Primer anunci de l’any

El “Proces” ha entrat en la fase primer anunci de l’any. En realitat ven el mateix producte inútil i caducat de sempre, però la campanya necessita incrementar els seus recursos i dirigir el personal cap als camps semàntics i religiosos que la seva fe demanda per perpetuar-se. Data i pregunta, urnes i paperetes, cimeres i reunions, fum i excuses. Que la Comissió de Venècia hagi respost a Puigdemont que el referèndum ha de ser pactat amb l’estat dels espanyols era previsible. Que els processistes redoblaran l’aposta per difuminar el concepte d’autodeterminació i convertir el referèndum de l’1 d’octubre en una pantomima publicitària de martirologi preelectoral, també.

De fet, aquesta andròmina del Pacte Nacional Pel Referendum, pactat, és clar,  serveix com a excusa doble, que és l’especialitat dels processistes i l’arma amb la que han anat justificant tots els incompliments electorals des de 2012. No és ni original ni especialment astut, perquè aquest tipus de maniobres politico-publicitàries ja les feien els Tokugawa  fa uns quants segles, però dona resultats positius en un país ofegat per una dissociació cognitiva enquistada. Quan el referèndum es converteixi en el res-feremdum, els processistes diran que la culpa és d’Espanya, estat poc democràtic que no l’ha volgut pactar i per això l’ha fet impossible i al mateix temps vendran una historia tràgica de llàgrimes de cocodril en la que els comuns seran retratats com a traïdors a la pàtria per no acompanyar el “Procés” i bla bla bla de la retòrica loser de sempre.

Els processistes, reconeguts il·lusionistes, faran tots els trucs que calgui per convèncer al personal que, en realitat, el res-ferendum ha estat quelcom relacionat d’alguna manera amb l’autodeterminació. Quelcom útil, històric i meravellós i que Catalunya ha guanyat no-sé-què sota l’atenta mirada de la comunitat internacional. Sortiran a escena amb un discurs renovat i ple d’eufemismes sobre nous reptes i horitzons, amb un tempo adequadament llunyà i sobretot, perquè tota la cosa va d’això, demanant el vot en unes noves eleccions autonòmiques qui sap si plebiscitàries, fundacionals, heptacrucials o hiperbòliques. La infinita capacitat dels processistes per la invenció publicitària ens pot deixar a tots garratibats.

Hi ha gent de bona fe, i també una incansable tropa de carallots a sou, que creuen i fan creure a la gent que el referèndum és 1- la millor opció, 2- imparable, 3- super ultra democràtic. També hi ha qui defensa que la pantomima de la demanda continua d’un referèndum pactat legitimarà la declaració d’independència per la formula de causa justa. Tot això resultaria interessant i digne de discutir si el Govern estigues encapçalat per independentistes. Tot això seria molt important si el Govern tingues el valor i la fermesa de fer el que s’ha de fer el què s’haurà de fer quan s’hagi de fer. Però resulta que, bàsicament, cap de les dues circumstancies s’ajusta a la realitat. Es gira feina pels que pensem combatre la inoperància d’unes formacions polítiques inútils pel país.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: