Els fets

Mentre el nombre de fets reals i verificables encaminats a fer de Catalunya un estat independent en forma de república o d’ou ferrat continua encallat tossudament en un gloriós i rodó zero, el nombre de dies històrics emocionants i memorables precedits de discursos emocionats no para de pujar. La bona gent em mira com si estigues sonat quan els dic que des de 2010, el pas més rellevant que s’ha fet per la independència de Catalunya ha estat la laminació de l’estatut d’autonomia per part del TC espanyol. Des de que el procés d’independència es transforma en el Procés processista la cosa es congela i comença l’era de l’eufemisme, la martingala de proclames i declaracions tant grandiloqüents com inútils i el tractar a els catalans com nens de teta dient-nos cada dia que estam a un pam de la independència.

La bona gent em mira com si anés borratxo quan els comento que amb més de cinc anys de Procés processista tenim menys estructures d’estat que Murcia, paguem més impostos que a Dinamarca i Espanya ens segueix robant desenes de milers de milions d’euros cada any. Resulta absurd repetir-ho, però a hores d’ara ni una sola de les proclames de sobirania ni de les resolucions del Parlament ni les actes dels ajuntaments de l’AMI ni cap de les manifestacions organitzades per l’ANC  ha fet de Catalunya un país més independent. El que segur que ha fet ha estat carregar la gent amb actes redundants, cansar-la amb la falta de resultats i gastar un munt de recursos i energies en publicitat institucional fet veure que el Govern treballa per alguna cosa més que no sigui perpetuar els seus inquilins en el poder.

La bona gent intenta convencem de que cada detall, cada passa, cada manifestació i cada proclama eren necessàries per arribar on som. Quan els demano on som em contesten que a un pam de la independència i que a l’octubre votarem en un referèndum. Que no ho veig? Que no soc capaç d’entendre que els polítics fan el que poden i que tot costa molt i que el govern dels espanyols és molt dolent i que el món ens mira? Jo vaig créixer rodejat de musics i escriptors. A casa veia créixer els contes i les novel·les i les operes i les simfonies com el fill del pastisser veu el seu pare fer pastissos. I vaig aprendre a descobrir els fils d’un argument, els silencis del pentagrama. Vaig aprendre a distingir la melodia del soroll. La fantasia ben estructurada de la mentida barroera. No puc evitar veure el Procés com un artefacte propagandístic de perpetuació política. No tinc el valor necessari per abandonar la raó i deixar-me emportar per una fe postissa i pel quedar bé de la camaraderia processista.

La bona gent em diu que l’1 d’octubre votarem en un referèndum d’independència. No penso combatre aquesta idea. El que penso fer és explicar que els mateixos que ara ens prometen que votarem porten des de 2012 mentint-nos. I un cop han mentit ens demanen el vot. I nosaltres els votem, perquè ens prometen quelcom diferent, millor, definitiu, màgic. No penso combatre la fe processista, però cal remarcar el fet, real i constatable de la increïble falta de fets reals i constatables. Cap millora, cap pas endavant, cap desobediència. Cap ni una. Enlloc. Mai. Resulta impossible fer entendre la realitat a algú que vol pensar que convocar un referèndum és prometre un referèndum. Jo crec en els fets i en el guiar-me pels fets que construeixen la meva experiència per mirar de no posar la mà al foc. M’he cremat algun cops, però l’experiència em diu que els processistes no seran capaços de desafiar l’estat dels espanyols perquè no entenen què és l’autodeterminació i no tenen el valor per entendre-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: