LA DIRECCIÓ CORRECTA

L’independentisme necessita un Congrés Nacional, on es reuneixin totes les formacions que segueixen defensant un Estat català lliure, sobirà i independent. Aquest Congrés Nacional independentista és imprescindible, urgent i representa la única opció que té el país per alliberar-se del jou espanyol.

El talent i les bones idees hi són presents en tots els partits independentistes. També hi ha els lideratges potencials. Hi ha gran capacitat organitzativa i una energia que neix de la veritable estima al país. Però en aquest independentisme també hi ha una greu manca de recursos econòmics, contactes i complicitats que es desaprofiten, oportunitats perdudes i un cada vegada més gran sentiment de derrota i frustració,  amb la certesa de que es lluita contra enemics massa poderosos com per plantejar batalles amb garanties de poder, ni tant sols, lluitar-les.

Tothom que hagi estat involucrat en alguna de les organitzacions independentistes que en els últims temps hagi intentat reeixir políticament, sap de què parlo. Tots els dirigents d’aquestes formacions són conscients del que dic, i hi estan d’acord. Ho puc afirmar i ho afirmo perquè els conec a tots. I tots em coneixen a mi i saben que no menteixo.

El perill més gran en aquests moments és creure que una sola d’aquestes formacions té futur per si sola, en una Catalunya sotmesa cada dia més profundament per l’autonomisme col·laboracionista. Entenc perfectament que cada membre d’aquestes formacions cregui que la seva té raó, que els seus postulats són correctes i que defensa idees lògiques i sensates que portarien Catalunya a la independència. I ho entenc perquè és cert. El problema no és aquest. Tenir raó ja no és el problema. La qüestió és que una de cada mil vegades, David aconsegueix vèncer Goliat. En la resta d’ocasions, David és esclafat sense pietat i escarnit sense remordiment. El Congrés Nacional Independentista hauria de convertir aquest independentisme de partits joves i petits, units per una vegada, en un Gòlem capaç de derrotar el Goliat botifler.   

El Congrés Nacional Independentista ha de ser una realitat ben aviat i ha de significar el moment fundacional d’una unió en la necessitat. No es pot demanar a ningú que renunciï a la seva marca, ni als seus estatuts, ni a la seva dinàmica interna, si no vol. Però si que s’ha de valorar la possibilitat de poder vestir una eina conjunta en nom de la independència de la Nació, ara que la victòria dels pactistes espanyols és tant clara. Com a independentista, amb una llarga experiència en aquest món d’activisme ben intencionat, de política amateur, d’iniciatives interessants però sempre dèbils i perdudes, però també com a coneixedor de la malaurada historia del país, puc assegurar que la desídia i el recolliment poden afectar de manera greu una gran part d’aquest independentisme resistent, si no s’actua amb fermesa i generositat en la direcció correcta.

A la guerra s’hi va amb els germans, per molt poc que t’hi facis. Encarar els conflictes amb l’estratègia d’anar-nos fent petits, és un regal extraordinari per als nostres enemics comuns. Actuem amb valentia. Enfrontem-nos amb les nostres petites diferències. Construïm el Gòlem de la victòria, que sigui una riuada s’emporti per davant tota la brutícia autonomista.

DEIXAR DE FER L’IMBÈCIL

Hom diria que la victòria definitiva del Processisme sobre l’independentisme, i la conseqüent desaparició per reconversió del Procés en una etapa nova, hauria d’actuar necessàriament com a catalitzador també per a una nova etapa, per tots aquells que continuem tenint la independència de Catalunya com a principal objectiu polític. No resulta tant senzill.

Massa sovint, la pròpia dinàmica de grup, les amistats o tírries personals i sobretot, la falta de visió de conjunt, fan que l’independentisme construeixi mil alternatives diferents per a una sola proposta. O que, més decebedor encara, es generin absurdes dinàmiques d’enfrontament entre diferents organitzacions minúscules que defensen postulats pràcticament idèntics. Aquesta és una situació perfecte per els ocupants espanyols i per als seus socis de l’administració colonial. Es mantén l’independentisme fracturat, dividit i esquifit, evitant que suposi no ja una amenaça electoral o alternativa de Govern, sinó utilitzant-ne la insignificança per ridiculitzar les idees sensates i realistes que proposa, i que són les úniques que poden fer de Catalunya un Estat independent. I cercle tancat.

És per això que aquesta vegada, després d’una dècada de lluita, en la que efectivament ho hem tingut a tocar i en la que, no menys efectivament, el fracàs ha estat estrepitós, hauríem de prendre una decisió potser històrica.

Sabem que la situació ha quedat aclarida. Tornem a ser entre l’autonomisme i la paret. Entre l’espasa i l’Estat. Tornem a la rendició i la politiqueta subalterna revestida de pactisme institucional. D’acord. Sabem que els partits del regim autonòmic tenen centenars de milers de vots, molts d’ells independentistes encara confiats, a la butxaca. D’acord. També sabem que hi ha mig milió d’independentistes, pel cap baix, que van deixar d’ anar a votar a les passades eleccions. Per por al virus? Desencantat després de tantes mentides processistes ? Directament fastiguejats per la miserable traïció dels partits?

Hem d’oferir a aquesta immensa quantitat de gent una opció independentista solida i coherent. Els independentistes tenim l’obligació de no deixar morir les esperances del poble , aclaparats per quatre aixecacamises de fireta. Però no podem fer-ho ni ho farem des de la divisió i les capelletes. Ja sé que costa molt d’acceptar-ho, però és així. Les mil propostes independentistes estan abocades a mil fracassos, que sempre seran el mateix fracàs. Cal superar qualsevol animadversió personal o col·lectiva, qualsevol apriorisme desenfocat. Cal eliminar de l’equació el pensament màgic de creure’s el millor cuiner amb la millor recepta. Amb tot l’amor, estima i comprensió, cal deixar de fer l’imbecil.

El poder de renovació i il·lusió que una formació sorgida de la unitat entre els que encara creuen en la independència, capaços de renunciar a projectes que creuen útils però que en realitat no ho són, ha de ser fruit de la generositat, la valentia i el comprimís directe amb el país. No podem renunciar a cap lideratge. A cap cervell ni a cap idea. No podem cedir més espai a els carallots pactistes i botiflers que han portat el país a la derrota més vergonyosa en segles. Prou. Deixem de cometre errors i comencem a actuar com la alternativa que podem arribar a ser si fem camí en la direcció correcte. Pas a pas, però mai cap pas enrere.

LA MORT DEL PROCÉS

El Procés cap a la independència de Catalunya ha acabat i amb ell, el seu fill bastard preferit, el Processisme. Si teniu ganes de discutir-ho, matisar-ho o negar-ho rotundament, us recomano que deixeu de llegir.

El Procés cap a la independència, és a dir, el conjunt de mentides, eufemismes i contra política dissenyada exclusivament per evitar la independència de Catalunya ha mort perquè ja no és necessari. I no és necessari perquè, per molt que quatre il·luminats segueixin creient que la terra és plana, el Procés i el Processisme han guanyat. Han triomfat. Han assolit el seu objectiu. Han aconseguit, sense oposició i sense massa esforç, que Catalunya segueixi sotmesa a l’Estat dels espanyols, superant el que podia haver estat el moment històric definitiu per a l’alliberament nacional.

Amb la mort del Procés, s’enceta l’etapa post-processista, de transició entre l’aparença forçada i la salutació al públic mentre s’abaixa el teló i s’encenen els llums i tothom cap a casa que la funció ha acabat. Ara toca gestió autonòmica, reconstrucció autonòmica, diàleg autonòmic , pacte autonòmic i queixa autonòmica. N’hi ha, com a mínim, fins al 2025 i no hi ha manera humana ni política d’escurçar aquest període. Però el més sensat i raonable, el més realista i seriós és entendre i assimilar que ens n’anem de fet al 2028 amb governs post-processistes, on el component processista anirà perdent força, per irrellevant, mentre en guanya obertament l’autonomisme catalanista perdedor i subaltern de sempre.

El que potser costa una miqueta més de veure és que amb la mort del Procés/Processisme, ha mort també el que es podria anomenar anti-processisme. El conjunt d’organitzacions, partits i persones que veien l’estafa del procés de mil anys lluny i feien el possible per combatre’l i discutir-ne els postulats i el discurs hegemònic. Aquest antiprocessisme, que no ha tingut cap èxit, en cap moment, enlloc ni per casualitat, és ara tant innecessari i contraproduent per la independència del país que és molt possible que sigui fomentat, ni que sigui per riure, per part del post-processisme, com a mecanisme per seguir folkloritzant unes postures polítiques obertament fracassades i impopulars. És possible que alguns dels seus components, per inèrcia o falta de visió, s’entossudeixin a seguir colpejant ferro fred. Però s’hauria d’evitar perdre el temps.

El final d’etapa va ser abans d’ahir. Avui tenim una realitat gens complexa, ben bàsica i transparent. Tenim el que hem tingut sempre. I quan dic de sempre em refereixo a sempre. L’autonomisme regionalista per una banda, pactista amb Madrid i antinacionalista català, que és majoritari, poderós, està ben organitzat, té talent, capacitat, contactes i tots els recursos del món. I per l’altra banda, un independentisme nacionalista unilateralista desorganitzat, dispers, enfrontat amb ell mateix, sense recursos, que odia el lideratge, que es creu el més llest de la classe, minúscul i residual, al qui no vota ningú. Quina gran oportunitat, que dirien els coach americans. Encara seguiu fent l’imbècil?!, que diria Xirinacs.

La reflexió que hauria de fer l’independentisme en aquest moment és si creu que seguint amb la recepta que l’ha portat al no-res davant del Processisme, aconseguirà resistir l’allau autonomista que ens ve a sobre, o ha arribat el moment de deixar de fer l’imbecil d’una vegada.

L’ESPIA QUE EM VA ESTIMAR

Avui, el diari espanyol El País, i el britànic The Guardian, publiquen una exclusiva conjunta on revelen que el telèfon mòbil del President del Parlament, Roger Torrent, podria haver estat víctima d’un programa espia de rastreig anomenat Pegassus, des de 2019. Els dos diaris estrangers van entrevistar-se amb Torrent fa una setmana, avisant-lo del hackeig del seu terminal i  mostrant-li un informe de CitizenLab on apareixia el seu número de telèfon en una llarga llista de terminals afectats.

Durant l’entrevista, Torrent va explicar a El Pais i a The Guardian que des de 2019 “Notava coses estranyes. Se m’esborraven missatges de WhatsApp i els historials de converses. A la gent del meu entorn no li passava. Rebia trucades i missatges SMS estranys.” A més, el President del Parlament de Catalunya va afirmar que “Sembla equivocat que els polítics siguin espiats en una democràcia amb l’estat de dret” i “Sembla immoral gastar una gran quantitat de diners públics en comprar programari que es pugui utilitzar com a eina per a la persecució de dissidents polítics”. Tot això, recordeu, ho va dir en privat a aquestes dues publicacions, fa una setmana.

Després de l’ entrevista que els dos diaris van mantenir amb Torrent, l’equip del President del Parlament va contactar amb un investigador de CitizenLab, John Scott-Railton, que els va certificar la informació.

La situació és molt greu. No per l’espionatge espanyol al President del Parlament, que s’hauria de donar per descomptat. Segons informacions fetes públiques avui pel mateix Scott-Railton, Espanya disposava de la tecnologia Pegassus des de 2015. Això fa pensar que la podria haver utilitzat per fer un seguiment dels membres del govern català en el període crític de 2016-2017, quan, en teoria, aquest preparava un referèndum d’autodeterminació i la independència de Catalunya, que ja sabem que no era el cas. La gravetat de la situació ve donada, d’entrada,  per la irresponsabilitat del President del Parlament, i el seu equip, en menystenir la possibilitat d’un hackeig del seu dispositiu,  i per la més que sospitosa inconsciència que Torrent expressa en les seves declaracions a la premsa. Però el més greu de tot és la forassenyada deixadesa amb la que Torrent reacciona al saber de primera mà la gravetat del cas.

Que el President del Parlament de Catalunya digui a la premsa estrangera, fa una setmana, que notava coses estranyes al seu dispositiu durant el 2019, havent participat en tot tipus de reunions a nivell nacional i internacional amb el seu dispositiu a la butxaca, havent de ser obligatòriament conscient de l’estat de vigilància activa per part de l’estat dels espanyols sobre la seva persona, els membres del Govern i els diputats teòricament independentistes, i amb tots els precedents que les clavegueres de l’estat havien mostrat en el període immediatament anterior al seu mandat, no fes investigar per experts l’estrany comportament del seu telèfon mòbil, és una greu deixadesa de funcions per part de la segona autoritat del país.

És, a més, una deixadesa de funcions incrementada, perquè el President del Parlament exerceix la representació de la cambra en tots els actes públics, presideix i dirigeix  la Junta de Portaveus i la Mesa, en presideix la Diputació Permanent, i ha de complir i fer complir el Reglament del Parlament. En tots aquests escenaris i obligacions, Torrent hi anava amb un dispositiu mòbil infectat per un malware espia que li feia coses estranyes al mòbil, però que mai va fer investigar ni denunciar.

No és només un cas d’incompetència extrema. Resulta sospitosament incomprensible que durant un any, Roger Torrent, el President del Parlament de Catalunya, decidís no fer res al respecte de l’inadequat comportament del seu aparell, no el canviés, no el fes revisar, no li comentés res a cap membre del seu equip més proper, res a cap expert, res a cap responsable de seguretat, a cap membre de la unitat de delictes informàtics dels Mossos d’Esquadra, ni que ningú del seu entorn ni del seu partit no li fes notar l’estrany comportament del seu WhatsApp. I més, amb l’ambient de persecució repressiva antidemocràtica que ell mateix s’encarrega de recordar cada dia.

Aquesta deixadesa de funcions incrementada hauria de ser motiu de desconfiança severa per part de tothom que hagi treballat amb el President del Parlament durant els últims anys.

Però, per si tot això no fos prou greu, el comportament de Roger Torrent resulta encara més sorprenent i recargolat, en saber-se que El País i The Guardian li mostren i li demostren la informació de hackeig fa una setmana. Una setmana. Repeteixo: fa una setmana. Una setmana durant la qual el President del Parlament de Catalunya sap que el seu mòbil ha estat piratejat. Una setmana durant la qual el President del Parlament coneix ja, de primera mà i certificadament, que el dispositiu mòbil que li feia coses estranyes durant tot l’any 2019, ha estat gravant vídeos, àudios i reportant dades de tota la seva activitat, reunions i contactes a no se sap qui.

Una setmana en la que Roger Torrent no fa res. No diu res. No denuncia res. No informa de la gravetat de l’assumpte al Govern, ni als membres de la Mesa del Parlament, ni als grups parlamentaris, ni a la Junta de Portaveus, ni diu res als seus contactes, ni als seus companys de partit, ni als activistes amb qui hagi pogut estar en contacte. I no diu res, sobretot i per sobre de tot, a la policia ni a la justícia.

El President del Parlament cau, doncs, en un cas evident de negligència greu. Una negligència que s’esdevé del fet que, coneixent un delicte, no el denuncia. Una negligència que s’agreuja perquè, a part, pot comportar un perill enorme per a qualsevol persona que estigui o hagi estat en contacte amb ell i prop del seu dispositiu, que, recordem, actua com a gravadora d’audio, video i dades, quan qui espia ho considera oportú. En la qualitat de President de la cambra catalana, aquesta negligència greu pot arribar a ser un delicte per la responsabilitat del càrrec que Torrent ostenta, i per la gravetat de la informació de la que disposa i que decideix no compartir amb qui està obligat, per llei, a fer-ho.

“És un tema molt greu per a tots; qualsevol demòcrata s’hauria de sentir molt incòmode davant aquestes notícies ”, diu Torrent a la premsa estrangera fa una setmana, i afegia que “un dels governs més progressistes de la història d’Espanya necessita preguntar-se si aquest cas servirà per acabar amb la guerra bruta ”. Ho diu ell, que durant un any va voltar pel món amb un dispositiu infectat que li feia coses estranyes que mai va decidir revisar, i que quan és informat de la situació es passa una setmana callant, sense dir res a ningú ni denunciar-ho, esperant que la premsa ho publiqui.

O Torrent és un carcamal que no sap què és la guerra bruta ni menys entén de què va això de la democràcia, o és un element molt perillós de qui cal desconfiar en tot moment. Provablement, i probablement, les dues coses i en els dos sentits. Perquè Roger Torrent no només ha demostrat ser un irresponsable. El seu comportament negligent i perillós es pot atribuir a un nombre limitat de causes.

La primera és que el President del Parlament és un idiota sideral. Un bufanúvols tocacampanes d’una imbecilitat paralitzat, incapaç de comprendre la responsabilitat que ostenta, l’objectiu d’informació política sensible que ofereix, i el càrrec que representa. Un ximple que no ha entès en quin escenari es mou ni en quin món viu, i que per això resulta el pocapena perfecte per a ser una eina útil per a l’enemic de Catalunya. No perquè sigui independentista, sinó perquè és un gamarús.

La segona és que Roger Torrent és un carallot que realment no sabia que el seu mòbil estava infectat, però al mateix temps és un cretí forassenyat i un cínic temerari, que ha jugat amb el tempo mediàtic, negligint la llei de manera greu,  per mostrant-se volgudament com a víctima d’un malèvol espionatge espanyol i guanyar punts en la carrera per la candidatura a la presidència de la Generalitat dins d’ERC. Un polític gris i mediocre, a qui el públic mira amb menyspreu, que ha volgut aprofitar la situació per recuperar part de credibilitat i fer veure que és un independentista actiu i convençut, que per això representa un perill per l’estat dels espanyols i en conseqüència, l’espien. Si aquesta fos l’explicació, la desgraciada maniobra política seria compartida per el seu equip més proper i la facció de seguidors buscadors de càrrec i pagueta dins d’ERC, cosa que implicaria a més gent en l’episodi de seriosa negligència, dins d’un típic comportament mafiós.

I la tercera i última és que, bàsicament, el President del Parlament de Catalunya treballa per l’estat dels espanyols. Que, al seu servei, ha tingut un dispositiu conscientment infectat durant anys, que l’ha utilitzat per recavar informació sobre gent del seu entorn, del Parlament i del Govern, i que les amenaces de Pablo Casado, recordant-li que tenia dues filles i que havia de vigilar, van fer efecte o ja ni tan sols calien. En aquesta hipòtesi, Roger Torrent seria un dels temps més fastigosos que ha conegut la política catalana. I la llista és llarga, cregui’m.

En la pel·lícula de l’agent secret més famós del cinema, L’Espia que em va estimar, James Bond (Roger Moore) s’enfrontava a un milionari tronat que volia construir un nou ordre mundial a base de bombes atòmiques. El nostre espia preferit li desmuntava el circ, impecablement vestit, amb l’ajuda d’una gràcil espia russa (Barbara Bach, la dona de Ringo Star en la vida real), embolcallat per una banda sonora encapçalada per el magnífic tema Nobody Does It Better (Ningú ho fa millor).

És possible que aquest sigui el cas de Roger Torrent i que ningú menteixi millor que ell. O simplement, és possible que sigui tot el contrari i que ningú ho faci pitjor que ell. Sigui com sigui, el President del Parlament ha de presentar la seva dimissió avui mateix i ser objecte d’una investigació exhaustiva que aclareixi tot aquest tèrbol i antidemocràtic assumpte. Almenys, això és el que hauria de passar si visquéssim en un país normal. Però ja sabem que, a Catalunya res és el que sembla i el més normal és la anormalitat.

DOS-CENTS MIL MILIONS D’EUROS DESPRÉS

Des del 10 de juliol del 2010, el dia en que vàrem sortir a manifestar-nos, sota el lema Som una Nació, Nosaltres Decidim, fins a dia d’avui, una dècada exacta després, el saqueig a Catalunya per part de l’estat dels espanyols ha sigut de més de dos-cents mil milions. Repeteixo,  200 mil milions d’euros Si, 200.000.000.000 d’euros. Els pressupostos de ciència ficció aprovats pel Parlament en plena pandèmia, essent un gens sofisticat exercici de fantasia comptable, preveuen per aquest 2020 una despesa del sector públic català de 36 mil milions d’euros. Essent la mitjana dels pressupostos catalans autonòmics aprovats des de 2010 d’uns 32 mil milions d’euros, aquesta circumstància de depravació colonial espanyola significa que a Catalunya se li han robat 6 anys de pressupostos autonòmics. En una dècada.

Tot està relacionat amb aquest saqueig. Des de l’educació i la sanitat, els serveis socials i l’accés a l’habitatge, els salaris i el transport, fins al preu dels aliments, la situació precària de moltes empreses i treballadors, la situació de pobresa infantil insostenible, la denigrant misèria de molta gent gran o la capacitat dels catalans per formar una família i tenir fills. El robatori econòmic permanent de l’estat dels espanyols no sols ens fa més pobres perquè, al ser un saqueig econòmic de tal envergadura, no va només de diners. Espanya ens col·loca en una situació de misèria en el present i ens roba el futur. Ens pren el futur. Ens priva de viure la nostra vida segons les nostres possibilitats. Però això ja ho sabíem el 2010, perquè feia segles que ho patíem.

Durant la Dècada dels Somnis, l’independentisme ha decidit balancejar el poder entre els dos grans partits catalanistes, Convergència i Esquerra. Dos partits que, en l’etapa autonòmica, han estat sempre al Govern de la Generalitat. No hi ha hagut cap Govern sense la seva presència, i des de 2010, han compartit majories parlamentaries absolutes i Governs de la Generalitat. Raonablement, l’independentisme va decidir igualar-los les forces, amb la idea de reforçar la vigilància mútua per maximitzar les garanties d’èxit.

Durant una dècada, els catalans han confiant en que la pressió popular massiva, empenyes a el catalanisme autonomista de Convergents, i al federalisme d’esquerres d’ERC, cap a posicions independentistes practicants, que fossin capaços d’encarar el repte amb garanties, i que aturessin la sagnia econòmica i alliberessin la nació catalana del jou espanyol. Dos cents mil milions d’euros després, si d’alguna cosa pot estar segur l’independentisme popular és que cap d’aquests objectius s’ha acomplert. Just el contrari.

No cal ser massa observador per adonar-se que el camí recorregut des del 10 de juliol de fa una dècada no ha sigut endavant, sinó en cercles. L’independentisme no ha assolit l’objectiu, això és, fer de Catalunya un Estat independent. No ha aconseguit que convergents ni esquerranosos superessin els seus complexes autonòmics. El que si que ha passat, perquè no és una opinió sinó una realitat, és que l’independentisme ha entregat tot el poder representatiu i democràtic del país a dues formacions que han desaprofitat totes les oportunitats que la inèrcia dels esdeveniments els ha servit, que s’han dedicat sistemàticament a negligir i desgastar tota eina bona per fer la independència (consulta, referèndum, declaració unilateral, institucions, democràcia, drets humans, diplomàcia, força mediàtica…) i han acabat a la presó, a l’exili, deixant el pais en mans dels pitjors dirigents de la història i venent-se el país a peces.

Dos-cents mil milions d’euros després, tota una vida després, tota una ruïna després, després de totes les derrotes, la raó indica que l’independentisme ha d’haver après que encarregar a autonomistes de fer la independència, podia semblar lògic en cert moment, però que continuar amb aquesta estratègia només pot garantir una desfeta rere l’altra. Dos-cents mil milions d’euros després, la base popular independentista, que ve de molt enrere, de molt més profund, de molt abans que els rebesavis dels fundadors de qualsevol dels partits que avui es diuen històrics hagués nascut, ha d’haver entès que ha arribat el moment de fer, amb el seu vot, que les properes batalles es converteixin en victòries, que el futur sigui digne i lliure i que els propers dos-cents mil milions d’euros es quedin a les butxaques dels catalans. I això, com sempre, depèn només dels catalans.

De la Dècada dels Somnis a la Dècada dels Malsons

El Sindicat de la Rendició, mitjançant les seves tres sectorials polítiques principals, Convergents, ERC i CUP, ha fet tot el possible per evitar la independència. Durant una dècada, els seus missatges públics i les seves promeses electorals han estat clarament contràries a la seva estratègia oculta i a la seva pràctica política real. El compte de resultats és catastròfic pel país i excel·lent per a ells i els seus amos.

Durant la Dècada dels Somnis, 2010 -2020, aquest sindicat s’ha dedicat exclusivament a atacar, enverinar i cremar totes les eines legitimes, homologades, bones i útils que el moviment independentista ha posat sobre la taula per alliberar Catalunya. Tot el poder associatiu, institucional i mediàtic, que han dominat en exclusiva, ha treballat en la direcció oposada a la independència. Ha liderat l’independentisme al carrer per congelar-lo.  Ha dit representar-lo a les institucions per fer-lo fracassar. L’ha patrocinat mediàticament per desacreditar-lo i manipular-lo. Tots els tòtems que ha creat han funcionat de llast. I durant una dècada se n’ha sortit.

Com que la independència només es pot fer des del poder, també és únicament des del poder des d’on es pot evitar. Durant la Dècada dels Somnis, el Sindicat de la Rendició ha utilitzat tot el poder que ha tingut a l’abast per fer veure que preparava la independència, quan en realitat feia tot el contrari. El que tenim avui, a mitjans de 2020, és el resultat d’una decadència perfectament estudiada. El caos, la desil·lusió, la presó, l’exili, la repressió generalitzada, l’aparent enfrontament entre independentistes, l’esfondrament del debat polític, la persistent superficialitat dels debats partitocràtics, o el govern declaradament autonomista, són el fruit enverinat d’una dècada dedicada en cos i ànima a perdre totes les oportunitats. Una dècada on els esforços del poder s’han centrat en fer créixer les dificultats, destacar les febleses i ignorar les fortaleses de Catalunya. La Dècada dels Somnis ha servit per contenir la insistent voluntat d’independència dels catalans, per degradar les seves institucions representatives, malmetre la visió pública de la política, degradar la llengua catalana i construir herois de cartró, bons només per cremar. Era impossible frenar la independència sense deixar un país desolat. Això és el que han fet i això és el que voldran continuar fent.

La reculada neoautonòmica que semblen estar protagonitzant ERC, Convergents i CUP no és real, perquè no és cap reculada. És la fase final del seu pla. Un arc argumental que ara encara la seva culminació, i que es prepara per dirigir la següent dècada amb una renovada estratègia, que aquest cop es basarà en la suposada resistència contra el feixisme espanyol, les lluites compartides amb l’esquerra espanyola, la simulació d’una guerra civil autonomista entre els partits del Sindicat de la Rendició, i una impossible recuperació economicosocial post coronavirus en el marc de la “reconstrucció espanyola”.

El llenguatge serà cada vegada més directe i clar, alhora que pervers i desvergonyidament espanyolista. La independència serà un element folklòric i decoratiu menor, un mer esquer en els discursos i programes electorals. En la pràctica política, desapareixerà de manera total, i qualsevol de les àrees més sensibles a un impacte independentista real, seran delegades a personatges d’una incompetència extrema i un proto independentisme esquizofrènic per desgastar el moviment. Els eufemismes s’aniran abandonant progressivament, en favor de la imposició d’una nova normalitat autonòmica que, comunicativament, criminalitzarà furibundament des dels mitjans catalans, qualsevol que pretengui defensar la urgència i necessitat d’independència, acusant-lo de irresponsable, criminal, immoral i insolidari.

Les aliances entre ERC, CUP i l’esquerra espanyola seran cada dia més evidents, amb pactes, aliances i complicitats a tots els nivells, amb ERC renunciant explícitament a la independència, a CUP convertida definitivament en una ridícula caricatura de comparsa mundialista per a convençuts. Convergència farà un nou simulacre d’unitat, aplegant els seus múltiples avatars i organitzacions concertades, en un simulació de llista de país, al voltant d’un Puigdemont cada dia més desacreditat i allunyat de la realitat del país, i figures menors i estrafolàries que actuaran de cobertura per a la vella guàrdia, sempre a l’ombra. La coordinació entre els tres partits del Sindicat de la Rendició pel desenvolupament d’aquest guió serà perfecte. Bàsicament, el què ha passat fins ara però redoblant els esforços de desmemoria, criminalització de l’independentisme i autonomisme practicant.

Per evitar que la Dècada dels Somnis doni pas a la Dècada dels Malsons, els catalans haurem de prendre una sèrie de decisions bàsiques, essent conscients que replicar les mateixes pautes que ens han portat fins aquí, significarà inevitablement, el final de la nostra nació. El final de la llengua, la cultura i les institucions catalanes. Un final que no serà a llar o mitjà termini, sinó cruelment abrupte, i  a molt curt termini.

El Sindicat de la Rendició ha fet la seva feina. Evitar la independència de Catalunya amb tota la seva força. Paradoxalment, el poder que ha utilitzat per fer-ho ha estat el que els mateixos independentistes els hem cedit. Per tant, la primera decisió bàsica i urgent que hem de prendre els catalans és deixar de transferir poder independentista a un grup de partits polítics obertament autonomistes. Això significa no votar-los mai més, enlloc. A ells o a les seves transformacions falsificadores, marques blanques o esquers electorals. És una decisió extraordinàriament difícil per un gruix important de ciutadans, però també un pas que cada hora que passa resulta més obvi i natural per a molts. Les properes eleccions marcaran el futur de Catalunya com mai ho han fet cap altres. Si el nou Parlament continua dominat per les actuals organitzacions, el país no se’n sortirà. Si es dona poder a noves organitzacions amb un comportament polític radicalment independentista, Catalunya pot tenir futur.

TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES -V

Fins avui, l’independentisme ha demostrat una gran força al carrer i a les urnes. Aquesta força, per molt que els enemics de la independència vulguin fer creure el contrari, es manté intacte. Al mateix temps, aquesta força immensa ha topat sempre amb la mateixa pedra, la falta de voluntat i capacitat dels dirigents i les organitzacions polítiques en qui ha depositat la confiança, que havien de fer la seva part de la feina des de les institucions, i que sempre i sense excepció, han fracassat.  

Cal balancejar, doncs, els dos elements clau: la voluntat i energia popular, per una banda, i les decisions institucionals bàsiques, per l’altra. I cal balancejar-la en la línia guanyadora. L’estratègia dels enemics de la independència és balancejar aquests dos poders a la baixa, reconstruint discursos i propostes un cop passades les eleccions, reduint les expectatives del carrer, minant la seva moral, allargant els tempos sempre en benefici de l’estat dels espanyols, i generant polèmiques absurdes, de manera que el caos s’apoderi del moviment, conduint la força del carrer a la derrota permanent que s’ha gestat des de les institucions, amb milions de vots independentistes tractats amb una deslleialtat fora límit.

Per fer la independència cal just el contrari. Per contrarestar l’estratègia de qui vol Catalunya en totes les derrotes, cal pensar en termes de victòria. Cal pensar en totes les victòries possibles. Cal posar les institucions al nivell del compromís del carrer. Això és, donant el poder a un grup de persones que tinguin els mateixos objectius, convicció i energia que la base independentista, però amb uns coneixements i aptituds especifiques, orientades exclusivament a fer la independència . Fins ara, no ha passat. Com canviar aquesta dinàmica és la clau per la independència del país.

La independència de Catalunya la farà efectiva un grup molt determinat i previsiblement reduït de persones. Aquest grup haurà de liderar les dues peces clau de la força catalana: les institucions i el moviment de base organitzat al carrer. Aquest grup de persones haurà de ser escollit en base al seu comprimís absolut, una preparació molt especifica en temes clau, una ferma condició de lideratge , una consciencia clara i absoluta del pla a seguir, i una moral de victòria invencible. L’independentisme ha de fer un pas endavant, el definitiu, per confiar les institucions a un conjunt de persones forjat amb la finalitat extraordinària d’alliberar la nació catalana.

Cal sobrepassar estratègicament, en aquest moment fonamental, els partits clàssics i la organització basada en afinitats ideològiques, que en el context de la política autonòmica només aporta confrontacions estèrils. Cal aplaçar qualsevol proposta de desenvolupament sectorial que no estigui directament relacionada amb la consecució de l’Estat independent i la defensa nacional de Catalunya ens els propers mesos.

És imprescindible concentrar tots els esforços en la creació d’un Pla específic, professionalitzat i calendaritzat per la independència de Catalunya, en un període de sis mesos. Aquest Pla ha de ser consensuat i redactat per un grup de persones expertes en qüestions clau, com estructura econòmica, diplomàcia, defensa i control del territori, fronteres, desenvolupament institucional estatal, dret internacional o institucions internacionals estratègiques.

El pla ha de tenir un propòsit explícit i únic: fer de Catalunya un Estat lliure, sobirà i independent. Qualsevol altre consideració ha de ser totalment secundaria. Per això, el programa electoral d’aquest grup de persones ha de ser d’un sol punt, simple i clar: Estat català, lliure, sobirà i independent.

Aquest grup de persones poden utilitzar instrumentalment un partit polític existent per formalitzar la seva candidatura, però la primera condició ha de ser que aquest partit no hagi participat mai en cap convocatòria electoral, i que no hagi tingut res a veure amb el procés viscut fins ara a Catalunya, en termes institucionals.

El procés d’independència, que va començar amb la voluntat popular i ha estat sostingut amb fermesa  a les urnes durant una dècada, s’ha de tancar des de les institucions. Hi ha dues conclusions possibles: deixar en mans de les organitzacions polítiques que fins ara han fet una gestió negligent del poder que se’ls ha donat i de la tasca que se’ls va encarregar, o crear una força amb un únic objectiu: alliberar la Pàtria catalana. La bona noticia és que aquesta candidatura existirà, que s’estan forjant les bases perquè la gent que en formi part sigui la més ben preparada per no fallar en el moment vital, i que aporti totes les victòries on d’altres han construït totes les derrotes.

Com sempre, la decisió del futur de Catalunya és en mans, només, dels catalans.

TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES – IV

Totes les oportunitats són fruit de la història. La pregunta de si Catalunya hauria gestionat millor la crisi generada pel coronavirus essent un país independent no es pot contestar allunyant-se del recorregut històric del país. Precisament perquè és una nació sense estat, no es pot considerar la possibilitat d’una gestió alternativa a la actual sense tenir en compte que totes les estructures catalanes són avui, fruit d’una arquitectura autonòmica. És a dir, colonial. No només organitzativa o de recursos, sinó de concepció i pensament. Catalunya no ha dissenyat el seu sistema de salut, ni la seva industria farmacèutica, ni la seva xarxa de producció i distribució d’aliments, ni el seu circuit educatiu, ni ha dibuixat un aparell institucional que respongui a les necessitats reals o pròpies del país.

No ho ha fet perquè cap d’aquests elements s’ha desenvolupat en un marc de llibertat, sinó de submissió. No s’ha fet una Catalunya catalana, això és, pensada en català, per catalans i per als catalans. El nostre país no respon avui a el què podria ser, sinó a el que és. I el què és està tant dramàticament allunyat del que la nostra memòria col·lectiva de poder ens fa intuir que seria en llibertat, que ens refugiem en excuses per no afrontar la veritat. Aquest món estrafet, de cinisme impotent, es reflexa de manera diabòlicament clara en els representants polítics catalans. Negant l’origen de tot, no entenen res. I el poc que entenen ho neguen, com a últim recurs per mirar de sobreviure en un món en el que la seva mediocritat serà intolerable. La classe política catalana actual no farà la independència pel mateix motiu pel que no pot ni dir una mínima veritat, ni assumir la més petita responsabilitat en tota aquesta crisi. És la sublimació de tots els errors que cal esmenar.

L’estat dels espanyols s’enfonsa. El coronavirus ha estat l’element accelerador del seu col·lapse. Econòmicament és insalvable i no hi ha cap recepta, ni clàssica ni novedosa, ni preparada ni improvisada, que l’Estat o la UE pugui fer servir per evitar-ne la fallida. Espanya caurà. I quan Espanya cau, l’autoritarisme i la violència colpeja Catalunya amb la força d’una allau. Una allau previsible, eixordadora i despietada a la qual els catalans solem contribuir amb la mateixa cadena d’errors inconscients i irresponsables, que ens obliguen a recorre el mateix camí de ruïnes i misèria una vegada i una altra. Evitem-ho aquest cop.

Evitar-ho, doncs, passa per fer el contrari del que hem fet històricament cada vegada que Castella- Espanya s’ha enfonsat en el fangar. Això vol dir, en l’episodi present, tallar sense contemplacions qualsevol pulsió de col·laboració amb l’Estat. Frenar en sec la més mínima aproximació política de Catalunya a la governabilitat, estabilitat o salvació espanyola. Evitar a qualsevol preu que Espanya ens arrossegui al seu abisme, llançant-li un flotador de formigó lligat al nostre coll. Fer tot el possible per desencadenar-nos de futur espanyol, amb la màxima contundència, sense misericòrdia, sense empatia, sense remordiments. Amb una gestió diplomàtica dura de desassimilació urgent, un pla de contingència que passi única i exclusivament per la protecció i salvació de Catalunya, i la preparació exhaustiva i urgent d’un mecanisme immediat de dissolució de l’estat dels espanyols en terra catalana. Ergo, independència. Total, absoluta, unilateral, decidida, ferotge, egoista, irreversible i definitiva.

Prou de contes de fades, perquè si no fem això, ens trobarem en una pel·lícula de zombis on els zombis serem nosaltres.

En el pròxim i últim article d’aquesta sèrie, explicaré què cal per fer-ho possible.

TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES – III

A la veritat no li importa el que necessitem.  No li importa el nostre govern, la nostra ideologia o la nostra religió. A la veritat no li importen els nostres vots, ni les nostres excuses ni les nostres pors, o si som molt intel·ligents o curs com una soca tallada massa arran. La veritat sempre és allà, la veiem o no, la triem o no.

A la veritat li és igual si ens sembla evident o si ens ofèn. Si ens complau o si la trobem horrorosa, i tampoc canviarà per molt que nosaltres mentim fins que no recordem que la veritat segueix allà. I així i encara, la veritat seguirà allà, essent la veritat, esperant-nos eternament. Cada mentida que diem és un deute amb la veritat. I tard o d’hora aquest deute s’ha de pagar. I no podem renunciar a aquest deute, sinó pagar-lo i avançar.

La veritat, per molt que ho neguin les banals giragonses argumentals de qui ha viscut de les falòrnies acadèmiques i les diatribes subvencionades pel poder, és real i no és personal i no té res a veure amb si l’acceptem o no. Els catalans tenim una relació amb la veritat política del nostre país que segueix ancorada en alguns preceptes intoxicats per la por a acceptar-la. Per exemple, solem pensar que la independència té alguna cosa a veure amb ser bons i tenir raó. Solem creure, a més, que som indubtablement bons i que la força de la nostra raó s’imposarà a les raons amb menys força. Si analitzem on ens ha portat aquesta creença, i com hem fet d’aquesta creença el motor de les nostres accions o les nostres omissions, veurem fins a quin punt hem construït una illa de fal·làcies autocomplaents que han estat la garantia de totes les nostres derrotes, a mil quilometres de la victòria, a un any llum de la veritat.

Els independentistes hem demostrat una capacita organitzativa difícilment igualable. Hem posat de manifest durant anys una força social incomparable, i hem posat sobre la taula arguments amb una lògica evident. Al mateix temps hem cedit, contínuament i massiva, el poder institucional a un entramat de partits polítics que treballaven amb intencions diametralment oposades  les nostres. Hem desequilibrat intolerablement la balança entre la nostra voluntat i la voluntat de qui escolliem com a representants. Ha estat un error de càlcul lògic d’un país massa temps allunyat del poder i d’una gent, els catalans, que seguim pensant com a societat, que la paraula donada és una promesa irrompible. No contemplàvem la possibilitat que els màxim representants polítics del país, que creiem els nostres, ens mentissin tan profundament i descarada.

Els catalans som un poble comerciant, acostumat a fer tractes i negocis que ens han fet desenvolupar lleis i normes basades en la paraula i el pacte. Ens hem vist traïts fins a un límit inconcebible i ens hem negat a acceptar-ho, allunyant-nos d’una veritat que és la única que ens farà lliures.

Perquè és evident que, a dia d’avui, la violenta i ruïnosa dependència de l’estat dels espanyols la financem, la sostenim i la votem els independentistes. Per això, voler tornar a una normalitat que ens serveixi de refugi contra la veritat és una posició de derrota que ja no podem ni hem d’acceptar. Una normalitat basada en la submissió, en els falsos pactes, en les promeses incomplertes, en la ruïna econòmica i la desertització moral, no pot ser mai més la nostra.

El nostre país, després d’aquesta pandèmia no pot ni ha de ser el d’abans. No podem voler recuperar un món basat en la superficialitat, en les mentides piadoses i en el poder en mans d’incompetents. No podem voler recuperar una Catalunya sotmesa a la tirania d’una gent sense caràcter, sense capacitat de lideratge, ni voluntat de protegir als catalans, que arrosseguin la democràcia pel fangar autonòmic espanyol i que ens allunyin de la veritat fins a fer-la irreconeixible. No podem voler recuperar una societat acostumada a perdre. Hem de vestir una societat per guanyar. En tenim l’esperit i ho hem demostrat. Cal actuar com la societat responsable que volem i podem ser.

Els partits polítics catalans, dits independentistes i demostrats autonomistes tronats, han assolit el poder perquè els hem permès que les seves mentides ens confortessin. Necessitàvem que ens confortessin perquè la veritat ens hauria fet còmplices de la mentida. Però la realitat, la veritat, acaba esclatant a la cara d’aquells que han volgut protegir amb mentides un univers que només és el seu. Hem deixat el lideratge del país en mans d’un sistema de partits que no funcionen. Que no valen. Que incompleixen reiteradament, com a norma, i que no accepten mai ni enlloc cap responsabilitat. Hem deixat el país en mans de gent desvergonyida que no voldriem al nostra costat, que no creu en el futur ni en l’honor ni en la paraula, amb uns instints de crueltat fora de tota mida.

Els independentistes, com a base electoral majoritària del país, els únics capaços de donar el poder majoritari i de conformar governs, som els principals responsables d’haver col·locat a les institucions a gent que ha fet tot el possible i necessari per derrotar-nos. Igualment, serem els responsables de castigar les seves mentides. Uns polítics que han de ser els nostres servidors i que s’han pensat que són els nostres amos, els nostres vigilants, són un perill per la societat i una garantia de destrucció dels nostres somnis.

La crisi que ha despertat el virus és una crisi de lideratge, de consciencia civil, de voluntat  i capacitat política. De sistema fracassat. De democràcia dèbil i superficial. D’una societat que es pensa que és el que no és, però que conserva la oportunitat inigualable de superar-se i corregir-se. Els carrers sempre hi han sigut, però l’energia que hi havia mai ha sigut capaç de transformar-se en un canvi polític a les institucions. La gent ha votat esperant que els partits complissin amb la seva paraula, i ha equilibrat la balança entre les opcions majoritàries tradicionals perquè treballessin junts i es vigilessin els uns als altres per no perdre el rumb. Però han fet l’únic que saben fer, política autonòmica de baix nivell, competint per un poder que no tenen. Aquesta és la cadena que hem de trencar amb urgència.

Els independentistes tenim la obligació de fer la independència. Tenim la obligació d’entendre que el nostre principal objectiu és reconèixer el poder que som capaços de desencadenar, i posar-lo en mans d’un grup d’homes i dones que sàpiga i vulgui utilitzar-lo per alliberar el país.

Durant la revolució dels somriures, un dels missatges que es va fer més popular va ser aquell que deia que si els polítics no feien la feina, el poble els passaria per sobre. En prendre els carrers, vàrem oblidar que la única manera de passar per sobre dels polítics és fer la política que ells no fan. Deixar de cedir-los el nostre immens poder, que utilitzen permanentment per destruir-nos, i confiar, d’una vegada per totes en un col·lectiu dissenyat especifica i únicament per fer la independència. Gent a la qual hem d’encarregar única i exclusivament fer la independència de Catalunya.

L’excusa dels morts ja no és vàlida. L’excusa de l’ampliar la base ja no es vàlida. L’excusa de preparar estructures d’estat ja no és vàlida. L’excusa de pactar amb l’Espanya fraternal ja no és vàlida. I tot això no és vàlid perquè no eren excuses ni arguments, sinó mentides per no fer la independència. Mentides d’una casta política d’un altre temps per perpetuar-se en un poder que no mereixen.

Tenim un exercit poderós que ha sortit a defensar-se als carrers i a les urnes. Tenim una societat preparada per ser lliure i que ha votat incansablement aquesta idea. Un poble valent i orgullós que porta anys reclamant a uns polítics autonomistes que es comportin com a independentistes. No passarà. Ara ja ho sabem i cal reaccionar. Tenim un exercit imparable de gent admirable i compromesa. Ara cal trobar els millors generals per liderar-lo.  

No podem témer el preu que hem de pagar per dir-nos la veritat.  Ens hem de preguntar, només, quin és el preu de les mentides amb les que pensem que ens protegim. Perquè podem pensar que dient-nos la veritat entrem en un terreny perillós. Però ja estem en un terreny perillós. Ara cal sortir-ne.

TOTES LES OPORTUNITATS PERDUDES -II

L’anomenat pensament lateral, és a dir, la manera de resoldre problemes de manera creativa, és quelcom que es pot entrenar. Però és evident que abans d’aprendre a córrer, és interessant saber caminar correctament. Es podria arribar a dir fins hi tot, i sense por a equivocar-se, que provar de córrer sense saber caminar prèviament, pot ser un acte de vergonyosa frivolitat.

Com tothom sap, el clixé anglosaxó thinking outside the box, pensa fora de la caixa, va ser creat per administratius i assessors relacionats amb el món de la banca, per mirar de desenvolupar productes financers que superessin, o evitessin de manera, diguem-ne innovadora, les restriccions que la regulació els imposava. El concepte sempre m’ha cridat l’atenció per una premissa essencial, inherent al desenvolupament d’aquesta forma d’organització del pensament, que la majoria que intenta aplicar-lo sembla passar, sorprenentment, per alt. No és possible pensar fora de la caixa, sinó es coneix a la perfecció la caixa que es pretén superar.

Per mostra-ho amb una analogia senzilla,  imaginem-nos una persona que té la intenció de crear una nova manera de nedar. Si aquesta persona no coneix amb antelació totes les modalitats de natació i no les sap aplicar amb èxit, o com a mínim, domina de manera bàsica alguna forma de sustentació en l’aigua, un cop es llanci a la piscina per mirar de desenvolupar el seu meravellós nou mètode de desplaçament aquàtic, existeix un nombre molt limitat de possibilitats de que el subjecte en qüestió no s’ofegui. I en el cas de que el temerari emprenedor no acabi al fons de la piscina i aconsegueixi sobreviure, els improvisats moviments espasmòdics amb els que haurà aconseguit salvar-se, hauran resultat una llastimosa i esperpèntica forma d’aproximació barroera a algun mètode previ ja existent i, indiscutiblement, molt més elegant, provat i efectiu.

En general, el valent poble català té una facilitat enorme per dir-se que està preparat per fer la independència, és a dir, per pensar fora de la caixa autonòmica espanyola. Malauradament, sembla que en el món real, l’única qüestió que sembla tossudament capaç de demostrar reiteradament és un desconeixement profund i lamentable de la caixa en la que està clos. I no és possible escapar de la caixa, és a dir, produir idees que estiguin fora del patro habitual i que desencadenin accions que, efectivament, permetin sortir de la caixa, sense conèixer-ne les dimensions reals, sense entendre el material amb la que aquesta està feta, ni la intenció amb la que està dissenyada.

La caixa autonòmica espanyola, de la que els catalans hauríem d’escapar urgentment, està fabricada amb les parets negres del record i les amenaces de la violència, amb una xarxa de supòsits deformats, alimentada per la costum de la subalternitat forçada, i un fons putrefacte de falsedats tranquil·litzadores, canalitzades incessantment per els integrants dels partits polítics catalans i la seva catèrvola de mercenaris. Unes mans fangoses que s’apropien del pensament de la gent i s’encarreguen de mantenir-lo subjecte dins la caixa de terror i mort que és Espanya. Una gent, un poble, que a força de costum, ha interioritzat la rendició i l’excusa com a única forma d’ alienament autocomplaent. La mateixa cuirassa que ens ha permès sobreviure durant segles a la violenta ocupació franco-espanyola, ens està enfonsant en el decadent toll de la inevitabilitat i el cinisme. És quelcom que podem i hem de corregir amb inajornable eficàcia , perquè som capaços de fer-ho.

Les conclusions a les que podem arribar com a poble que pretén, teòricament, autogestionar-se, no poden ser encertades sinó fem abans un exercici encertat de percepció de la realitat, que ens permeti entendre quins són els obstacles que hem de superar per alliberar-nos. La crisi del coronavirus és un exemple perfecte, un més, de la inquietant tendència dels catalans a posar tota mena d’excuses per evitar sortir de la maleida caixa espanyola.

Culpar Madrid, és a dir, Espanya, és a dir l’enemic, de tots els mals i totes les desgracies i tots els morts dels catalans, com si no fos precisament aquesta la funció bàsica i natural d’un enemic, no és només un exercici de llastimosa futilitat, sinó que beneficia sempre i precisament, aquells mecanisme de reproducció i reconeixement implícit del poder, que permeten que l’Estat dels espanyols segueixi imperant sobre Catalunya.

Justificar la inoperància criminal del Govern de la Generalitat, i la seva imperdonable falta d’accions concretes i valentes en la defensa de la vida dels catalans, desviant la mirada acusadora cap a Espanya i excusant-se en una suposada falta de competències o capacitats, quan és precisament la promesa d’independència i de Govern Efectiu la que porta a aquesta gent al poder, en comptes d’exigir una immediata i contundent acció unilateral per protegir al poble a qui es deuen i al que suposadament serveixen, és una mostra dramàtica de la perpetuació d’uns mecanismes de pensament que són diametralment oposats a els que hauriem de posar en marxa, com a societat que pretén sobreviure i prosperar, per aconseguir la plena i total sobirania de Catalunya.

En la guerra, la distinció entre irresponsables i criminals no existeix. Bàsicament, perquè les decisions d’uns i altres comporten el mateix i tràgic resultat: derrota, mort i desolació. Cal saber entendre que la diferència entre qui no et protegeix, des del poder, excusant-se en una obediència deguda que l’eximeix de tota responsabilitat i que el transforma en un malfactor impune, i la pura maldat de qui envia conscientment i volguda a milers de persones a la mort, és inexistent. La epidèmia del coronavirus és una guerra que els partits polítics catalans han volgut jugar mantenint els privilegis de la posició, però sense cap de les responsabilitats que el poder comporta. Així ho jugen tot, sempre. I així els catalans ho perdem sempre tot. És així com actuen els criminals més perillosos. Protegits sempre per les ombres de suposats poders més grans, defugint tota responsabilitat i no volent acceptar el preu dels seus actes.

En el futur, només hi ha dues opcions fonamentals. Dues conclusions a les que els catalans podem arribar després de l’experiència d’aquesta crisi. Podem extreure’n la conclusió errònia i ruïnosa de sempre, pensant que la font de totes les nostres desgracies és Madrid, que resulta inviable que la Generalitat actuï unilateralment, i acceptar amb resignació que Catalunya està irremeiablement lligada al destí que l’Estat dels espanyols disposi per a ella, cosa que ens mantindrà en la caixa autonòmica espanyola per molt de temps.

O podem preguntar-nos perquè el Govern no protegeix al poble, perquè és nega a actuar com a independentista en un moment de profunda crisi humanitària i econòmica, a què espera per defensar unilateralment el país i a la gent a la que es deu, i quines són les conseqüències de seguir confiant en una classe política catalana que permet que les insensates i grotesques ordres de Madrid matin a milers de catalans. I actuar en conseqüència. En cas de no escollir, ja haurem escollit. Nomes escollint bé, ens salvarem.