Haver fet la feina

Si el divendres 27 d’octubre el Govern de la Generalitat hagués fet la seva feina, avui no estaria repartit entre l’exili o la presó. Si el divendres 27, després de declarar la independència, el Parlament de Catalunya i la Generalitat s’haguessin posat a treballar immediatament per desplegar la Llei de Transitorietat i, a base de decrets i ordres de totes les conselleries del Govern haguessin posat en marxa la República, avui el MHP presidiria les reunions del Govern i no hi hauria ni el vicepresident ni cap conseller tancat a presó.

Però no. El Govern, amb el MHP al capdavant, va desaparèixer. Va callar durant 48 hores interminables. Cap dels consellers ni cap membre del Govern va dir absolutament res en els dos dies subsegüents a la declaració d’independència, en un grotesc silenci que va sumir el país en una expectació tensa preludi del desastre total. La fugida a Brussel·les de part del Govern era incomprensible per un independentista. L’entrega a la justícia espanyola per part de l’altre significava la nota final a una cúmul de poca-soltades que res tenien a veure amb un mínim de decència política. No diguem ja, de comportament independentista.

Si el divendres 27 d’octubre al vespre, el MHP i el Govern haguessin demanat al poble que defenses la República als carrers, mentre ells la desplegaven jurídicament des de la Generalitat, aquest país hagués respost amb valentia i dignitat. Si el 27 al vespre s’hagués demanat des de l’ANC i Òmnium que desenes de milers de persones es plantessin indefinidament davant del Parlament i de la Generalitat de Catalunya, el poble català no hagués dubtat ni un segon a defensar el Govern legítim i les seves institucions. I ho hagués fet sense complexos, amb valentia i davant de qui hagués fet falta. Però els governants de PdCAT i ERC, en comptes de mostrar dots de lideratge i confiança en el poble, només van poder ensenyar la seva veritable cara: uns homes i unes dones políticament esquifits, mediocres encongits davant d’absurdes amenaces que ni tant sols avui son capaços de confessar. I no les confessen per una simple raó: no van existir mai les amenaces de violència desfermada per part de l’estat espanyol contra la població civil catalana. Mai.

Amb la seva covardia mediocre i la seva tendència innata al martiri obscenament inútil, els líders que ens havien promès mil-i-una vegades que treballaven per la independència es van dedicar, arribat el moment clau de la història del país, a callar i obrir les portes de les institucions catalanes a l’enemic, perquè aquest les potinegi i les violi al seu gust.

Algú ha de dir-ho. Algú ha de ser capaç de dir la veritat. Si el MHP Puigdemont és a l’exili és perquè no va actuar com un líder, sinó com un mediocre covard. Si mig Govern és a la presó és per la insensatesa de la seva inacció i per l’encara més gran bestiesa d’entregar-se a la Injustícia espanyola arribat el moment. Amb aquest conjunt d’insensateses majúscules no sols han entregar el país al caos de l’enemic desfermat, sinó que han afegit enormes dificultats a la defensa de la República i la consolidació de la mateixa. No sols han abandonat el poble a la seva sort sinó que encara gosen voler dirigir-lo política i moralment des de l’estranger, cosa que algú amb dos dits de front i la mínima vergonya hauria renunciat a fer fa setmanes.

Que els espanyols siguin uns cínics feixistes recalcitrants no fa bons en cap cas al MHP i el seu Govern de passerells. Al contrari. L’afirmació certa de que a Madrid i a la resta de l’estat dels espanyols la ràbia contra Catalunya i tot el català és profunda i violenta fa encara més incomprensible i enutjosa la covarda deserció d’un Govern que ho tenia tot a favor per fer i consolidar la República i que va optar per la més absurda de les rendicions. Un Govern així no es mereix cap confiança. Un Govern de PdCAT i ERC no es mereix que els tornem a entregar el país perquè ells es dediquin a mentir-nos i trair-nos arribada l’hora gran. Ho dic i ho seguiré dient fins que calgui o pugui: Puigdemont, Junqueras, Romeva, Borras, Rull, Turull i companyia són a la presó o a l’exili perquè no van voler la seva feina.

Ja els en treure’m quan puguem. Però primer cal fer el que ells no val voler o saber fer: la República catalana.

Una resposta a “Haver fet la feina”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: