat d’arrel anglosaxona que Espot interioritza i practica des del seu liberalisme democràtic, se sent interpel·lat com a ciutadà per una mala praxi institucional i institucionalitzada, per un abús colonitzador que rebaixa el català a l’idioma de l’esclau, i decideix demanar explicacions a aquells que presten uns serveis públic pagats per ell mateix i per tots nosaltres.  En les velles democràcies, on el paternalisme d’estat és intolerable, i el ciutadà és pren la seva responsabilitat com a tal de manera seriosa, l’acció de protesta i fiscalització que va protagonitzar Espot fa uns dies, davant del director del CAP les Corts, seria presa com un exemple de compromís ètic i social, i un exemple de solidaritat activa per la comunitat.

Els espanyols no estan acostumats a veure un independentista comportar-se com a tal. Els catalans, tampoc. Espot fa por tant a espanyols com a processistes. L’actitud d’Espot molesta a uns i altres perquè  veuen algú que no s’agenolla. Un català que demostra una fermesa, valentia i contundència que, presa com exemple per la resta d’independentistes, portaria al país a la independència sense cap mena de dubte. Els espanyols no estan acostumats a que un català els planti cara amb una veu d’autoritat i sense arronsar-se per a res. Els processistes s’espanten només de pensar-hi, perquè viuen instal·lats en la veueta de ploramiques perdedor que ens ha portat fins aquí i que tants bons rèdits electorals els ha comportat.

Espot, sobretot, gasta un to desconegut al país. El to d’aquella persona que creu en el que fa. D’aquell que se sent trepitjat a casa seva i no pensa demanar permís ni perdó per defensar-se a si mateix i a la seva gent. El to, el volum de veu, la contundència decibèlica d’aquell que sap defensar el seu dret i els drets de tothom, davant de qui porta segles trepitjant-lo. Santiago Espot porta fent el mateix des de fa dècades, en la mateixa postura i creences que l’han fet un activista conegut i reconegut. L’actitud d’Espot sorprèn perquè, al comparar-la amb els polítics actuals, sembla extremada i bel·licosa. Però resulta que és l’única actitud amb la que s’enfronta un conflicte de la virulència i la gravetat del que té plantejat Catalunya, i és l’única manera que tindrà el país de sortir-se’n davant de la colonització castellana. L’actitud de Santiago Espot és l’actitud guanyadora. La dels mediocres i covards governants actuals és la vergonyosa i perdedora actitud dels vençuts. Quina preferiu per Catalunya?

Espot no hauria de ser l’excepció. Hauria de ser la norma i model per a tot independentista. La seva reivindicació activa i la seva actitud combativa és la més lògica, sensata i coherent en una Catalunya ocupada per l’enemic i dirigida pel pitjor Govern de la història de la nació. Deixar-se trepitjar els drets és rendir-se. Deixar que els servidors públic menteixin impunement, com ha fet en l’esmentat cas la metgessa, el director del CAP i la consellera Alba Vergés, sense que els ciutadans plantin cara a la mentida i lluitin per a la veritat, és capitular el país.

Espot no ha canviat ni canviarà mai. El els catalans independentistes, però, si que estan canviant. I quan en aquest país hi hagi suficients persones que en veure Santiago Espot se’n sentin orgullosos i en prenguin exemple, que d’alguna manera es converteixin ells mateixos en un Espot, aquest país estarà a un pas molt petit de ser independent.

2 thoughts on “Santiago Espot: actitud guanyadora

  1. Estic totalment d´acord amb l´article sobre el que diu del meu Espot.

    La llàstima és que el no anar signat sembla que se l´hagi fet ell mateix.

    I per tant, això és molt poc Espot, no donar la cara. D´aquesta manera no el puc passar.

    Un altre cop serà.

    Gràcies de totes maneres a l´anònim que me l´ha enviat.

    Jordi Romaguera

    _____

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s