La seqüencia bàsica

Una de les característiques més destacades dels règims autoritaris és la quantitat enorme de recursos que destinen a vendre les seves mentides i el respecte inversament proporcional amb aquells que no se les empassen. El processisme, com a canal publicitari successor continuista de l’autonomisme regionalista, és l’aplicació metodològica a Catalunya d’una política basada en la desconnexió entre discurs i realitat, en l’eufemisme desconcertant, la por, la manipulació i la mentida. Aquest tipus de dictadures es couen a foc lent i s’ aprofiten de conjuntures socials critiques per sembrar el terreny de joc polític de contradiccions, malentesos i frustracions.

L’autonomisme catalanista, és a dir, el poder polític hegemònic en una Catalunya sense cap poder, ha tingut sempre el control social com a obsessió primera. La seva configuració mental, però, no li ha permès entendre la política com una pulsió viva de l’interès general, sinó com una xarxa de clientelisme fidel sols a l’interès propi d’una casta política parasita. Així, ha estat incapaç de preveure cap escenari futur amb un mínim encert i d’aquí la sensació general d’esfondrament del sistema, la populista improvisació embogida i la manca absoluta de resultats.

L’artefacte propagandístic actual, el “Procés”, convertit en un cul de sac mutant,  és el resultat d’una teranyina que els seus protagonistes han anat teixint des de l’any 2010, en la qual ens voldrien a  tots atrapats i que s’ha basat, des que el catalanisme es disfressà d’independentisme, en la seqüencia següent.

Primer, crear totes les eines i mecanismes per controlar el què està passant, encara que, en realitat, no s’entengui res del què està passant. Si aquestes eines o mecanismes neixen fora del control dels amos del “Procés”, dedicar tots els recursos necessaris a influir-hi per acabar dirigint-les. Vegis les estrambòtiques contorsions i justificacions vergonyoses que l’AMI o Omnium han fet des del 2010 sobre la política erràtica dels processistes per acabar essent totalment dirigides i diluïdes.

Segon, proposar solucions estrambòtiques i mecanismes impossibles per resoldre un problema molt simple, utilitzant un llenguatge farcit d’eufemismes i contradiccions, desinformació i aprofitant, paral·lelament, per construir un relat victimista redemptor d’exaltació dels líders processistes. Notis l’impacte de la neollengua del “dret a decidir” i tot el seu desconcertant camp semàntic en el discurs polític i públic, dissenyat específicament per contaminar amb conceptes erronis i plantejaments absurds un tema tant clar, específic i treballat com el de l’autodeterminació i la independència.

Tercer i últim, per tancar el cercle seqüencial i davant del fracàs estrepitós de les seves propostes i receptes estrafolàries, el “Procés” es transforma i muta per enfocar el seu discurs i el seu aparell publicitari, a traves de tots els seus canals, entitats, diaris, revistes, tertulians i articulistes a sou, i mirar de minimitzar l’impacte de la seva falta de resultats i l’incompliment flagrant de les seves promeses. D’aquí el xoc brutal entre promeses i fets. I d’aquí també la nul·la fiscalització de resultats del “Procés” en una continua fugida endavant cap al no res.

Donat aquest panorama, resulta comprensible que la base popular independentista sembli comportar-se com una dispersa banda de musics desafinats, perduts i desorientats, massa acostumats a viure amb una partitura mutant i incomprensible, que han fet l’elecció de la seva vida triant un director borratxo i gandul. La qüestió és, que passarà abans: si canviarem els ineptes directors o ens acostumarem al guirigall absurd de la seva música.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: