Sentència: reacció zero

Si alguna característica té el Processisme, a part dels seu cinisme i mediocritat insondables, és la predictibilitat. Després d’una dècada de Processisme actiu, el moviment espanyolista disfressat d’independentista es defineix per una sèrie de constants, que permeten preveure amb un encert gairebé perfecte, el seu comportament davant d’episodis polítics i socials concrets, que qualsevol moviment independentista del món qualificaria com a “oportunitats estratègiques”. El Processisme s’ha especialitzat, entre d’altres coses, a transformar aquestes oportunitats estratègiques en oportunitats perdudes. De fet, des del 9N de 2014, i ja abans amb l’onada de consultes populars iniciades a Arenys de Munt, l’aliança autonomista s’ha dedicat en cos i ànima, a fer tot el possible per evitar que aquests moments clau tinguin una plasmació real i efectiva en la política del país. En construir una barrera de contenció mediàtica, de desinformació estratègica, de caos organitzatiu, de contradiccions sincronitzades, per evitar la repercussió autèntica que podrien tenir aquests moments clau.

L’estratègia no es nova. Es basa en crear l’aparença, la carcassa d‘una mentida, el sobreentès,  que el Govern i els representants polítics i socials estan disposats a recollir i a organitzar el clam popular independentista, i a fer accions a les institucions i al carrer que treballin per fer efectives les demandes de la gent. L’endemà, s’entra directament en un període intens de discussió entre les diferents entitats i partits, que diuen estar treballant sobre el tema. Les tertúlies en van plenes. Passen uns dies. Normalment setmanes. Dies i setmanes que serveixen al Processisme per anular l’efecte immediat de la protesta, aniquilar el momentum ideal, mentre les diferents organitzacions processistes s’acusen les unes a les altres de ser les culpables d’encallar la situació, com els tentacles d’un pop senyalant-se els uns als altres.

Quan els partits i organitzacions polítiques han allunyat suficientment el moment clau de la possible reacció ciutadana, comença la següent fase. És el torn de l’entrada en escena d’una campanya nova, amb un eslògan simplista i equivoc, un discurs inconcret però grandiloqüent on s’apel·li a drets universals i a les llibertats del poble. L’oportunitat estratègica real es dissol lentament en un mar de fantasies processistes, tuits indignats, articles de periodistes a sou i crides a la calma i al realisme. L’ultima fase on la reacció popular és ja impossible, i on es tanca definitivament la porta a cap avenç en qualsevol direcció, és quan es comença a parlar del nou moment clau, que solen ser unes eleccions.

Va passar amb les consultes, amb la sentencia del TC espanyol de l’estatut, amb el 9N, amb el Primer d’Octubre, amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart, amb l’empresonament del Govern, amb l’empresonament de Puigdemont a Alemanya, amb les eleccions del 21D de 2017, amb les eleccions espanyoles d’abril, amb les eleccions europees i municipals, amb l’empresonament injust i criminal de membres innocents del CDR, amb les noves eleccions espanyoles de novembre. I amb la sentència de l’estat dels espanyols a els presos polítics catalans passarà exactament el mateix. No hi haurà cap tipus de reacció ni popular ni política que comporti un desgast seriós, en cap sentit, de l’estat dels espanyols. Es perdrà novament una oportunitat estratègica colossal pel moviment independentista català. D’aquí a unes setmanes ningú recordarà la data en què la sentència va ser feta pública. La gent seguirà lluint llaços grocs i demanat la llibertat dels presos, però ni el Govern ni les entitats “independentistes” faran absolutament res, més enllà de discursos, declaracions i propaganda.

Un Govern independentista aprofitaria el mateix dia de la publicació de la sentència per aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència de 2017, demanar a la gent que defenses la Generalitat i el Parlament amb una mobilització constant, i desplegar una bateria d’accions que culminarien amb un control efectiu del territori sostingut i una Proclamació d’Independència en poques setmanes.

L’actual Govern de la Generalitat ni vol ni pensa fer res de tot això. Les organitzacions ANC i Òmnium no faran res per forçar aquesta situació ni per exigir-la. Al contrari, s’alinearan en perfecte i estudiada discordança amb el to de perdedors ploraners que en gastarà la classe política.  Per això, tota la operació anomenada Tsunami Democràtic està pensada per conduir la protesta cap a un no-res fàcilment digerible. Hi haurà protestes i algun detingut. Provablement la Generalitat es presenti com acusació particular contra l’independentista que cometi l’error de creure que defensa un Govern que treballa contra ell. Passat un temps, entre el caos processista, algun gag del Polònia, i les tertúlies de radio i televisió demanant calma i tranquil·litat, la situació es normalitzarà i s’interioritzarà un cop més la derrota.

L’últim mur som nosaltres. I ens costarà saltar-lo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s