CREMAR EL SIMULACRE (1)

El model d’immersió lingüística ha estat sempre, a Catalunya, un simulacre. Un model d’escola catalana que no ha tingut mai la llengua pròpia del país com a única vehicular, que ha venut una falsa normalització lingüística com a un model d’èxit social i que s’ha utilitzat per validar políticament un procés accelerat de substitució de la llengua catalana per la llengua castellana. El model d’immersió ha estat sempre una farsa justificativa, per incomplert i ineficaç. La prova més evident: les dades d’ús habitual del català, en qualsevol àmbit, no fan sinó recular des de fa dècades, mentre es justifica i perpetúa un model sòcio-educatiu basat en el suposat coneixement acadèmic de la llengua que en tenen els ciutadans. Una altra fal·làcia enorme, perquè aprovar l’assignatura de català no et fa competent en l’ús de la llengua ni molt menys en garanteix un ús social habitual. Hi ha amplies zones del país on el català ha desaparegut.

La política educativa a Catalunya mai s’ha regit per criteris lingüístics raonables, ni fonamentats en un anàlisi seriós i realista sobre l’estat de la llengua catalana al país.  Encara menys s’ha intentat vestir un sistema de defensa i atenció especial i prioritària a la llengua pròpia, ni en el desplegament efectiu d’un model educatiu que en garantís la supervivència i en revertís el procés de substitució que pateix en front de la llengua castellana. Just al contrari.

El què s’ha practicat des de les institucions ha estat una política de cobertura mediàtica segons la qual el català guanyava terreny en ús i coneixement i la seva situació es normalitzava a nivell social. És a dir, una campanya de publicitat enganyosa, cínica i perversa,  que ha durat dècades i que s’ha centrat en crear un relat diametralment oposat a la realitat a les escoles o als carrers, als bars o als jutjats, als camps de futbol o als mitjans de comunicació . Manipulant les dades i amagant sota una capa d’autocomplaença injustificable el fet incontestable que la llengua pròpia del país patia i pateix un nivell de degradació altíssim, tant en el nombre de parlants habituals com en la qualitat mateixa de l’idioma, els diferents governs autonòmics catalans han estat cobrint sota la cortina de fum dels amplis consensos (creats precisament amb i per aquells que volien i volen la minorització i finalment la desaparició de la llengua catalana) una situació de feblesa terminal de l’idioma propi del país.

 

La nocturnitat i traïdoria amb la qual el govern autonòmic català pretén desdibuixar encara més el simulacre d’immersió lingüística i d’escola catalana, convertint-lo en un model dit plurilingüe i intercultural, acaba finalment amb la idea de la  llengua catalana com a vehicular en el sistema educatiu. Transforma el sistema educatiu català, de facto, en un marasme d’itineraris lingüístics dispersos i inconnexes, amb la cobertura legal per bandejar el català a menys d’un terç de les matèries escolars i potenciar llengües estrangeres (castellà, xines, àrab) per substituir la llengua del país. El que pretén el govern autonòmic a Catalunya és acabar amb el model educatiu universal basat, sobre el paper, en l’escola catalana, i substituir-lo per un model deseducatiu personalitzable i acultural. Un model que relega la llengua pròpia del país a una mera opció acadèmica.

L’autonomisme a Catalunya porta dècades dedicant-se en cos i anima a la destrucció nacional dels catalans. La pràctica habitual és utilitzar la realitat com a mera referència per dissenyar un discurs que cobreixi la decadència en la llengua, la cultura, els valors i les creences pròpies dels catalans, folkloritzant la catalanitat com a mètode per destruir la nació. Disfressat de sobiranista, federalista o independentista, l’autonomisme espanyol a Catalunya no ha tingut mai cap escrúpol a l’hora de pintar amb psicodèlics colors llampants i fluorescents un país inventat, on el català floreix i la multiculturalitat enriqueix indiscutiblement, sobre el trencadís descolorit d’una nació catalana que es desdibuixa.

La cultura política del país es basa en un comportament mafiós, d’extorsió i estafa, d’una classe dirigent forjada en la mediocritat autonomista que té per únic objectiu conservar un estatus de poder simulat, que els permeti seguir participant de les miserables prebendes que se’ls ofereix des del sistema teledirigit des de Madrid.

Menteixen quan parlen d’economia, menteixen quan parlen d’indústria, menteixen i manipulen quan parlen de cultura, menteixen i insulten la intel·ligència quan parlen d’immigració, de drets socials o laborals. Menteixen quan parlen de democràcia, de llistes obertes, de primàries, de participació i transparència. Menteixen quan parlen de drets humans, de defensa dels presos, de governs efectius i legítims. Menteixen quan parlen d’independència, menteixen quan parlen de república i menteixen quan parlen d’autonomia, de sobiranisme, d’interdependència o federalisme. Menteixen en tot perquè la base del seu pensament és i ha estat mentir i manipular, perquè els catalans no ens adonéssim de fins a quin punt estàvem enterrats sota una muntanya de simulacres i eufemismes. Com no haurien de mentir sobre la llengua, sobre l’educació o sobre la immersió lingüística? Com no haurien de mentir si mentir és l’únic que saben fer?

La destrucció del què quedava del simulacre d’ immersió lingüística hauria de servir per iniciar una revolució civil contra els partits polítics que la impulsen. Que es permetin el luxe de contradir tot allò que els ha portat a governar i ostentar el poder prova que els seus estrategues calculen que els pot sortir gratuït, o no massa car, destrossar la nació. De nosaltres depèn que s’adonin massa tard del seu error i que davant hi tenen un poble viu, i no la desferra que creuen estar enterrant. Desfer-nos de qui lluita aferrissadament contra la Nació, per molt que es disfressi, és una causa justa i noble. Justificar-ne les misèries i els enganys significa rendir-nos i desaparèixer.

3 respostes a “CREMAR EL SIMULACRE (1)”

  1. Exacte: argumentación impecable i diagnostic real. Sóc testimoni de tots aquests efectes en tots els meus anys de docència universitària

    M'agrada

  2. Comentari d’una radicalitat extrema. Comparteixo la frustració de qui l’escriu, i afegeixo: mai no podrem evitar la calculada política migratòria practicada pel govern espanyol (i pels governs de la majoria d’estats del món) que té com a finalitat el genocidi lingüístic d’una nació petita . Hi haurem de lluitar sempre.

    M'agrada

  3. “El què s’ha practicat des de les institucions ha estat una política de cobertura mediàtica segons la qual el català guanyava terreny en ús i coneixement i la seva situació es normalitzava a nivell social. És a dir, una campanya de publicitat enganyosa, cínica i perversa, que ha durat dècades i que s’ha centrat en crear un relat diametralment oposat a la realitat a les escoles o als carrers, als bars o als jutjats, als camps de futbol o als mitjans de comunicació . Manipulant les dades i amagant sota una capa d’autocomplaença injustificable el fet incontestable que la llengua pròpia del país patia i pateix un nivell de degradació altíssim, tant en el nombre de parlants habituals com en la qualitat mateixa de l’idioma, els diferents governs autonòmics catalans han estat cobrint sota la cortina de fum dels amplis consensos (creats precisament amb i per aquells que volien i volen la minorització i finalment la desaparició de la llengua catalana) una situació de feblesa terminal de l’idioma propi del país.”

    És un diagnòstic exacte segons la meva experiència de 40 anys de docent universitària (poètica i retòrica i estratègies de lectura), i de participació en la industria editorial com a lectora professional. Cada vegada ha estat més difícil defensar l’ús del català com a llengua vehicular i la utilització de textos de la nostra tradició literària (a excepció, clar, dels professors de filologia catalana -que per cert disposen de poquíssimes places (a Humanitats de la Upf, 5 càtedres d’espanyol / 1 de català). El pensament literari i poètic, teòric i amb metodologia de la lectura es fa des d’altres disciplines i amb castellà (la llengua de la majoria dels professors, ja que no s’ha exigit mai el coneixement i l’us del català a Catalunya, ni s’ha tingut mai en compte la paritat lingüiística per accedir a les places. Això es podia fer? No ho sé. El resultat és que els autors catalans més valuosos (mancats també de la presència als mitjans)difícilment apareixen com a objecte d’estudi. I aquesta absència de pensament crític els condemna a no formar part de l’imaginari disciplinar dels joves humanistes del país. I ara, per mor de tenir més clients, resulta que el coneixement del català (ni que sigui passiu) no és un requisit per a fer el Doctorat en HUMANITATS. El castellà SI. Sense comentaris.
    Jo, humanista Em malfiaria d’una universitat i d’uns humanistes que no tenen com un orgull tenir la plusvàlua d una llengua fundacional europea, i que tampoc tenen cap respecte ni per la llengua ni pel territori on acampen.
    Però és la Insitucio catalana, la que hauria de defensar legalment (i amb dret perfectament natural tothom ho entendria ) aquesta diferencia enriquidora.(i realment no gaire difícil d’assumir: (no es tracta pas del xinés) Però no hi ha manera; px els castellanoparlants no solament tenen més drets de ser, sinó també reben el dret d’impedir el nostre imaginari més important: la llengua. I són molts, ¿masses?
    O sigui que com diu l’autor de l’article, és possible que:
    “el què s’ha practicat des de les institucions ha estat una política de cobertura mediàtica segons la qual el català guanyava terreny en ús i coneixement i la seva situació es normalitzava a nivell social. És a dir, una campanya de publicitat enganyosa, cínica i perversa, que ha durat dècades i que s’ha centrat en crear un relat diametralment oposat a la realitat a les escoles o als carrers, als bars o als jutjats, als camps de futbol o als mitjans de comunicació . Manipulant les dades i amagant sota una capa d’autocomplaença injustificable el fet incontestable que la llengua pròpia del país patia i pateix un nivell de degradació altíssim, tant en el nombre de parlants habituals com en la qualitat mateixa de l’idioma, els diferents governs autonòmics catalans han estat cobrint sota la cortina de fum dels amplis consensos (creats precisament amb i per aquells que volien i volen la minorització i finalment la desaparició de la llengua catalana) una situació de feblesa terminal de l’idioma propi del país”

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: